La futura Casa de les Lletres ha acollit l’acte central de l’Any Josep M. Llompart a Catalunya. L’esdeveniment ha comptat amb un recital de poemes a càrrec de Carles Duarte, Andreu Galan i Cecília Navarro; tres poetes de generacions i territoris diferents, que tenen en comú l’admiració per l’obra de Llompart. Els diversos caires de la poesia de Llompart s’han fet sentir a través de tres accents diferents.

Em poso, una vegada i una altra, aquestes paraules del president de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició, Carles Vilarrubí, que va pronunciar aquest dimecres a la festa dels Premis Nacionals de Gastronomia. Deia (copiat al vol): “La gastronomia no ha de ser només per als turistes. Ha de ser també per a la gent que viu aquí. Per a tota la ciutadania. Quan viatgem, volem menjar com menja la gent del lloc. Els monuments són molt importants, però sovint no ens expliquen on som com ho fa la cuina. Des de fora ens diuen que som una potència gastronòmica. I ho som. Aprofitem-ho sense manies. No podem tenir un sistema de prestigi per als que ens visiten i un altre per a nosaltres”.

A finals dels anys 80 i començaments dels 90 del segle passat, la basquitis estava força estesa a Catalunya. La base social convergent envejava el grau d’autogovern assolit pels bascos en els pactes de la Transició, especialment el concert econòmic, i ja aleshores començava a tenir la sensació que als catalans se’ns havia pres el pèl. El sentiment era tan estès que Jordi Pujol –sempre atent a aquestes coses– es va preocupar de crear una narrativa per defugir la comparació i reforçar l’autoestima: el projecte i la personalitat de Catalunya no es basaven en el control dels impostos sinó en la llengua i les competències en educació. “Ells potser tenen el concert, però el país està trencat per la violència i han perdut la llengua”. La cohesió social i el progrés del català, deia el mantra, eren la prova que s’havia fet l’aposta correcta. 

El PSOE vol convertir Isabel Díaz Ayuso en la bruixa dolenta del conte, i ella n’està encantada perquè les bruixes dels socialistes són fades en l’Espanya del PP. L’enèsim paperot de la presidenta madrilenya a la cimera autonòmica de Barcelona –comportant-se com una maleducada i fent-se l’ofesa quan alguns dels presidents van fer servir el català i l’euskera– no és res més que un truc publicitari que als pocs dirigents assenyats del PP els incomoda, però no del tot, perquè també se’n beneficien. Mentre Ayuso baixa al fang, Feijóo i els barons poden aparentar bones maneres. Però si la cimera ha quedat en no-res no és només a causa d’Ayuso; ella és l’ariet d’una estratègia política col·lectiva.

Marchena, Llarena i els seus còmplices ja han avançat que, digui el que digui el Tribunal Constitucional sobre la llei d’amnistia, ells faran com qui sent ploure, cosa que deixa en una situació d’indefensió provisional centenars d’imputats a causa del Procés (entre els quals no hi ha cap policia dels que van estomacar els votants: aquests van ser amnistiats els primers). També queden a l’espera Carles Puigdemont i Oriol Junqueras; l’un no pot trepitjar casa seva i l’altre està inhabilitat. No ha servit de gairebé res ni la llei d’amnistia arrencada amb fòrceps per Junts, ni les reformes prèvies dels delictes de sedició i de malversació pactades per ERC. El president del Parlament, Josep Rull, ha parlat de prevaricació; Junqueras, irònicament, ha acusat Marchena de “rebel·lió”; i l’exmagistrat Martín Pallín ha constatat que tenim jutges “insubmisos”, contradicció que només sembla possible a Espanya.

Una tendència creixent de la política europea és la desaparició del centre, que, a mesura que els bipartidismes clàssics s’anaven desdibuixant, havia jugat un rol determinant en la construcció de les majories de govern, completant els vots del bloc guanyador, i generalment, però no sempre, decantant-se cap a la dreta. A França, els partits de centre afavorien les majories gaullistes, quan l’ombra del general de Gaulle s’havia esvaït. I, a Europa en general, els petits partits de centre pivotaven per inclinar la balança a favor del que arribava primer.

Ja no som una nació: ara som una perifèria. El divendres 16 de maig, el president Salvador Illa feia una conferència a Pamplona organitzada per Diario de Noticias i El Periódico. El president, en una de les etapes del pelegrinatge que fa pel territori espanyol en les quals explica el seu projecte polític de concòrdia i reconciliació –i de passada es fa perdonar el pecat sobiranista que altres havíem comès–, va considerar Navarra i Catalunya com un exemple de l’Espanya perifèrica. Literalment –els matisos sempre són importants– va dir: “Avui, Catalunya és garantia de lleialtat i de cooperació institucional. [...] Si ampliem una mica el focus, el radi, avui és l’Espanya plural, alguns parlen de l’Espanya perifèrica, inclosa Navarra, la que garanteix l’estabilitat, la prosperitat i la solidaritat davant dels que tenen un concepte, segons el meu parer, erroni, d’una Espanya hipercentralista”.

Una de les coses que està passant és que persones que creuen que estan vives estan mortes. No em refereixo als nostres amics vampirs, fantasmes, zombis i tants d’altres, amb què passem grans nits, debatent sobre la vida i la mort, imantats a passaports d’etanol que ens permeten lliure circulació transfronterera. Parlo de gent que viu a la Catalunya del 2025 i que creu que és la de 1980, 1990 o 2000. Stop mòmies.

El debat sobre l’ús del vel islàmic em porta inevitablement a una contradicció. Crec en els valors que caracteritzen els estats democràtics de la Unió Europea. Per a mi un d’aquests valors és la llibertat. Però un d’igualment important és la laïcitat. Combinar la defensa de dos valors que sovint col·lideixen és el repte que tenim al davant. I és un repte que ja no és conceptual, sinó que ens porta a la vida quotidiana, perquè els canvis demogràfics han fet que, a Catalunya, la diversitat religiosa sigui una qüestió que està a peu de carrer, i afecta directament una part dels nostres conciutadans.

Fa deu dies el primer ministre britànic va anunciar un canvi de rumb en la política d’immigració del Regne Unit. Keir Starmer, un advocat de 62 anys especialitzat en drets humans i membre del partit laborista –és a dir, d’esquerres–, ha presentat tota una sèrie de canvis normatius per recuperar el control de les fronteres, limitar l’entrada d’immigrants i posar condicions per millorar les condicions socials i laborals de propis i nouvinguts. En definitiva, si bé reconeix que són una nació diversa, Starmer vol evitar que el país esdevingui, literalment, una “illa d’estranys”. 

Era el minut 74 de partit. Lamine Yamal marcava el setè gol contra Geòrgia en el seu debut amb la selecció espanyola i aconseguia fer història per partida doble. El més jove en debutar, el més jove en marcar. Tenia només 16 anys i 57 dies. 

Hi va haver una època en què es deia, amb una suma de complexos de superioritat insultant, que l'Àfrica començava als Pirineus, perquè a Espanya i Portugal hi havia dues dictadures. Aquells que recordem haver de fer cua portant el passaport espanyol de l’àliga franquista mentre els altres passatgers passaven per la cua de països de la Unió Europea sabem la millora que va significar en la nostra dignitat política poder adquirir la ciutadania europea gràcies a la democràcia. I encara ara, malgrat totes les decepcions comunitàries, és fàcil notar un impuls d’emoció quan sona el Cant de joia de la Novena de Beethoven.

Encara ara, denunciar l'existència d'una extrema dreta independentista comporta fer enfadar greument alguns patriotes, segons els quals això són falòrnies de l'esquerra espanyolista. De fet, a aquests patriotes l'esquerra els sembla quasi sempre espanyolista i, per descomptat, woke i ofegada en una bassa de pensament dèbil. Tal vegada a alguns d'ells els molesta sentir a parlar d'una extrema dreta catalana perquè hi estan més a prop del que volen que sembli. Sigui com vulgui, l'extrema dreta independentista és un fenomen que avui dia té dos diputats al Parlament de Catalunya i que gaudeix d'àmplies possibilitats de creixement electoral. També pateix, i això la llasta, una forta fragmentació interna, que es materialitza en un ball de sigles i grupuscles. Ho teniu tot ben descrit i explicat al reportatge de Xavi Tedó en aquest diari.

La Generalitat ha decidit que la pujada de l’impost sobre les estades en establiments turístics (la "taxa turística"), pactada entre el PSC i els comuns, es tramitarà com a projecte de llei. ERC ho exigia per poder introduir-hi esmenes, argumentant que el projecte tractava el turisme de sol i platja com el de Barcelona, quan serien realitats molt diferents. Això és cert, però el que no està tan clar és què és el que necessita el nostre turisme de sol i platja. Tractaré de respondre a aquesta qüestió.

A falta de més detalls que expliquin l'apagada sense precedents que va viure ahir la península Ibèrica, aquest tall inèdit ha aixecat interrogants entre la comunitat d'experts energètics, que aquest dimarts intenten analitzar què va passar. L'ARA ha consultat especialistes del sector per entendre quines serien les causes de la incidència. Alguns d'ells també apunten a les deficiències en el sistema.

Venen "hores crítiques" fins que no es recuperi tot el subministrament elèctric. Així ho ha traslladat el president espanyol, Pedro Sánchez, en una compareixença després d'haver reunit el Consell de Seguretat Nacional arran de la caiguda general de l’electricitat arreu de la península Ibèrica, que ha alterat totes les agendes del govern espanyol i català, convocats en reunions d'emergència al llarg de tota la jornada. Ja passades les onze de la nit, el president espanyol ha informat que s'havia recuperat gairebé el 50% del subministrament elèctric, però ha admès que no podia aclarir ni les causes de l'aturada ni quan es tornaria a la normalitat.

Plou sobre mullat, quan creus que ja s’acaba torna a començar, la història interminable –primer com a tragèdia, després com a farsa– i sant tornem-hi al cap del carrer. O dit d’una altra forma: Sísif a la carrera rere la pedra que puja i baixa i mai no para de rodolar, però en aquest cas només cap avall i mai amunt. Ho dic perquè Catalunya és el país amb menys pes de la filosofia en el currículum educatiu des de fa molt de temps, urpada rere urpada. I si fa tant que som aquí significa que fa anys que som en un lloc pitjor. Des de l’escola de la llibertat, sempre urgeix pensar –contra qui només ens vol súbdits, consumidors, espectadors i usuaris– i repensar-ho tot. Perquè si avui, posem per cas, és 25 d’abril –d’arrel valenciana, ànima portuguesa i esperit italià partisà– caldrà atendre per què tenim com tenim el País Valencià, què se n’ha fet de la revolució democràtica dels clavells cinquanta anys després i com carai hem arribat a la sinestèsica paradoxa de commemorar la italiana Diada de l’Alliberament amb Meloni governant Itàlia. Fa pensar –oi tant–. Perquè també fa massa que ens conviden, inciten i modulen barroerament a deixar de fer-ho.

Que a les nostres grans ciutats una amanida normal s’hagi convertit en una quimera és anormal. I esclar, em direu que quan hom va al restaurant no demana, justament, allò que té a casa per a cada dia, sinó que demana les llepolies que fan festa. Però això era abans. Quan a les cases hi havia sempre per defecte amanida. Amanida de veritat, amb pastanaga hidratada tot el matí a la nevera en un pot, api, si calia pelat, rave, que potser es tallava en forma de flor, tomàquet, amb gust, quan n’era el temps, esclar, i enciam “de la pagesa”. Avui, si em donessin rave i api en un restaurant em posaria a plorar. Ho consideraria el miracle que estem esperant de Sant Gaudí, el patró dels guiris. A casa, ara, l’amanida és de bossa o, com a molt, és un grapat de brots. Als restaurants, també.

Amb els anys s’ha demostrat que, en l’estat de les autonomies, les inversions de l’Estat tenen un paper rellevant tant per configurar les polítiques públiques com per premiar o castigar els distints territoris en funció, primer, de si s’aproven, i després de si s’executen. Aquests dies hem sabut que, segons la Intervenció General de l’Estat (IGAE), durant el primer semestre de 2024 només es va gastar un 20% a Catalunya, 456 milions d'euros, que se situa a la cua de totes les comunitats autònomes, mentre que a Madrid, per exemple, se supera el 57%, amb 694 milions d'euros. Res de nou sota el sol, però.