"Les nits d’estiu, tan llargues. La solitud. La companyia que la cura. La sensació de descobrir com s’alleugereix el dolor del cor. L’enamorament. El rebuig. El perdó. O l’intent de perdó". Així descriu Pol Guasch (Tarragona, 1997), autor de Napalm al cor (Anagrama, 2021) i Ofert a les mans, el paradís crema (2024), una de les novel·les breus més emblemàtiques de Fiódor M. Dostoievski. Publicada en rus el 1848, la protagonitza un jove somniador i solitari que durant una de les passejades que fa pels carrers de Sant Petersburg coincideix amb una jove, Nàstenka, per qui de seguida se sent atret.

Hereu de Cervantes i de la literatura picaresca, antecedent i influència de Kafka i Beckett, company brillantment deformat i sarcàsticament deformador dels seus coetanis realistes europeus (és Balzac sense refinament, és Dickens sense esperança), Nikolai Gógol (1809-1852) és un dels noms centrals de la literatura russa, que tants noms centrals ha donat a la literatura mundial. Ànimes mortes, apareguda originàriament el 1842 i de la qual hi havia una segona part que el mateix autor es va encarregar de destruir abans de morir, és la seva obra més coneguda, una obra mestra de la sublimitat i el grotesc, una carnavalada i un retaule social exacte, i ara La Casa dels Clàssics n’acaba de publicar una edició en català molt difícil de millorar, amb un pròleg orientador de Xènia Dyakonova i amb una traducció d’Arnau Barios que s’intueix tan imaginativa com rigorosa i precisa. No ens venen “sopars de copec”, aquí. (Per si això fos poc, l'edició inclou també un breu epíleg explicatiu exemplar del mateix Barios.)

Després de publicar Guerra i pau i Anna Karénina, Lev Tolstoi (1828-1910) travessa una crisi espiritual profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d’assaigs i en les seves preocupacions socials i religioses. Però encara que decideixi abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se. En aquells anys girats d’esquena a la ficció li neixen tres obres mestres: Mort d’Ivan Ilitx (1886), La sonata Kreutzer (1889) i Hadjí Murat (1896-1904). Les cavil·lacions de les grans novel·les —l’amor, la vanitat i la guerra— hi són condensades en tres exercicis magistrals d’introspecció.

Ara mateix, en algun lloc de Rússia, un geni escriu una novel·la satírica hilarant sobre Vladímir Putin. N'estic segur. Per desgràcia, trigarem uns quants anys, o dècades, a descobrir aquesta obra mestra. Sempre que tinguem sort i no sigui Putin qui la descobreixi abans, perquè en aquest cas l'escriptor caurà accidentalment des d'un desè pis i la cosa quedarà en no res.

¿Qui era que deia que Lev Tolstoi s'estimava els seus personatges no com un pare, sinó com una mare? No me'n recordo, però el cert és que darrere d'aquesta fórmula ocurrent hi ha una sensació familiar a tot tolstoià: una mena de “gratitud meravellada”, com diria Julio Cortázar, davant de la perspicàcia, la profunditat i la tendresa amb què el gegant lleoní és capaç d'identificar-se amb els fills de la seva imaginació. A Felicitat conjugal —una novel·la curta publicada el 1859, que ara ens arriba en el català dúctil i saborós d'Arnau Barios— el narrador protagonista és una dona jove, un cas únic en l'obra de l'autor. És tan viva, però, com les millors figures femenines de Guerra i pau o Anna Karènina, descrites des de la distància reconfortant de la tercera persona.

Arthur Larrue (París, 1984) treballava de professor de literatura francesa a Sant Petersburg fins que el 2013 el van expulsar per escriure Partir en guerre. Diu que no pot tornar a Rússia: "Hi ha massa accidents, seria perillós". Va deixar físicament Rússia, però hi torna molt sovint a través dels missatges dels seus amics, russos i ucraïnesos, o escrivint novel·les com La diagonal Alekhin, publicada per La Campana amb traducció al català de Marta Hernández Pibernat (en castellà, a Alfaguara). Aleksandr Aleksàndrovitz Alekhin (1892-1946) va sumar victòria rere victòria rere un tauler d'escacs a l'època d'entreguerres. Fill d'un ric terratinent, es va criar a la Rússia tsarista i va obtenir la nacionalitat francesa després de la victòria bolxevic. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial es va aliar amb els nazis i va passar els seus últims dies a la península Ibèrica (va morir a Lisboa), jugant per sobreviure i tenint deliris on apareixien els seus rivals morts, alguns d'ells jueus. Així el descriu Larrue, que sobretot es planteja què vol dir ser un geni sense cap mena de moral.

Dels tres cops amb el llom de la destral amb què Raskólnikov destrossa el crani d'Ivànovna, la vella escanyapobres, no neix, només, un violent doll de sang. “Un crim insignificant no queda compensat amb milers d'obres bones?”, es diu, febril i sempre suat, Ródia. En la seva gosadia insegura, dubtosa, en aquell bassal untuós sobre la catifa, pren cos la novel·la de dilema ètic, la que confronta la determinació d'una persona, que se sent fora del pacte social, amb la moral religiosa col·lectiva. “Matar-la i prendre-li els diners per després fer el bé i servir la humanitat”, es justifica. ¿Però quin dret té Raskólnikov a prendre's la justícia pel seu compte? Ah! Més enllà del bé i del mal, a l'abric hi ha cosida una destral, i hi ha l'orgull d'un home que se sent escollit pel destí.

Liudmila Petruixévskaia (Moscou, 1938) és una de les llegendes vives de la literatura russa contemporània. No va poder començar a publicar els seus relats fins a la caiguda del govern soviètic. Des de llavors, una part de les seves novel·les, obres de teatre i narracions han estat traduïdes a una trentena de llengües. El primer llibre que ens n'arriba en català és 'Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d'un arbre' (Periscopi / Marbot), un recull de disset narracions escrites durant les últimes quatre dècades: totes elles presenten personatges apassionants que viuen en una precarietat considerable, sovint en cases minúscules, sumant tres generacions –avis, pares i néts– i plantant cara a conflictes que són difícils de resoldre.

"Quinze mil sis-cents tretze malalts. Dos-cents hospitalitzats, i només sis s'han mort". Aquest és el balanç de l'any que el jove metge Bomgard, de 24 anys i acabat de llicenciar, passa en un poblet de la Rússia profunda. El jove i encara inexpert abandona Moscou i agafa trineu i botes per recórrer les verstes nevades que el conduiran fins al poble on l'han destinat a fer de metge rural. Allà només comptarà amb l'ajuda d'un assistent i dues llevadores per curar-ho tot i tothom: nens amb ferides purulentes als ulls, dones que van de part amb el fetus de través, noies tallades per la meitat per les màquines de treballar la terra i homes malalts de sífilis. No hi ha electricitat, no hi ha grans equips mèdics i tot se soluciona a base d'oli de càmfora, pinces hemostàtiques i traqueotomies improvisades. El jove Bomgard, que arriba clenxinat i amb la intenció d'afaitar-se cada dia, acaba barbut i amb els ulls extraviats: es mira al mirall i gairebé ni es reconeix. En un any ha hagut d'assumir la responsabilitat de salvar vides i ha hagut de bregar amb la soledat més extrema.

Nikolai V. Gógol (1809-1852) es va traslladar de molt jove a Sant Petersburg i va tastar fracassos sonats en els terrenys més diversos fins a assolir l'èxit i la celebritat en vida gràcies a una literatura inclassificable, a mig camí entre el romanticisme i el realisme, anticipadora d'alguns dels moviments literaris més interessants de la primera meitat del segle XX.

Entre gener del 1850 i febrer del 1854, un Dostoievski d'encara no 30 anys va ser enviat a una colònia penal de la ciutat siberiana d'Omsk. Hi va anar a parar, igual que altres nobles de Sant Petersburg que van rebre el nom de desembristes , acusat de conspirar contra el tsar Nicolau I. Els quatre anys de treballs forçats i de penúries van quedar reflectits a Memòries de la Casa Morta , publicades per entregues el 1862 i més tard convertides en llibre. Es tracta del text més autobiogràfic del geni de les lletres russes i revela de manera transparent com aquells anys li van servir de banc de proves i d'observació de tipus i caràcters de cara a la construcció de les obres mestres que encara havia d'escriure, com Crim i càstig i Els germans Karamàzov .