Com que mai me'n recordo de les efemèrides, em va alegrar assabentar-me, gràcies a la conversa de Xavier Graset amb els editors Jordi Cornudella i Jordi Martí Font, que aquesta setmana s'han complit 130 anys del naixement de Joan Salvat-Papasseit, un dels poetes essencials del segle XX català. Cornudella i Font han publicat (als segells Edicions 62 i Lo Diable Gros, respectivament) sengles edicions de l'obra poètica completa de Papasseit, amb motiu del centenari de la seva mort, que enguany es commemora amb tot el lluïment que fa al cas. No falla: si va néixer fa cent trenta anys i commemorem que en fa cent que va morir, ens surt que Joan Salvat-Papasseit va viure trenta anys. Una mort prematura, la seva, tot i que —com va indicar Cornudella—, a diferència d'altres poetes estimats pels déus (se'n diu així dels que moren joves), com Joaquim Folguera o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Papasseit no transmet gens de sensació de tenir una obra, ni una vida, incompletes: va viure pocs anys, però ho va fer amb intensitat i alegria, i va escriure molt, i la major part del que va escriure era i és i serà boníssim. Martí Font, per la seva banda, demanava l'atenció per al Papasseit àcrata i agitador, que l'any 1920 publica el Primer Manifest Català Futurista (en què s'adreça als poetes i els exhorta: “Jo us invito, poetes, a què sigueu futurs, és a dir, immortals”, i també: “Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar”), i que en un dels seus cal·ligrames inclou, en lletres ben grans, aquella frase desafiant i tantes vegades repetida: “ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS CRETINS”. Anarquista, independentista, avantguardista, el tarannà de Papasseit era jovial i encantador, però tampoc rebutjava necessàriament —encara que ell no la practiqués— l'acció directa.

“Res hi ha més dolç / que tenir morenes un Divendres Sant, / sense creure en la resurrecció de la carn / i entendrint-te amb els esforços de les dretes”. Aquest és un dels poemes que conformen Nihil obstat, el poemari de Miquel Bauçà que la censura franquista va prohibir publicar l’any 1965 i que restava inèdit fins a dia d’avui. Ara Edicions 62 el publica per primera vegada, juntament amb la reedició de dos altres volums que marquen el principi i el final de la primera etapa poètica de Bauçà, Una bella història i El crepuscle encén estels. 

Quan li van demanar què era la poesia, el filòsof Jacques Derrida la va assimilar amb un eriçó fet una bola enmig d'una carretera. "Voldries agafar-lo, emportar-te'l per aprendre'n coses i entendre'l. Te'l quedaries i el voldries tenir sempre a prop", escrivia.

El filòleg i professor Narcís Garolera ha presentat l'edició revisada d''El quadern gris' de Josep Pla, feta a partir de la confrontació de la segona edició del llibre, la del 1969, amb el manuscrit original. Garolera hi ha introduït unes 5.000 correccions entre errates i males lectures, restitucions del manuscrit, ultracorreccions i canvis d'ordre, supressions, addicions i salts de línia. "És una restauració del llibre, acostant-lo a la voluntat estilística i lingüística de l'autor", ha dit Garolera. Tot i que la considera una edició crítica perquè el text s'ha revisat críticament, "no ho és formalment" perquè li manca un apartat crític que "per criteri editorial" no s'ha introduït. Josep Pla va escriure el dietari 'El quadern gris' entre el març del 1918 i el novembre del 1919. La primera edició, però, no va veure la llum fins al 1966, i la segona, el 1969. Ara, el doctor en Filologia i professor de la UPF Narcís Garolera ha presentat una edició revisada del llibre amb 5.000 correccions.

Quan el maig de l’any 1962 apareixia 'Nosaltres, els valencians', primer llibre d’Edicions 62, Ramon Bastardes i Max Cahner no podien imaginar de cap de les maneres que, mig segle més tard, aquella iniciativa hauria superat la xifra de 5.000 títols publicats i arribaria al seu 50è aniversari agombolada pel grup Planeta, La Caixa i Enciclopèdia Catalana.

Edicions 62 celebra el 50è aniversari el dia 7 de juny, i ens avancem a la festa –i a la felicitació– amb un reportatge que repassa la història d'una editorial que en mig segle de vida ha publicat més de 5.000 títols amb dos objectius principals: donar a conèixer traduccions de primer nivell d'autors de renom del panorama internacional i construir un catàleg significatiu d'escriptors catalans.

Jordi Madern, nebot de Josep Foix i Mas -és a dir, del poeta J.V. Foix- va passar 25 anys molt a prop del seu tiet. "Vaig arribar a Barcelona l'any 1952, i des de llavors ja no me'n vaig separar. Era molt humà i sensible, però perquè no se li notés excessivament es feia una mica el distant. Recordo que quan em donava a llegir alguna cosa em preguntava si m'havia agradat. Jo li deia que hi havia coses que no entenia, i ell replicava que no passava res: «El que m'interessa és saber si t'ha agradat o no; que no s'entengui tot a la primera és normal. Si la segona lectura et captiva més que la primera, anirem bé»". Madern no ha deixat de "disfrutar el fons i el pes de l'obra foixiana" des que el va llegir per primera vegada, quan era adolescent. Després de morir el seu tiet, Madern només va trigar quatre anys a engegar la Fundació J.V. Foix, emplaçada al número 11 del carrer Carroç, en un entorn d'una delicadesa quasi rústica.