Joachim-Friedrich Martin Josef Merz –nom complet de Friedrich Merz– ha passat de ser el rival polític d'Angela Merkel dins del partit conservador a convertir-se en el nou canceller d'Alemanya. Merz, de 69 anys, governarà la principal economia d'Europa els pròxims quatre anys en coalició amb els socialdemòcrates, després que el seu partit guanyés les eleccions federals el febrer passat. I després que hagi aconseguit prou suport al Bundestag per ser elegit cap de govern, tot i l'ensurt de la primera votació, en la qual no ha obtingut prou vots: un avís que probablement no li espera una legislatura plàcida.

Hi ha una escena a la pel·lícula Goodrich, una comèdia dramàtica independent que està a punt d’estrenar-se als Estats Units, on el personatge de Michael Keaton, un comerciant d'art de Los Angeles que viu atrapat en la crisi de la mitjana edat, accepta assistir a un taller de respiració per guanyar-se un possible client una mica hippy. És un conflicte força fluix: un boomer fora de la seva zona de confort però l'actor, que experimenta un petit huracà que va de l'esperança a l’ansietat a la cara, es mou, se sacseja i intenta fer una mena de taitxí d’estil lliure. Espanta un eixam d'abelles invisibles i deixa sortir un crit primitiu (que més aviat sona com un gemec ofegat). Aquest és el Keaton que l'escriptora i directora de Goodrich, Hallie Meyers-Shyer, va imaginar quan va concebre el guió.

Des del setembre que Isabel Pantoja no diu res als mitjans de forma oficial. Però fa temps que la cantaora piula, i molt. La revista Semana ha assegurat que l'artista té un perfil fals a les xarxes socials des d'on expressa els seus gustos personals i les crítiques que li semblen sense haver de tenir cura de la seva reputació.

“Una dona que desitja tenir una verdadera carrera professional no s’ha de casar i tenir família. Ser actriu significa pensar constantment en tu mateixa, i ¿com penses en els teus fills si estàs pensant tota l’estona en tu mateixa?”. Ho va dir repetides vegades la gran Katharine Hepburn. Quina sentència! Es pot interpretar de diverses maneres, antagòniques fins i tot. Algú ho interpretarà com un símptoma de feblesa i de submissió, de resignació. Però per què no la interpretació contrària: una apologia de la independència de la dona, l’aposta decidida a trencar amb allò que s’espera d’ella. Allò que toca perquè sí, perquè sempre s’ha fet així, enfront del que a ella li dona la gana. Dijous vinent, dia 29, farà vint anys que Hepburn va morir. El seu llegat artístic admet poques comparacions i la seva petjada com a dona independent i segura de si mateixa, trencadora de motlles i cotilles, s’inscriu no tan sols en la posteritat de la història del cinema, sinó sobretot en l’honor i la glòria d’una dona irrepetible. 

Té un ca i és “el seu tresor”. Cada matí, a les 8 h, queda amb el seu germà per fer un cafè. És col·leccionista d’art contemporani i amant de la gastronomia. Alterna la política amb el càrrec de CEO a l’estudi d’arquitectura que té amb la seva dona, especialitzat en establiments turístics. Darrere del líder del Partit Popular de Palma i nou batle de Ciutat, Jaime Martínez, hi ha un pare i un germà, però també un arquitecte expert en hotels, un membre del Rotary Club de Mallorca i un amic que amenitza la sobretaula a qualsevol restaurant que acaba d’obrir. Persones que coneixen Martínez de prop el descriuen, sobretot, com “una persona que sap escoltar” i subratllen que això serà clau en el seu nou paper com a batle. 

Tant Elon Musk –fundador de Tesla i propietari de Twitter–, com Jeff Bezos –fundador d'Amazon–, Bill Gates –fundador de Microsoft– o Bernard Arnault –propietari de Louis Vuitton–, han tingut pèrdues significatives en les seves respectives fortunes arran la invasió d'Ucraïna per part de Rússia. El mercat internacional s'ha vist greument afectat pel conflicte en els últims mesos, igual que els magnats més rics del món.

Formació

El meu pare és funcionari i la meva mare és infermera a l’Hospital de Can Ruti. De petit vaig estudiar a l’Escola Joan Pelegrí, al barri d’Hostafrancs, fins al batxillerat. El 2012 vaig entrar a estudiar enginyeria de telecomunicacions a la UPC, fins al 2016. Vaig escollir-ho com un repte, perquè ho considerava molt difícil, però no perquè realment m’agradés. A més, des de l’adolescència vaig anar formant-me fora de l’educació tradicional, per exemple fent un màster d’hipnosi o, de més gran, fent la certificació European Financial Advisor.

]]>

L’Horacio no para. Té noranta-un anys i la feina li duraria fins que en fes dos-cents. Cada dia escaneja amb paciència negatius i còpies, les penja al seu Facebook i contesta a tothom que li deixa comentaris. Les fotos que penja sempre tenen històries maques per explicar. Històries de Barcelona i dels seus barris, del Barça, de la música dels anys seixanta, de personatges oblidats o potser molt coneguts però amb facetes poc sabudes. El fons fotogràfic d’Horacio Seguí és un tresor. En va cedir una part a l’Arxiu Nacional de Sant Cugat i una altra part la va vendre al Futbol Club Barcelona. Però a casa seva, ben classificat, conserva encara un bon gruix de material, que l’ocupa i l’apassiona com el primer dia, com si tingués trenta anys i encara recorregués tots els camps de futbol del país, com si encara visités els principals festivals de música d’Europa, com si encara el coneguessin pel nom i el cognom tots els futbolistes de la lliga espanyola. És un dels fotoperiodistes més destacats del país, ja fa uns anys que es va retirar de la feina activa i els reconeixements, malgrat merèixer-los, no li fan ni fred ni calor. Fa quatre anys vam escriure plegats el llibreLa meva vida en un clic (Editorial Base), que repassa la seva llarga i intensa trajectòria de fotògraf. Un llibre que es queda curt, molt curt, per explicar la vida de l’Horacio. El dia 14 de desembre es va inaugurar al Col·legi de Periodistes de Barcelona l’exposició Horacio Seguí, una vida dedicada al fotoperiodisme. Comissariada per la periodista Esther Molas amb la col·laboració de Gemma Fàbregas, l’exposició repassa amb una cinquantena de peces més de seixanta anys d’ofici. És una oportunitat fantàstica per descobrir el llegat del fotògraf i entendre amb una petitíssima mostra quins han sigut els territoris llaurats i fecundats pel protagonista. L’exposició durarà fins al 14 de març.

]]>

Formació

]]>

Luca de Meo (Milà, 1967) ha necessitat poc més de quatre anys per aconseguir passar a la història de Seat amb lletres daurades. El seu estil pròxim i les seves formes llatines aviat cridaven l'atenció en una empresa acostumada als presidents de tall germànic. "Això no m'ho feu", va pregar a l'ARA quan, en una entrevista, els periodistes el collaven. De Meo acompanyava el prec d'un somriure i una mirada còmplice que només un ciutadà meridional pot entendre i acceptar. Aquest estil va encaixar com un guant a Seat. Ara que marxa, des de dins de la companyia ja es diu obertament que ell va ser la persona que va tornar l'autoestima a la marca, tradicionalment l'aneguet lleig del grup Volkswagen.

]]>

E ns trobem amb Júlia Baró al monestir d’Avinganya, convent trinitari situat al terme municipal de Seròs (Segrià). Feia temps que volia fer-li un reportatge fotogràfic a la Júlia. Em sedueix trobar l’essència dels moviments de la dansa. A l’arribar es mostra tímida i reservada. M’ensenya les sabatilles de ballet que utilitza, les últimes… Comença a balllar i, a poc a poc, el seu cos s’imposa a l’espai del convent.

]]>

Pedro Sánchez avui no podia parar de somriure. Un somriure nerviós que contrastava amb la tensió de fa una setmana, quan s'ho va jugar a tot o res fent saltar pels aires el tauler amb una moció de censura llampec que va sorprendre tothom. El líder socialista ha après molt en aquest últims quatre anys. I probablement ningú ha cregut més en la seva figura que ell mateix. Aterra a la Moncloa després de perdre dues generals, ser desnonat de Ferraz i recuperar la secretaria general del PSOE amb tots els vents en contra. La victòria en la moció de censura suposa la seva segona resurrecció.

]]>

El 2011, Pedro Sánchez (Madrid, 1972) va estar a punt de deixar la política. Després d’una vida dedicada en cos i ànima al PSOE i d’acceptar les feines menys agraïdes, tornava a quedar-se a les portes del Congrés. Era la tercera vegada que intentava entrar per la porta gran i que s’havia de conformar amb la llista d’espera. Primer va ser el 2003. Va haver d’esperar que es moguessin dos llocs a les llistes a l’Ajuntament de Madrid per poder ser regidor. El 2008 tornava a ensopegar amb la mateixa pedra, però ja al Congrés: fins al 2009 no va poder ocupar l’escó que va deixar Pedro Solbes. La història es va repetir el 2011. Anava d’onze per Madrid i només van entrar deu diputats socialistes. Altre cop va haver d’esperar que marxés una altra exministra, Cristina Narbona, per tornar a ser diputat el 2013.

]]>

El 2006, la publicació nord-americana 'Time' va batejar Ernesto Colman com a 'McDentist', una referència inequívoca als paral·lelismes entre el model de negoci en què es basava el seu imperi Vitaldent i les grans cadenes de menjar ràpid que han proliferat ràpidament per tot el món. Vitaldent aterrava llavors als EUA precedida pel 'boom' que ja havia protagonitzat a Espanya, amb una ràpida expansió per tot el territori.

]]>

Abans de ser enverinat a Londres, l’exagent rus Aleksandr Litvinenko (Voronej, Rússia, 1962) estava investigant diverses personalitats russes, l’assassinat de la periodista crítica amb el Kremlin Anna Politkóvskaia i també col·laborava amb els serveis d’intel·ligència britànics i espanyols en la investigació de la màfia russa instal·lada a la península Ibèrica, que actuava a diferents parts del món. Hi ha molts fils en la biografia de Litvinenko que els investigadors britànics deuen haver estirat i que els han permès arribar a la conclusió que "probablement" el president rus, Vladímir Putin, n’hauria autoritzat l’assassinat.

]]>

Les portades dels diaris d'aquest dijous dedicaven un generós espai als recursos que C's, PSC i PP han presentat al Tribunal Constitucional (TC) arran de la declaració de ruptura de Junts pel Sí i la CUP. Al costat d'aquesta notícia, però, la major part de rotatius destacaven un altre titular: la incorporació de Julio Rodríguez a Podem.

]]>

Explica Malala Yousafzai, que va néixer el 12 de juliol del 1997 a l’alba, just en el moment en què l’última estrella es fonia al firmament. I per als paixtu aquest és un senyal de bona fortuna. Però a la vall del Swat, al nord del Pakistan, com en tants altres llocs en aquelles contrades, si bé el naixement d’un nen se celebra amb trets a l’aire, l’arribada al món d’una nena enfonsa la família en l’apatia. “Les nenes les amaguen rere les cortines i el que la vida els reserva és cuinar i tenir fills”, explica la mateixa Malala a la seva autobiografia.

]]> Amb només 12 anys, va organitzar un grup d'alumnes de la seva escola per recollir llibres de text vells i repartir-los entre els nens que no se'ls podien pagar. En va aconseguir 2.000 i va crear un banc de llibres. Ell havia tingut la sort de néixer en una de les castes altes de l'Índia, però des de ben petit no entenia per què els nens d'altres castes no anaven a l'escola i havien de treballar. L'obsessió per aquesta injustícia ha orientat tota la seva vida i ha marcat fins i tot el seu nom: de seguida que va poder, es va canviar el cognom perquè no se l'identifiqués amb la casta alta i es va autobatejar com a Satyarthi, que en hindi vol dir "el cercador de la veritat".

]]>

Felip de Borbó i Grècia, príncep d'Astúries i hereu de la Corona, és el primer fill home dels reis Joan Carles i Sofia i serà als 46 anys nou rei d'Espanya després de l'abdicació del seu pare. Nascut a Madrid el 30 de gener de 1968 i casat amb Letizia Ortiz Rocasolano des del 22 de maig de 2004, tenen dues filles, la infantes Leonor, nascuda el 31 d'octubre de 2005, i Sofia, el 29 d'abril de 2007. Va rebre els atributs que l'acrediten com a príncep d'Astúries l'1 de novembre de 1977 al saló del Cabildo de Covadonga (Astúries), si bé el té legalment des del dia 22 de gener de 1977, data en què va ser publicat al BOE el Reial Decret sobre títols i denominacions que corresponen a l'hereu de la Corona.

]]>

Bomber, policia, guardaespatlles i entrenador de l'equip olímpic de karate. A Boiko Boríssov (Bankya, 1959) la vocació política li va venir tard, però no està disposat a deixar perdre l'estructura de poder que ha construït des del 2009, quan la seva formació, la conservadora i populista Ciutadans per al Desenvolupament Europeu de Bulgària (GERB), va arrasar a les urnes i va investir-lo primer ministre del país més pobre de la Unió Europea.

]]>