Eduard Márquez (Barcelona, 1960) ha dedicat vuit anys a la seva última novel·la, 1969 (L'Altra/Navona). El resultat és una mirada polièdrica i ambiciosa a l'any en què el règim franquista va començar a esquerdar-se. L'escriptor barceloní s'hi aproxima a través de desenes de testimonis, informes policials, butlletins, cartes i propaganda política.

“Un escriptor que no escriu és un monstre que festeja amb la bogeria”. Ho deia Franz Kafka en una carta al seu amic Max Brod. Jo no coneixia la frase, la va citar l’Eduard Márquez, dilluns, al Teatre Romea, i de seguida va quedar clar que sabia de què parlava: va explicar que, quan no va poder escriure, es va convertir en una persona infecta, amargada i insofrible (tot són paraules seves). Feia impressió veure’l damunt l’escenari explicant això. Ho va dir després d’haver introduït un altre concepte dolorós: "rotació comercial mínima". Aquesta mena d’eufemisme és un dels motius que li donaven a les diverses cartes que rebia i que l’avisaven de la destrucció de llibres seus. Era el repicó, deia ell, a una situació que havia començat l’any 2011 i que havia provocat que estigués “cada vegada més penjat”. Les vendes dels llibres van caure en picat, perdia liquidacions i royalties, i baixaven el que en el sector s’anomenen “els bolos”. Tot això, en un moment en què l’autor, després de publicar L’últim dia abans de demà (Empúries), havia decidit prendre’s una temporada de reflexió; volia un temps de “guaret”, per plantejar-se la creació literària. Li semblava que el que havia fet fins llavors estava esgotat, i volia explorar noves maneres d’escriure. Ell encara no ho sabia, però les acabaria trobant.

Eduard Márquez ha fet un doble exercici, a Vint-i-nou contes menys (Empúries): un “d’estrictament literari”, que ha consistit a refer, reordenar i reconstruir els seus dos llibres de narracions, Zugzwang i L’eloqüència del franctirador, que Quaderns Crema va publicar el 1995 i el 1998; i un altre de “trajectòria”, perquè es va adonar que després de la novel·la L’últim dia abans de demà (Empúries, 2011) el seu “camí estètic, narratiu i conceptual havia arribat a un punt final”.