"Tan bon punt es llevava es posava a escriure, ja fos un article, uns contes o una novel·la, i així s’estava fins al migdia", recorda l'editora d’Edicions 62, Pilar Beltran que va publicar amb ella set llibres des del recull de contes Angelets, el 2004. Especialment seduïda per Els racons de la memòria, en què Simó desgranava els seus records, Beltran opina que la literatura de Simó "no és gens amable, sinó incisiva, desesperançada, càustica". "No són novel·les «per a tietes», com ella va témer ser etiquetada durant uns anys, quan la crítica la menyspreava per ser una autora d’èxit, sinó que tractava temes contundents". En la seva literatura, que entomava com a "escriptora professional", abordava qüestions com la solitud, la injustícia, els conflictes, la identitat, "i sempre ho feia de forma seriosa", apunta l’editora. Sembla que els últims temps, d’ençà de la malaltia que li havien diagnosticat fa tres anys, es va dedicar a conrear la poesia i, de fet, hi ha un poemari inèdit. "Coneixent-la, segur que té molts altres textos al seu ordinador i n'haurem d'estudiar la possible publicació", comenta.

Taronges de sang, la primera novel·la de Verena Boos, se sustenta en una paradoxa: l’autora alemanya dedica gairebé 400 pàgines al silenci. No és, però, un silenci real ni espiritual, sinó històric. “A les escoles del meu país es parla del passat feixista des de fa anys: no passa el mateix a les famílies -recorda-. Sembla que no hàgim tingut avis nazis, però és mentida”. Nascuda el 1977 a Rottweil, Boos va estudiar filologia anglesa i sociologia i és doctora en història. “A Alemanya vam tenir la sort que vam perdre la guerra i Hitler va morir el 1945 -diu-. Això va ser el nostre alliberament, l’anomenada hora zero. A Espanya, aquest moment va arribar més tard, a finals dels anys 70, durant la Transició”.

L'escriptor Agustín Fernández Paz (Vilalba, 1947) ha mort a les set del matí d'aquest dimarts al seu domicili de Vigo, segons ha informat Xerais, un segell editorial amb el que va contribuir literària i personalment. El conegut autor és referent en la literatura infantil i juvenil i els seus llibres han estat constantment reeditats i traduïts a moltes llengües com l'anglès, el francès, l'italià, l'àrab o el portuguès. En català hi ha una àmplia selecció de la seva obra traduïda a Bromera. Hi ha, entre d'altres, 'Les flors radioactives' (1991), 'Cartes d’hivern' (1997), 'Nit d’ombres voraces' (2003), 'Laura i els ratolins' (2004),'Passadissos d’ombra' (2007), 'Només ens queda l'amor' (2008) i 'El centre del laberint' (2011), tots amb un gran èxit entre els lectors joves i amb més de 150.000 exemplars venuts.

'La trampa del desig' presenta la història d'un metge valencià, Daniel, i una refugiada bosniana, Mirsada. Erotisme i sensualitat, elements d'intriga, ironia i un punt de costumisme: aquests són els ingredients amb què Urbà Lozano ha construït la novel·la guanyadora del XXIII Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira. La prosa viva i àgil de Lozano –present en obres com 'La màquina ronca' i 'Plagis'– segueix sent un dels punts forts de l'autor nascut a Alginet l'any 1967.

Aquest dimarts s'ha presentat a la premsa 'El quadern de les vides perdudes', de Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969), a la Casa del Llibre de Barcelona. L'obra, publicada per Edicions Bromera en la col·lecció L'Eclèctica, és la guanyadora de l'últim Premi Alfons el Magnànim València de Narrativa, dotat amb 30.000 €, una de les més importants pel que fa a certàmens literaris de narrativa en llengua catalana.

La infantesa i els carrerons de Nàpols. La roba estesa, els nens que juguen a futbol, les mares que els criden a sopar des dels balcons, els pares que els venten un bolet si fan tard. L'univers del narrador Erri De Luca (Nàpols, 1950) és inconfusible. Si descobrir el seu debut, Non ora, non qui, suposava una immersió radical en una literatura d'intensitat alta i prosa essencial (l'escriptor acostuma a dir que desconfia dels adjectius i només es refia dels substantius), la resta de llibres que ha anat publicant -i que en català hem pogut llegir a Empúries (Tu, meu, Tres cavalls), La Magrana (Montedidio) i Bromera (El pes de la papallona)- no sorprenen, però tampoc no deceben el lector devot.