És la primera Mercè postfranquista. Ho conta com a anècdota, després de l’entrevista, quan li demanam per curiositat si la passió que demostra per la llengua i la literatura catalanes –però no només la catalana– li ve de família. Mercè Picornell Belenguer (Palma, 1975), professora titular del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears, va néixer poc després de la mort del dictador, i si no fos per la fermesa del seu pare al registre en el qual, sí o sí, la volien inscriure en castellà, ella hauria estat Mercedes. Riu quan comenta que potser aquest fet va determinar la seva vida. Avui, centra la seva investigació en la literatura catalana contemporània en relació amb la política, el teatre i les arts experimentals. Forma part del grup de recerca LiCETC (Literatura Contemporània: Estudis Teòrics i Comparatius, UIB) i és membre del CEDID (Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies, UAB). Transmet molt d’entusiasme. Diu que, si no s’ho passàs bé, no ho faria.

L’estiu de 1967 es reuniren a Vallvidrera tres catalans, J.M. Castellet, Josep Ferrater Mora i Joaquim Molas; un mallorquí, Baltasar Porcel, i un valencià, Joan Fuster. Al mig de la sala un magnetòfon enregistrava un debat sobre (la) cultura catalana que no ha vist la llum fins al 2019.