Un dels principals símptomes de la singularitat de The rehearsal (Los ensayos), que ha estrenat segona temporada, és com de difícil resulta descriure de què va. El seu creador, Nathan Fielder, va estudiar la carrera d'empresarials abans de formar-se en l'art de la comèdia. Aquesta combinació insòlita es feia notar a Nathan for you, el programa d'humor en què s'oferia per millorar propostes de negoci que no acabaven de rutllar, i que desembocava en resultats sorprenents. A Los ensayos parteix d'una idea similar. Aquí es tracta d'analitzar per què no funciona alguna situació de la vida real, per assajar possibles escenaris ficticis que contribueixin a solucionar-la. En aquesta segona temporada, Fielder apuja el llistó i s'interroga sobre quina pot ser la causa comuna en diversos accidents aeris. I creu trobar-hi un patró recurrent a partir de revisar les converses de la tripulació a la cabina. En catàstrofes com la de l'avió de Corporate Airlines que es va estavellar a Missouri el 2004 o la del vol de US-Bangla Airlines que va accidentar-se a l'aterrar l'any 2018 a Katmandú, les gravacions posen en evidència com va fallar la comunicació verbal entre pilot i copilot a l'hora d'afrontar la situació.

Assassinats en sèrie, corrupció i l’illa de Menorca són els ingredients de Favàritx, la sèrie de cinc capítols que estrenen Max i IB3 aquest mes de maig. La trama comença amb l’arribada a l’illa de dos nous inspectors d’homicidis, Marta Serra i Àlex Castro, que afronten el seu primer cas: la mort de Laura Vidal, consellera d’Urbanisme del Govern insular. El que en un primer moment es considera un suïcidi acaba revelant-se com el primer d’una sèrie d’assassinats, tots amb un patró comú.

"Non serviam" (“No et serviré”, en llatí) són les paraules que la tradició cristiana atribueix a Llucifer, quan es revolta contra Déu i li fa saber que renuncia a ell. James Joyce fa servir aquesta expressió al seu Retrat de l'artista adolescent, quan el seu Stephen Dedalus pren la decisió de fer vida d'artista i, segons ell mateix: “No servir més allò en què no crec, se'n digui llar, família o Església” (podeu llegir l'obra en la traducció al català de Teresa Vernet; em sembla que no n'hi ha una versió més recent). En general, "Non serviam" es considera una expressió de rebel·lia que poden invocar tots aquells que s'aixequen contra el pensament dominant.

Una de les sèries que més bé retrata l'estupidesa i la superficialitat dels rics és The White Lotus, que actualment està emetent la seva tercera temporada a Max. Un dels actors d'aquesta tercera entrega coneix molt bé què significa créixer en un ambient benestant, ja que es podria considerar que és un dels nepobabies de la reialesa no oficial de Hollywood. Es tracta de Patrick Schwarzenegger, fill de l'actor i exgovernador de Califòrnia Arnold Schwarzenegger i de la periodista Maria Shriver, membre de la dinastia Kennedy. Interpretant el carallot del Saxon, un fill de papà ple de masculinitat tòxica, l'actor ha complert un dels seus somnis professionals: formar part d'una temporada de The White Lotus, tal com confessava ell mateix a The Hollywood Reporter.

Quan The White Lotus va aterrar a Max ho va fer, en principi, com una minisèrie amb inici i final. L'èxit que va tenir –va ser una de les ficcions més comentades del 2021 i va guanyar cinc premis Emmy– va fer que la plataforma decidís encarregar més temporades al seu creador, Mike White, i que el projecte s'acabés convertint en una franquícia que explora les misèries dels rics que viatgen a resorts per trobar la pau i viure (encara més) com reis mentre els pobres treballadors d'aquests complexos aguanten humiliacions i menysteniment. Després de visitar Hawaii i Sicília, Mike White marxa a Tailàndia, a l'illa de Koh Samui, amb un nou grup de turistes disfuncionals i construeix una sàtira que se'n riu de la indústria del benestar i les aspiracions espirituals dels adinerats. La tercera temporada s'estrena aquest dilluns a Max.

Ni que sigui amb dificultats enormes, vivim una època en què s’intenten desmantellar els abusos sistèmics. Mònica Terribas acaba d’estrenar El minuto heroico, una docusèrie de Max feta per The Mediapro Studio on es constata el control coercitiu a dones de diferents edats i indrets pertanyents a l’Opus Dei. Aprofitem l’entrevista per parlar reposadament sobre el seu moment vital, les polèmiques que ha viscut, el fet de deixar la ràdio i el pas del temps.

Rosalía no deixa de sumar línies en el seu currículum internacional. La cantant catalana serà una de les protagonistes de la tercera temporada de la sèrie Euphoria, la ficció de Max que té Zendaya com a estrella principal. La participació de Rosalía a la sèrie ha estat confirmada per la plataforma, que ha emès un comunicat en què la cantant expressa la seva felicitat per formar part del repartiment d'una de les seves sèries preferides.

Després d'un 2024 ranquejant pel que fa a les sèries a conseqüència de les vagues de guionistes i actors, el 2025 estarà marcat per una allau de ficcions de tota mena. Hi haurà retorns sonats (Stranger things, Separación) i estrenes que generen moltes expectatives. Repassem 25 títols que arribaran aquest 2025.

“Qualsevol procés creatiu comença amb un full en blanc”, explica el documentalista Cesc Mulet. “Tant si un és enginyer com si és dibuixant, tots ens hem d’enfrontar al full en blanc amb les nostres referències i amb les nostres quimeres. I la història de CARBÓN parteix d’aquest full en blanc”. Si amb el documental Dibuixant Max Mulet transitava els conceptes, temes i idees que teixeixen la trajectòria d’un dels grans referents del còmic contemporani com és Francesc Capdevila, Max, amb el curtmetratge CARBÓN varen satisfer la curolla de fer una historieta audiovisual amb què el cineasta i el dibuixant s’enfrontaven, de manera conjunta i definitiva, al full en blanc. 

Francesc Capdevila, àlies Max (Barcelona, 1956), comenta que el seu últim còmic, Què (Editorial Finestres), és “visualment com els dos anteriors, Rey Carbón i Fiuuu & Graac, però amb la paraula i el sentit de l'humor de Bardín”. La depuració màxima de la línia i el llenguatge del còmic (“és la forma que he trobat, jo en dic teatre gràfic”, explica l'autor) conviu amb una explosió d'idees que beu tant de l'Odissea homèrica i la mitologia grega com de Bruguera i l'avantguarda gràfica. Així, la pulsió aventurera i curiosa de Max cristal·litza en un viatge existencial a cavall de la intel·ligència i (sobretot) el sentit de l'humor, l'arma amb què el dibuixant s'enfronta a l'absurd i la lletjor del món. El primer títol guanyador del Premi Finestres de còmic en català posa molt alt el llistó.

Durant l'agost tot va a mig gas, també les plataformes. Així i tot, algunes s'han guardat asos a la màniga. Aprofitant la falta de competència, Netflix estrena nova temporada d'un dels seus grans èxits dels últims anys, Dimecres. Més enllà de la sèrie de Jenna Ortega hi ha alguna altra producció que potser farà l'agost.

El darrer espectacle de la companyia Auments, 'Mima & Katastrôfik', arriba aquest cap de setmana, en dues funcions matinals, a la sala Petita del teatre Principal de Palma. Es tracta d'una obra de dansa per a un públic familiar i en la qual els personatges interactuen amb les il·lustracions del dibuixant Max (Premi Nacional de Còmic 2007).

Una revisió arriscada i creativa de la figura de Ramon Llull ha donat peu a 'Llum de Llull', una obra presentada en format disc llibre que neix del treball poètic, musical i il·lustratiu del dibuixant Max i del grup Cap de Turc. El primer s'ha encarregat de dibuixar "la humanitat" del filòsof; els segons, de posar melodia a les lletres i reinterpretar les idees dels paisatges de Ramon Llull. El resultat: onze postals d'antologia coral que formen el segon treball discogràfic dels mallorquins.

Les pàgines d''El víbora' van ser, des de la seva fundació, un focus de llibertat i creativitat que van acollir alguns dels millors autors del còmic internacional i espanyol. Des del l'editorial que publicava 'El Víbora', Ediciones La cúpula, Josep Maria Berenguer va aprofitar per publicar l'obra d'autors fonamentals per comprendre el còmic dels últims 40 anys, com ara els pares de l''underground' nord-americà Robert Crumb i Gilbert Shelton, l'italià Tanino Liberatore, l'alemany Ralf König, el mallorquí Max o els nord-americans Peter Bagge, Charles Burns i els germans Beto i Jaime Hernandez.

L'editorial La Cúpula ha reeditat en un luxós volum de tapa dura les aventures de Peter Pank, que a mitjans dels anys vuitanta un transgressor Max va crear per a la mítica publicació El Víbora prenent com a referència la figura del personatge de J.M. Barrie que Disney va convertir en els cinquanta en un pastís de fàcil digestió per a tota la família. Pank és un personatge groller i amoral, violent, totalment irreverent i el perfil del qual es va plasmar en samarretes que van portar milers d'adolescents que un quart de segle després, i ja quarantejant, poden recuperar gràcies a aquest volum.

El Gran Teatro de Còrdova acollirà el 9 de maig la catorzena edició dels principals premis de teatre i dansa estatals, els Max, organitzats per la SGAE. I, a diferència del que ha passat en anteriors edicions, cap espectacle català opta al guardó a millor espectacle teatral, ni direcció d'escena, ni adaptació. En dansa és on hi ha més possibilitats d'obtenir alguna estatueta, ja que el Dies irae (Grec 2010) de Marta Carrasco opta al millor espectacle, Sol Picó pot ser la millor coreografia i intèrpret per El ball (TNC, Temporada Alta, 2009-2010) i Àngels Margarit també té opcions de guanyar el premi a millor intèrpret per Solo per a habitació d'hotel (Hotel Le Meridien, 2010).