Aquest biòleg i divulgador, col·laborador de l’ARA, defensa que van ser les arts les que ens van fer humans i que sense elles només seríem simples Homo sapiens. Ben pot ser així, tenint en compte que prolífics que hem estat component simfonies i inventant tota mena de gèneres musicals; captant el món que ens envolta amb colors en teles; explicant mil històries dalt d’un escenari; dansant coreografies emotives i complexes. És per això que aquest savi, capaç de posar-se a la butxaca un auditori ple a vessar d’adolescents i fer que l’escoltin amb interès, assegura que les arts, totes, són la nostra nau per submergir-nos en un viatge al fons de nosaltres mateixos, i per reinterpretar i comprendre el món que ens envolta.

Tretze biografies imperfectes, que Comanegra té l’encert de recuperar, va merèixer el premi Josep Pla 1985. I, així d’entrada, diria que, més que no centrar la nostra atenció sobre l’adjectiu imperfectes, fora bo de fer-ho sobre el substantiu biografies (no em sembla gens que ho siguin). M’explico: Gerard Vergés, escriptor lúcid i culte, molt ben dotat per a la ironia, parteix de personatges tan diversos com Gustave Moreau, Fernando Niño de Guevara, Giorgio de Chirico, William Shakespeare, Victorine Meurent o Circe (sí, la deessa), entre altres, per recrear el seu món propi, fet de cultura llegida i apresa, d’observació atenta de la vida, de records a balquena.

Un grup de cavallers templers aconsegueix fugir de l'agonitzant regne de Jerusalem l'any 1291. A la galera on viatgen hi porten “el secret més ben guardat de la cristiandat, una arca misteriosa que a partir de llavors ha de ser custodiada dels infidels al lloc més segur del món”. Així arrenca La germandat de l'àngel caigut, amb la qual Jaume Clotet (Barcelona, 1974) ha guanyat l'últim premi Josep Pla, dotat amb 10.000 euros. Després de Lliures o morts (2012) i El càtar proscrit (2016), el periodista i exdirector general de Comunicació del Govern de la Generalitat ofereix un híbrid de novel·la històrica i thriller –un Dan Brown a la catalana, segons l'editora Glòria Gasch–on combina el pes del passat amb una trama ambientada en l'actualitat i protagonitzada per en Bernat, un monjo de Montserrat i professor de filosofia, i la mossa d'esquadra Berta Bosch. Serà en Bernat l'escollit pel papa Pau VII per transportar des del Vaticà fins a l'abadia catalana la preuada arca, cobejada per les forces demoníaques, que se'n volen apoderar.

El dia de Reis està impregnat de la il·lusió d'haver obert els regals i, al mateix temps, de la basarda d'haver de tornar imminentment a la rutina laboral i escolar. Sigui com sigui, la nit del 6 de gener llueix cada any amb la gala dels premis literaris més matiners de l’any, impulsats per l'editorial Destino: el premi Nadal i el premi Josep Pla.

El premi Josep Pla 2022 ha descobert la veu literària de Gemma Ventura (el Vendrell, 1990), mestra de formació, periodista de la revista digital Catorze i ara també escriptora. A La llei de l'hivern (Destino) Ventura acompanya una jove en el comiat d'un avi moribund que l'ha cuidada des de petita. Mentre espera l'inevitable, la protagonista s'endinsa en un viatge per la memòria i la imaginació. Escrita en forma de monòleg interior i en primera persona, la novel·la és un cant a tot el que no es veu però forma part de la vida.

Des de fa unes quantes dècades, la primera cita literària anual té lloc a l’Hotel Palace de Barcelona la nit del 6 de gener, encara amb el record fresc del pas dels Reis d'Orient. Aquest és l’escenari –d’un luxe clàssic i un pèl tronat– escollit pel segell Destino, actualment a Grupo Planeta, per donar a conèixer els premis més matiners de l’any, el Nadal i el Pla.

Per a la seva sensacional pel·lícula Aspectes i personatges de Barcelona 1964, el fabulós Carles Barba es va colar al sopar del premi Nadal d’aquell any al Ritz. En un gloriós color veiem Guillermo Díaz Plaja, Tomás Salvador, Luis Romero, Camilo José Cela, Josep Maria Espinàs i el seu cunyat Néstor Luján, a més de Sempronio, cronista imprescindible de Barcelona i segurament sense parangó. “Els homes de lletres”, diu Barba amb el seu verb clarivident i mordaç, i retrata l’esdeveniment literari amb tot luxe d’adjectius per recalcar-ne la sofisticació i l'exclusivitat, sobretot, val a dir-ho, a la Barcelona de grans contrastos i desigualtats de mitjans dels anys 60. Encara faltaven quatre anys per al naixement del premi Josep Pla, sempre concedit –juntament amb el Nadal– el dia de Reis. Fa uns quants anys, en una conversa informal –abans o després d’una entrevista–, el gran Espinàs em deia que no entenia per què el premi Josep Pla havia perdut la nomenclatura original: “Premi de prosa Josep Pla”. Espinàs deu estar content, perquè ja fa alguns anys les cròniques periodístiques han recuperat la vella definició amb la paraula prosa que a ell tant li agrada. Quan vull pagar amb targeta el taxi que em porta a l’Hotel Palace –ja fa anys que no es diu oficialment Ritz–, la taxista em diu que amb American Express no, sisplau. Em deu haver vist cara de milionari. Penso en Barba, en la seva pel·lícula, en les seves paradoxes i en com el trobo a faltar.

Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) debuta a la narrativa amb La vall de la llum (Destino), un homenatge a la generació nascuda als anys 20 del segle passat. A partir de la història del seu avi, a qui anomena V., el periodista i presentador del Telenotícies vespre de TV3 enfila un llibre de memòries sobre la seva nissaga familiar a Canet de Mar. La infantesa entre pagesos, la inclemència de la fam durant la Guerra Civil, el franquisme i les esperances de la Transició configuren aquest retrat fet de personatges reals i amb el qual ha guanyat el 54è Premi Josep Pla.

Laia Aguilar ja ha deixat enrere els nervis d’haver de sortir a recollir el premi Josep Pla dilluns a la nit a l’escenari del fastuós hotel Palace de Barcelona. “Almenys vaig poder dir tot el que volia”, recorda, fent referència tant a la descripció de la novel·la, Pluja d’estels -que arribarà a les llibreries el 5 de febrer-, com al fet que hagi calgut que passés una dècada sencera perquè una dona tornés a guanyar el guardó literari (amb ella són nou les dones que l’han aconseguit en 52 edicions). Aguilar va dir que per tenir “un país amb una literatura de primera” hi ha de ser “tothom”, homes i dones. Per aquest motiu va voler dedicar el premi “a totes les dones que escriuen”.

L’Antoni Bassas que dissabte a la nit sortia a recollir el premi Josep Pla a l’Hotel Palace no semblava el comunicador tranquil i segur que tothom ha vist o sentit tantes vegades, sinó un home emocionat, amb la veu tremolosa i un nus a la gola. “Sí, em vaig emocionar perquè sentia que estava començant a tornar als oients tot l’afecte que ells em van fer arribar en el seu moment”, explica el periodista, que encara no s’acaba de creure que Bon dia, són les vuit!, les memòries de la seva etapa com a presentador d’ El matí de Catalunya Ràdio, s’hagi endut un dels premis més importants del país. “Quan et dediques a la ràdio, la televisió o el periodisme, pots imaginar-te que un dia reconeixeran els teus mèrits periodístics, però no guanyar un premi literari. I, a més, un que porta el nom de Josep Pla!”, diu.

És interessant i bonic alhora bussejar per la història dels nostres premis literaris. Llegir i investigar, entendre moments, guardons, oblits i distincions esdevinguts al llarg dels anys. Sempre intento fer-ho els dies abans de la concessió de la nova edició. El Josep Pla, sempre el dia 6 de gener i nascut per homenatjar el geni de Palafrugell, va veure la llum el 1968 amb el premi a Terenci Moix per una de les poques obres que va publicar en català: Onades sobre una roca deserta. És mítica l’anècdota de la primera trobada entre Terenci i Pla. Al primer li encantava explicar-la: “Terenci Moix? Vostè és maricon, oi?” “Sí, senyor Pla, per servir-lo”.

@page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } El jurat d’enguany del Premi Josep Pla, integrat per Sebastià Alzamora, Berta Bruna, Rosa Cabré, Antoni Pladevall i Àlex Susanna, ha valorat el to humorístic de la novel·la 'Una família exemplar', del periodista Genís Sinca (Manresa, 1970). “La importància del llinatge i de la història familiar es tracta amb un inusual registre irònic que desmitifica el gènere de les grans nissagues familiars”, s'ha fet saber aquest diumenge durant el sopar a l’hotel Palace de Barcelona.

"No he fet estrictament una autobiografia, perquè encara em considero força jove –deia Rafel Nadal el dia després de guanyar el premi Josep Pla–. Però sí que m'utilitzo a mi mateix com a excusa: la meva vida i la de la meva família són el punt de partida del llibre. Vaig créixer acompanyat d'onze germans, per tant, aquí ens trobem amb una primera singularitat. La segona seria el moment històric en què vaig créixer, les dècades dels 50 i dels 60 del segle passat. Em serveixo dels meus familiars i dels meus paisatges: al capdavall, explico una història que podria ser també la de molta gent del país".

Fa dos anys, Rafel Nadal va deixar de dirigir 'El Periódico' i es va abocar a l'escriptura amb compulsió. Mentre es dedicava a la dissecció narrativa de diversos economistes i polítics -l'aproximació al poder que acabaria constituint el seu primer llibre, 'Els mandarins' (L'Arquer, 2011)-, Nadal va començar a posar ordre als records familiars i personals, material sensible que ha acabat integrant 'Quan érem feliços' (Destino, 2012), 44è premi Josep Pla de narrativa. "Em trobo just al mig d'un total de dotze germans: la perspectiva que tinc és molt diferent de la del Quim, el primer, i l'Helena, que és la més petita de tots -diu Nadal-. La diferència d'edat entre l'un i l'altre és tan gran que diria que mai no han conviscut sota el mateix sostre".

@page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } Els records d'infantesa de Rafael Nadal s'han endut el premi Josep Pla de narrativa, un dels més veterans de les lletres catalanes, que enguany arribava a la seva 44ena edició. A Quan érem feliços, Nadal gira la mirada enrere per recordar la Girona dels 50 i 60, l'ambient de la postguerra en què va créixer l'autor, acompanyat d'onze germans.