1. Resulta que tot això de la religió ja no ens interessa en absolut; però resulta també que no parem de parlar-ne, encara que sigui malament. En què quedem, doncs? La mort del papa Francesc ha fet aflorar (de nou) aquesta i altres pintoresques contradiccions. El “supermercat espiritual”, en feliç expressió de Peter Berger, vessa. És probable que, en tota la història de la humanitat, cap generació hagi visitat tants i tan variats temples com en l'actualitat. Aquestes incursions, tanmateix, només són excursions: gairebé mai estan relacionades amb un sentiment espiritual real sinó amb circuits més o menys turístics que poden incloure –de vegades en un mateix pack– catedrals gòtiques, pagodes budistes, restes de l'antiguitat pagana i cementiris catòlics amb celebritats en descomposició. L'espiritualitat està en hores baixes? Sí i no. Mai no s'havia apel·lat tant a aquesta noció com ara, però tampoc mai s'havia erosionat tant el seu significat profund. No hi ha cap altre moment en la història d'Occident en què s'hagin escoltat tantes cantates, oratoris i motets de caràcter religiós com ara. A mitjans dels 90, els austers monjos de Silos van arribar a competir amb Madonna i Prince al top ten. ¿Aquestes formes d'espiritualitat tenen realment alguna dimensió transcendent? Probablement no. Per argumentar això vaig necessitar escriure un assaig que es va publicar aquest febrer i que no crec que pugui resumir aquí. 

Mar Griera (Sabadell, 1978) és catedràtica de sociologia i directora del grup d'investigació ISOR sobre sociologia de la religió.

"Déu ha mort", deia Nietzsche al segle XIX. Molts anys després la frase, sembla més certa que mai. Molta gent ha substituït Déu per activitats en què hi ha un substrat espiritual però sense religió. Mentre veiem com les esglésies es buiden, assistim a l'èxit de les classes de meditació, de ioga o dels retirs de cap de setmana. Per a molts joves, la nova manera de resar és manifestar, demanar desitjos quan a la pantalla del mòbil apareix una hora mirall (22:22, per exemple) o veure què et diu la tarotista que et llegeix les cartes en un vídeo de TikTok.

Fa poc li vaig preguntar a Ferran Sáez sobre la seva relació amb l'espiritualitat i em va assenyalar una finestra discreta situada molt amunt de la cambra on ens trobàvem. Era un dia gris, la llum natural perdia contra l'artificial, i a l'ampit hi havia un pardal que aprofitava les formes de l'edifici per resguardar-se de la pluja. "Podria posar una barrera entre el que estem fent aquí i aquest pardal, entre jo i el món, però trio no fer-ho", va dir. Érem a una sala d'actes de la Casa de Convalescència, una joia de l'arquitectura civil barroca catalana que serveix de seu a l'Institut d'Estudis Catalans, al final d'un simposi dedicat a celebrar Sáez en tant que "clàssic contemporani" i aprofundir en el coneixement de la seva obra. Després de quatre hores de ponències acadèmiques, a la perifèria d'una bombolla d'assoliments humans la resta del món continuava girant amb una indiferència laboriosa i calmada. És una d'aquelles imatges que et fa veure't des de fora i, en aquest canvi de la mirada, consideres la possibilitat que hi hagi alguna cosa genuïnament important més enllà de tu mateix. 

Després de llicenciar-se en antropologia a la Universitat de Colúmbia, Bill Porter (Los Angeles, 1943) no sabia quin camí prendre i va veure que hi havia una beca disponible per a estudiants que volguessin estudiar "una llengua tan estranya com el xinès". "En aquells moments, principis de la dècada dels 70, el meu únic contacte amb Orient havia estat la lectura d'un llibre sobre budisme zen", recorda ara, convertit –almenys a la Xina– en una espècie d'estrella del rock gràcies a llibres com Camino al cielo, del qual ha venut més de dos milions d'exemplars.

La policia francesa ha detingut prop de París el romanès Gregorian Bivolaru, fundador i líder d'una xarxa internacional de ioga tantra –també conegut com el ioga porno– considerada una secta, la Federació de Ioga Atman. Bivaloru, de 71 anys, estava en cerca i captura des del 2017 per tràfic d'éssers humans i està investigat també per violació, segrest en banda organitzada i abús en el si d'una secta. Juntament amb Bivolaru, la policia ha detingut 40 persones més a França.

En el tema de les religions, l’Europa del segle XXI és l’excepció, no la regla. Ho dic pensant en el conjunt del planeta, no tan sols en Europa, on viuen una mica menys del 10% dels vuit mil milions d’éssers humans. La religió no està de moda en molts dels països del Vell Continent ni en alguns sectors de població jove dels EUA. En diversos ambients de les subcultures europees es considera la religió amb suspicàcia i fins i tot amb una certa agressivitat, i es propaga l’opinió que cal treure’s del damunt el llast d’una realitat que veu com a passada i ultrapassada.

Un noi perd el seu cavall i la gent exclama “Quina mala sort!”; dies més tard el troba i llavors li diuen “Quina bona sort!”. El noi el munta de nou, cau i la gent torna a exclamar “Quina mala sort”, però esclata la guerra i amb la cama trencada no el poden reclutar. “Quina bona sort!”, diuen ara.

Durant el boom turístic Mallorca també tingué ocasió de convertir-se en la meca de la meditació transcendental. La història dels nostres primers turistes espirituals està connectada amb els Beatles i indirectament amb el margalidà Joan Mascaró Fornés. A la dècada dels seixanta el mallorquí s’havia convertit en tota una eminència en llengües orientals a Anglaterra, on havia aterrat als anys vint per fer de mentor del fill d’un paisà seu, el banquer Joan March.

Les religions són emanacions humanes que responen a un anhel. Són, alhora, receptacles d’utopies: una societat millor, una ànima salvada, un paradís celestial, un cor aliè al patiment. L’anhel pren forma segons els temps i les geografies, agafa sovint altres noms, de la política a la medicina o l’art, però el rum-rum hi és: podríem estar millor.

Per al mestre sufí Ruzbihan Baqli, nascut a Shiraz al segle XII, Déu parla a través dels ocells. Quan el 2013 Colleen es disposava a reprendre els concerts després de cinc anys d’haver parat, una munió de falciots sobrevolaven la terrassa de Lisboa on havia d’actuar. “Volaven com bojos i recordo que estava molt estressada pel fet de tornar a tocar en directe. Veure aquella potència del seu vol i els seus sons tan impactants em va marcar”. 

Els estels orienten els navegants per mars d’aigua i de sorra, vaticinen esdeveniments i modulen caràcters humans. Des de sempre, la gent del desert ha tingut estels com ara tenim mòbils: una prolongació del cos. Isabelle Eberhardt, que tant s'estimava les dunes, va deixar escrit: “La literatura és la meva estrella polar en les tenebres de la vida”. Perquè d’estels també n’hi ha de figuratius. Ella mateixa va ser un estel fugaç: ràpida, impactant, de moviment constant. Encara ara, més d’un segle després que una riuada enfangués del tot el seu cos de només 27 anys, continua brillant mentre espera que alcem la vista i ens deixem inspirar.

Parlar no sempre és definir, explicar, donar un sentit únic. Les paraules són més que termes de diccionari: entonació, història, emoció, intuïció, experiència, context… Les paraules canvien, modulen converses, viuen. N’hi ha que defugen fins i tot el sentit i la definició i, no obstant això, són pronunciades constantment. Potser la més característica d’aquestes paraules sigui Déu. 

L’escriptor italià Erri De Luca, famós lector, escriu: “Llegir m’eixamplava el camp d’acció dels sentits i m’ensenyava a salvar els detalls de la destrucció. Després, l’escriptura sacra va fer rebaixar la vanitat dels llibres i els va col·locar a l’altura del terra, entre les sabates i les escombres”. Però és sempre així? Encara avui hi ha llocs on l’escriptura sacra i la resta de llibres ocupen llocs elevats que aterren als cors, on poesia i pregària no són entitats separades, sinó permeables. L’Iran és un d’aquests llocs.  

En una època de polarització, una mirada reposada que busqui els matisos i abraci la complexitat. En una època d’immediatesa, una reflexió sobre el passat que mai deixa de ser present. Si volem que “prendre’s les coses amb filosofia” deixi de ser un tòpic per esdevenir el centre vital (un centre de recerca i maceració, de paciència i astorament, d’escolta i diàleg) calen veus que ens acompanyin en aquest procés, veus com la del quebequès Charles Taylor, que acaba de fer noranta anys.

Si traiem l’anècdota i l’aspecte atzarós del terme coincidir n’obtenim l’essència: co-incidir és buscar aquesta incidència en l’altre i, alhora, deixar-se incidir en un joc recíproc. Implica, a més, generar una nova incidència comuna a partir de la trobada primera. Quan Neus Forcano i Aparicio parla, les nombroses formes del verb coincidir sovintegen en tot allò que explica. Nascuda a Barcelona l’any 1966, professora de llengua i literatura i membre de l’Associació Europea de Dones per a la Recerca Teològica, es defineix com a cristiana feminista o feminista cristiana (“m’és igual l’ordre”, assegura), dues etiquetes no tan antagòniques com a vegades es creu. 

¿És possible implicar-se en les lluites socials i ecològiques i alhora reivindicar la docta ignorantia, el no saber de la mística, la contemplació de la poesia i la bellesa? A la tradició islàmica existeix una coneguda dita profètica: “Si tens a la mà un planter de palmera just quan veus que el món col·lapsa, planta’l”. Una d’aquestes persones que avui caminen amb planters de palmera a les mans sabent que “al segle XXII el nostre planeta probablement ja no serà habitable pels humans” és Jorge Riechmann. Nascut a Madrid el 1962, és una de les figures cabdals del pensament ecologista actual, nom clau de la poesia contemporània espanyola, professor de filosofia moral i política a la Universitat Autònoma de Madrid, prolífic autor i traductor. Escoltar-lo desperta i asserena, alerta i centra. 

“Invitem a reflexionar sobre un moment d’excitació religiosa intensa i tan exclusiva com sigui possible. A qui no ho pugui fer o qui no tingui en absolut moments d’aquests, li demanem que no continuï llegint”, escriu Rudolf Otto al seu clàssic El sagrat, que l’editorial Fragmenta publica ara en català. Així comença, també, aquest article. I afegirem: no cal que continueu llegint si, malgrat viure un d’aquests moments intensos, penseu que són exclusius d’una creença en concret (la vostra), porti el nom d’una religió o no, i que, per tant, els altres (sempre els altres) mai podran gaudir d’una experiència similar.