Hi ha programes a la graella de TV3 que són imprescindibles. Si caiguessin de la programació, la cadena perdria part de la seva essència i desvirtuaria la seva funció pública. Per descomptat, un d’ells és el Telenotícies, que garanteix el dret a la informació dels espectadors segons els criteris d’un mitjà públic i que permet que Catalunya pugui ser explicada des de Catalunya mateix, amb els matisos i sensibilitats que això comporta a nivell de territori, i no des de Madrid. Un altre d’aquests espais de necessitat bàsica és el 30 minuts. El programa de reportatges s’ha convertit en un clàssic i permet aprofundir en l’actualitat d'una manera que sovint no poden oferir-nos els Telenotícies. És una finestra que, a més, recull la visió del món des d’altres òptiques internacionals. Els diumenges sense el 30 minuts són inconcebibles. El Polònia també és un altre dels programes de referència. La sàtira política ha esdevingut de primera necessitat per ajudar a pair l’actualitat política amb una mica més de facilitat, i els seus esquetxos humorístics s’han convertit en un símbol de certa independència dels mitjans respecte al poder polític. Qui decideixi carregar-se el Polònia passarà a la història com un censor, i es considerarà un atemptat a la llibertat d’expressió. L’altre programa que també és primordial és el Sense ficció, l’espai de documentals de la cadena. El Sense ficció resisteix com l'últim estendard televisiu per donar repercussió, amb dignitat, a un espai de creació audiovisual del país cada vegada més maltractat i escanyat. El programa s’ha fet un lloc en el prime time que prestigia la cadena, obre un ventall impressionant de temàtiques per a l’espectador amb garantia de qualitat, pot servir de plataforma per a nous creadors i contribueix no només a no abandonar la indústria documental sinó també a crear un hàbit de consum i a popularitzar el gènere.