Després d'un any al capdavant de la revista L'Avenç, l'escriptora i traductora Simona Škrabec ha decidit deixar la direcció, però hi continuarà col·laborant. La rellevarà la historiadora Núria Iceta a partir d'aquest octubre. "Era una qüestió de prioritats, i he prioritzat la meva carrera acadèmica. Ho deixo amb certa tristesa, però la direcció d'una revista és una feina de 24 hores, i jo no hi puc estar al cent per cent", explica Škrabec. Malgrat tot, l'escriptora i traductora, que actualment treballa a la Facultat de Traducció de la UAB, assegura que està molt contenta de l'experiència. "Crec que hem ajudat a fer el canvi i a cohesionar el nou equip", diu. L'octubre passat L'Avenç va tornar al quiosc i a les bústies amb el número 501. L'emblemàtica revista nascuda el 1977, en plena Transició, va estar a punt de desaparèixer fa un any i mig. Tanmateix, gràcies al suport d'un particular i de la Generalitat, la revista va poder continuar.

L’estiu de 1967 es reuniren a Vallvidrera tres catalans, J.M. Castellet, Josep Ferrater Mora i Joaquim Molas; un mallorquí, Baltasar Porcel, i un valencià, Joan Fuster. Al mig de la sala un magnetòfon enregistrava un debat sobre (la) cultura catalana que no ha vist la llum fins al 2019.

Pau Vidal (Barcelona, 1967) ha traduït al català un bon grapat de novel·les de l'escriptor sicilià Andrea Camilleri i segurament és inevitable que el traductor al final hagi començat a teixir les seves pròpies històries criminals. Camilleri és un bon exemple de com la novel·la de lladres i serenos sovint ha anul·lat la vella condemna a cobertes toves i venda al quiosc. També la literatura de gènere pot aixecar polseguera i sacsejar les consciències.

La novel·la L'espèce humaine, de Robert Antelme (1917-1990) –que encara no ha estat traduïda al català–, resumeix tot l'esforç que es va haver de fer per superar les ferides del segle XX. El dolorós testimoniatge d'Antelme proclama una sola humanitat indivisible. Per això mai no pot haver-hi cap justificació per a la crida a la destrucció dels enemics. Aquesta solidaritat incondicional és l'herència més important que hem rebut.