Hem passat el cap de setmana llarg de Sant Joan en una casa cinc matrimonis que som amics de fa anys i tenim entre cinquanta-cinc i seixanta-cinc anys. Hem omplert els dies –i les nits– de rialles, molt sovint derivades de les discussions entre èpiques i ridícules de parella, les crítiques i els retrets matrimonials sempre de bon rotllo, o les demostracions del coneixement profund que tenim del nostre partenaire.

De vegades els pares perdem la paciència amb els fills. Ens enfadem per coses que, ben mirat, hem d’acabar reconeixent (almenys en privat) que no eren gaire importants. Els escridassem, els insultem i denigrem (“però ets ximple, o què?”; “sembles un nen petit!”; “mira com tens l’habitació, no et fa vergonya?”). Llancem amenaces ridículament apocalíptiques (“no tornaràs a jugar amb la teva cosina fins que no demanis perdó”; “ja no t’estimo”; “els Reis et portaran carbó”; “et prendré totes les joguines i les llençaré”). Castiguem (incloent-hi això tan modern de la “cadira de pensar”, que ens permet fer veure que creiem que no és un càstig “de veritat”, encara que ningú s’ho cregui). Fins i tot “se’ns en va la mà” (però, esclar, una “bufetada a temps” és molt educativa). I després potser encara tenim temps per culpabilitzar la víctima (“mira el que m’has obligat a fer!”; “és que t’ho estaves buscant!”).

No sé quina mena de dol viu la Conferència Episcopal Espanyola després d’haver resat per evitar un govern comunista radical feminazi terrorista. O a quin tipus de negociació arriben amb déu nostre senyor per superar aquest tràngol democràtic que té com a prioritat la crema d’esglésies i l’expropiació de tots els seus béns. L’avantatge, per a ells, és que poden continuar resant, cosa que no podem dir la resta de pecadores mortals.

L'entrenador del Sant Andreu, Piti Belmonte, és avui un home satisfet. Prudent però satisfet. L'arribada del tècnic a la casa andreuenca no va ser fàcil, amb un canvi de directiva i de la majoria de jugadors de la primera plantilla. L'herència, a més, el record d'un equip de somni que es va quedar a les portes de la glòria de Segona A.