Per al teòric Richard Dyer, Marilyn Monroe va encarnar les contradiccions dels Estats Units dels 50: en aquella societat repressora i alhora luxuriosa –la Nord-amèrica d'Eisenhower va ser també on va néixer Playboy–, l'estrella va desplegar una imatge que combinava disponibilitat sexual i ingenuïtat. Com Marilyn, Elvis Presley va sintetitzar les tensions de la seva era –un bon xicot blanc del Sud que es transformava en un dimoni libidinós quan interpretava música negra–, i un dels encerts d'Elvis, extravagant aproximació de Baz Luhrmann a la seva figura, és retratar-lo com un artista contradictori, a mig camí entre la Nord-amèrica tradicional i la que clamava pel canvi.