Vaig llegir L’idiota (1869) de Dostoievski d’adolescent. L’escriptor rus hi escriu: "Soc un idiota perquè soc diferent d'ells. Veig el món amb compassió i comprensió, i crec en la bondat de les persones. Però la meva bondat es confon amb debilitat, i la meva compassió es veu com una ximpleria. Soc un idiota perquè estic sol en un món de ximples". El príncep Mixkin, en efecte, era diferent. Orfe, patia des de petit atacs d’epilèpsia, havia mirat als ulls d’un condemnat a mort, parlava i estimava de maneres poc convencionals.

"Les nits d’estiu, tan llargues. La solitud. La companyia que la cura. La sensació de descobrir com s’alleugereix el dolor del cor. L’enamorament. El rebuig. El perdó. O l’intent de perdó". Així descriu Pol Guasch (Tarragona, 1997), autor de Napalm al cor (Anagrama, 2021) i Ofert a les mans, el paradís crema (2024), una de les novel·les breus més emblemàtiques de Fiódor M. Dostoievski. Publicada en rus el 1848, la protagonitza un jove somniador i solitari que durant una de les passejades que fa pels carrers de Sant Petersburg coincideix amb una jove, Nàstenka, per qui de seguida se sent atret.

'Crim i càstig'

Teatre Lliure Montjuïc. Fins al 3 d’abril del 2022

Tot un repte i un resultat prou reeixit i prou interessant amb escenes de gran intensitat i d’altres merament informatives. Si és difícil aconseguir una hora de bon teatre, com pot no ser-ho assolir-ho durant les més de quatre hores que dura la versió teatral del Crim i càstig de Dostoievski que ha fet i ha dirigit Pau Carrió en una Sala Fabià Puigserver a la qual ha invertit escenari i platea per crear un espai escènic despullat amb una immensa tarima no sempre ben aprofitada.

]]>

El director Pau Carrió defensa que cadascú estableix una relació íntima amb els clàssics. "És com si fos un amic que t’has construït tu, a través de la lectura. Cada lector se l'ha fet seu i podem veure-hi coses totalment diferents, coses que potser ni l'autor volia dir". Doncs el seu Crim i càstig de Fiódor Dostoievski té les arrels en Shakespeare i en els fets d'Urquinaona. D'una banda, perquè hi veu una mena de continuació dels dubtes morals que plantejava l'heroi shakespearià i, de l'altra, perquè el va començar a idear "quan aflorava la violència juvenil i tothom pensava que això era molt greu però no enfocàvem el perquè i les conseqüències".

]]>

Dels tres cops amb el llom de la destral amb què Raskólnikov destrossa el crani d'Ivànovna, la vella escanyapobres, no neix, només, un violent doll de sang. “Un crim insignificant no queda compensat amb milers d'obres bones?”, es diu, febril i sempre suat, Ródia. En la seva gosadia insegura, dubtosa, en aquell bassal untuós sobre la catifa, pren cos la novel·la de dilema ètic, la que confronta la determinació d'una persona, que se sent fora del pacte social, amb la moral religiosa col·lectiva. “Matar-la i prendre-li els diners per després fer el bé i servir la humanitat”, es justifica. ¿Però quin dret té Raskólnikov a prendre's la justícia pel seu compte? Ah! Més enllà del bé i del mal, a l'abric hi ha cosida una destral, i hi ha l'orgull d'un home que se sent escollit pel destí.

]]>

“Es tendeix a identificar una traducció com a equivalent de l’original, però no és així: la traducció és la lectura d’algú altre, en un moment concret i en una cultura específica d’un text original”, explica Miquel Cabal Guarro, que acaba de presentar una nova traducció catalana de Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski, a la col·lecció Bernat Metge Universal. La llengua esvalotada, torrencial i propera de l’autor rus torna a resplendir en català noranta anys després que Andreu Nin donés a conèixer la seva versió a Proa. “Tinc un respecte immens i fervorós pel Crim i càstig de Nin, però una traducció no pot ser vàlida per sempre, val la pena tenir lectures diverses d’un mateix llibre, i si es poguessin fer d’una forma més propera en el temps seria interessantíssim”, explica Cabal, que aquest 2021 ha revisat a fons –sense arribar a retraduir-se– els Apunts del subsòl de Dostoievski per a Angle editorial.

]]>