Escric aquest article després d’haver seguit amb interès el procés de naixement del nou govern català presidit per Salvador Illa. No vull qualificar-lo amb cap adjectiu –ja l’he vist qualificat de massa maneres diferents segons les orientacions polítiques dels qui l’estan comentant–. Però sí que entenc que podria suposar l’inici d’una nova etapa en la política catalana, tant en els aspectes interns com en les relacions amb l’Estat i amb la UE. Abans d’expressar les meves esperances vull introduir algunes idees sobre la naturalesa i les característiques dels governs. 

La formació d'un nou Govern i el fet d'haver deixat enrere la situació d’interinitat és sens dubte una bona notícia per a la societat, i com a tal la valorem des del Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI), que representa aproximadament un 10% de la població catalana.

Començo amb dues justificacions que crec obligades sobre l'oportunitat i el contingut de l’article. La primera és que molts podeu pensar amb raó que la gran quantitat de notícies importants i de problemes polítics i socials que estem vivint aquests dies demanarien parlar d’altres temes més actuals i molt calents. Però jo penso que seria molt dolent de cara al futur que quedessin relegats a un segon pla les preocupacions i els debats de fa uns mesos sobre els mals resultats de l’informe PISA sobre l'educació a Catalunya. Crec, al contrari, que cal aprofitar l'oportunitat de les eleccions que acaben de celebrar-se per reforçar aquest debat. Amb relació al contingut, no amago que la meva condició de vicepresident de la Fundació Bofill (FB) fa que moltes de les consideracions que faig estiguin influïdes pels coneixements rebuts en els debats que hi hem tingut, amb gent molt experta sobre el tema.

La sortida de Junts del Govern s’ha complert. En dos dies de calendari els consellers han estat substituïts. El missatge de no-confrontació és implícit en els nomenaments, dirigit tant al PSC com als comuns i CDC. S’han nomenat consellers que són persones properes a aquests partits, i que tindran necessàriament una influència en la política del Govern. Això és un encert del president Aragonès.

Fa una setmana, vam veure com es desfeia el govern català de coalició, després d’uns mesos de debats interns i desqualificacions públiques, de molts espectacles mediàtics i de poca activitat per resoldre els reptes que té la nostra societat. Aquests darrers dies hem viscut el final d’una etapa i el ràpid inici d’una altra, amb la constitució d‘un nou govern d’un sol partit i amb la incorporació de consellers amb caràcter d'independents, encara que amb historial de partit. Malgrat que no n’estic gens segur, voldria que la que ara comencem fos una etapa més estable i més profitosa per als ciutadans catalans, cosa que no serà pas fàcil, i que demanarà un esforç important de tots plegats, governs i ciutadans.

Ha estat interessant la reestructuració del Govern, que ha integrat les polítiques digitals i de territori en una única conselleria, responsable de les inversions en infraestructures de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i les més convencionals de transport de persones i mercaderies. Ofereix una gran oportunitat per millorar algunes de les polítiques en la matèria i el mètode de fer la política d’infraestructures.

L’acord de govern entre ERC i Junts per Catalunya, amb el suport parlamentari de la CUP, és ambiciós. En tots els aspectes. Em fixaré en els desafiaments econòmics, perquè són molt grans i perquè condicionaran tots els altres.

1. Alleujament. Aragonès és un home endreçat. Ho he sentit dir ja diverses vegades, sovint acompanyat d’un complement: però haurà de saber desplegar una certa autoritat. Malgrat que els consellers provenen de les mateixes organitzacions, la percepció d’entrada és d’un Govern substancialment diferent. Miratge o realitat? Estem tan acostumats al fet que la política catalana es mogui sempre en l’esquizofrènia que deriva de la gran distància entre aquests dos plans, que es fan difícils les apreciacions, fins i tot quan es tracta d’una qüestió d’imatge. Certament, el Govern anterior estava tan cremat que qualsevol altra cosa sembla nova. Hi ha hagut a més un salt generacional fàcil d’apreciar en la galeria de retrats, amb abundant presència de cares poc conegudes. La inacabable negociació per la investidura ha generat un clima de desconcert i frustració tan gran que el sol fet de tenir Govern ja ha suposat un cert alleujament. I això que encara no han emergit a la superfície els efectes de tres mesos d’un esforçat exercici de desgast. Queda per aclarir, per exemple, l’estat de les relacions de forces entre els diversos cercles que s’entrellacen en l’espai de JxCat. 

Em vaig proposar no escriure res sobre les negociacions per a un acord de govern que no tenia alternativa possible. Era previsible que les gesticulacions públiques, tant si simulaven apropaments com si fingien trencaments, no fossin altra cosa que les expressions d’un estira-i-arronsa agonístic propi d’un pacte que uns i altres sabien indefugible. Eren dos adversaris condemnats a entendre’s, i justament perquè sabien que aquest era un final inevitable, l’havien de fer difícil i estirar fins a l’extrem perquè els seus partidaris se’l poguessin creure.

Aquest divendres, el Parlament investeix Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya. Serà el 132è president d’una institució que, en diferents formats, acumula quasi set segles d’història. De fet, explicar que Catalunya té una nòmina de 132 presidents és la manera més fàcil de fer evident, contra aquells que ho volen negar, que Catalunya és una nació. I el mateix podríem dir de la llengua o del nostre dret civil, que són altres elements configuradors d’aquesta identitat nacional.

1. Recular. Tots els acords polítics acaben igual: aparcant les discrepàncies de fons (és a dir, mantenint un dipòsit susceptible d’entrar en combustió de més o menys intensitat en qualsevol moment) o sublimant-les amb eufemismes, i deixant un desgast considerable d’alguns actors, en funció de l’escenografia del llarg període de discrepància.