Un pas més, tot i que no definitiu, perquè Espanya apliqui a la seva normativa fiscal l'acord global –també anomenat Pilar 2– assolit fa més de dos anys en el si de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) perquè les grans multinacionals paguin, com a mínim, un 15% en l'impost de societats.

Les grans multinacionals del planeta ja han de pagar més impostos, com a mínim a la Unió Europea: l'1 de gener era la data límit marcada per Brussel·les perquè els 27 estats membres adaptessin la seva legislació a l'acord internacional que situa al 15% el mínim que han de pagar les corporacions d'abast global en impost de societats. No obstant això, Espanya no ha complert el termini marcat per la UE i encara no ha modificat la llei, tot i que el ministeri d'Hisenda ha publicat un primer esborrany de la norma.

La Smithsonian Institution té 21 museus escampats pels Estats Units. En un d'ells, el Museu Nacional d'Història Americana, s'hi amaga un petit tub de pasta de dents. Està custodiat dins d'un calaixet, al magatzem, apartat de les mirades dels visitants. Imprès en lletres vermelloses, l'embolcall revela de quin dentífric es tracta. És el preuat Colgate Ribbon Dental Cream, el primer producte que la mítica marca Colgate va treure en format de tub. Avui aquest és el tipus d'envàs estrella per comercialitzar la pasta de dents, però el 1896 va ser tota una revolució. Si bé la idea d'entaforar el dentifrici dins dels clàssics tubs de pintures se li va acudir a l'odontòleg Lucius Sheffield –el fill de l'inventor de la pasta de dents–, no va ser fins que Colgate va adoptar-lo que la indústria del packaging va fer un clic i va començar a abandonar els flascons.

En un carrer del centre de Moscou, dues noies d'uns vint anys es graven davant d'un establiment de Stars Coffee, la marca que ha substituït a Rússia la multinacional nord-americana de cafeteries Starbucks. El vídeo, publicat per la youtuber Natasha Kurnaeva i titulat He anat al nou Starbucks rus perquè tu no ho hagis de fer, mostra com visita la cafeteria amb la seva amiga Alena (que té un canal anomenat Depressed russian, 'russa deprimida') i hi compren cafè i un tros de pastís. Mentre se'l mengen al mig del carrer, comenten què els sembla. "No està malament, però m'esperava que fos millor", diu l'Alena amb to deprimit. "No m'agrada, té gust de plàstic. ¿Potser ja era així a l'Starbucks original?", es pregunta la Natasha. La resposta se la dona ella mateixa: "Tant hi fa, aquest vídeo és per cagar-nos en el nou Stars Coffee rus i som aquí per a això".

Porto tota la vida treballant en pimes i em pregunto si canviar a una multinacional pot ser una bona opció. Les tinc idealitzades?

Inditex, el gegant de la moda propietat d'Amancio Ortega, ha promès que reduirà les seves emissions de CO2 al zero net (neutralitat climàtica) el 2050 i al 90% ja el 2030. Però si es mira bé la lletra petita d'aquest compromís resulta que, en realitat, el 2030 només retallarà entre un 10% i un 12% les seves emissions i que el seu pla per arribar a zero net és tan "ambigu" que no permet saber si realment serà així. És el que es coneix com a greenwashing, és a dir, promoure uns compromisos de sostenibilitat enganyosos, que porten a la confusió, o són directament falsos.

La cadena de pizzes fast food més gran del món, Domino's Pizza, va aterrar a Itàlia el 2015 a través de l'empresa EPizza SpA. Només set anys després, Domino's Itàlia s'ha declarat en fallida, amb un deute acumulat de més de 10,5 milions de dòlars des de finals del 2020, i ha abaixat la persiana de totes i cadascuna de les 29 sucursals que tenia al país. Tot i que oficialment la multinacional atribueix el tancament als problemes derivats de les restriccions per la pandèmia, el cert és que Domino's es va trobar amb una fervent competència de les pizzeries locals, que han evitat a tot preu que la nord-americana s'apoderés del mercat del país on va néixer la pizza.

Hi ha 23 empreses que acumulen el 17% del benefici a tot el món de les principals companyies espanyoles, però només paguen un 3% en impostos. Aquestes dades s'extreuen de l'informe País per país que l'Agència Tributària ha publicat aquest dimecres i que analitza quins tributs van pagar les grans companyies que tenen la seva matriu a Espanya l'any 2019. En termes generals, el document revela que l'any 2019 hi havia 124 multinacionals espanyoles amb una facturació mundial superior als 750 milions d'euros. Unes corporacions que globalment van pagar per l'impost de societats 14.965 milions, cosa que representa el 16,7% del total dels seus beneficis nets globals (89.701 milions d'euros). Ara bé, el tipus efectiu que declaren haver pagat a Espanya cau fins al 13%.

La crisi econòmica associada a la pandèmia del coronavirus ha accelerat el debat sobre la necessitat d'actualitzar la fiscalitat global a les noves pràctiques de grans multinacionals. Les arques públiques han fet front als costos d'aquesta crisi i, per apuntalar la recuperació, es considera indispensable tapar els forats pels quals s'escapen milers de milions d'impostos de grans empreses que no tributen on o com haurien de tributar. Un dels primers passos és l'acord al qual han arribat aquest dimarts l'Eurocambra i els governs, que obligarà les grans corporacions a publicar quant guanyen i quins impostos paguen país per país. Feia cinc anys que aquesta directiva estava enterrada als calaixos de Brussel·les, però finalment avui ha vist la llum. A partir d'ara, doncs, qualsevol persona podrà veure en línia el volum de negoci i els impostos d'Inditex als Països Baixos

16.000 empreses i 500 multinacionals com Amazon, Samsung, Pfizer, Toyota, Renault o Kellogg’s s’han instal·lat els últims anys als afores de Madrid, a Alcobendas, una ciutat que es ven a si mateixa com “el Silicon Valley espanyol”. Al nord-est de la capital espanyola i a pocs quilòmetres de l’aeroport de Barajas s’alça un municipi que s’ha convertit en un pol d’atracció d’empreses capaç de competir amb Madrid. Alcobendas és la segona ciutat de l’Estat en nombre de multinacionals instal·lades -segons un estudi d’Informa D&B- i la tercera amb la facturació d’empreses més elevada, per darrere de Madrid i Barcelona. Les seves companyies sumen 71.000 milions d’euros en facturació anual, l’equivalent al PIB de Panamà, una xifra espectacular per a una ciutat que no arriba als 117.000 habitants.

Uns 3.000 euros en IRPF és el que paga anualment a Espanya una persona que cobra al voltant de 24.000 euros. També és el que va pagar Netflix a Hisenda durant el seu primer exercici fiscal a l’Estat. Una xifra minúscula comparada amb el volum de negoci, que s’explica per l’estratègia de tributar a través de filials en altres països per estalviar-se impostos. Aquesta informació és pública perquè els mitjans de comunicació, que paguen per poder accedir al Registre Mercantil, l’han tret a la llum. Però aquesta informació no és a l’abast de tothom de manera senzilla, i encara menys si es vol contrastar quant paga cada companyia als diferents països. Ni Netflix ni tampoc cap empresa està obligada a detallar què paga en impost de societats país per país. I són els mateixos estats de la Unió Europea els que, ara com ara, impedeixen que ho hagin de fer, encara que són conscients que cada any se’ls escapen entre 50.000 i 70.000 milions d’euros per la denominada planificació fiscal agressiva de les empreses.

La Comissió Europea manté el pols contra el marc fiscal belga, que permet a les multinacionals tributar menys. Brussel·les ha anunciat aquest dilluns que obre una investigació en profunditat i individual a 39 multinacionals a Bèlgica per beneficiar-se de l'esquema d'acords fiscals, també anomenat de 'beneficis extraordinaris'. Entre les empreses sota lupa hi ha la cervesera més gran del món, AB Inbev, que ja ha estat sancionada altres cops per la Comissió per haver abusat de posició dominant. L'any 2015 el departament de Competència de la Comissió ja va concloure que el sistema de beneficis extraordinaris és il·legal i el va considerar ajudes d'estat. Però després de ser obligades a retornar uns 700 milions d'euros a la hisenda belga, les empreses van portar el cas a la justícia europea i el Tribunal de Justícia de la UE va anul·lar la decisió de la Comissió. Ara, però, el departament que lidera la danesa Margrethe Vestager obre una altra via per demostrar que sí que són pràctiques anticompetitives ampliant la investigació a 39 empreses de manera individualitzada i a través d'al·legacions als TJUE.

Un plorós Jack Ma va abandonar formalment Alibaba aquest dimarts protagonitzant un concert de rock al qual van assistir milers de treballadors del gegant del comerç electrònic que ell mateix va fundar fa 20 anys.

Luxemburg, els Països Baixos i Irlanda, tres estats membres de la Unió Europea, reben més del 50% de la inversió estrangera 'fantasma' de tot el món, segons un informe del Fons Monetari Internacional recollit per 'Europa Press'.

Fins on està disposada a arribar una multinacional que guanya milers de milions d’euros per evitar pagar-ne uns quants a Hisenda? En el cas de les corporacions internacionals més grans del món, fins al Triangle de les Bermudes. I, en la majoria dels casos, passant abans per altres illes diminutes i per diversos països del continent europeu. Així ho han tornat a posar de manifest recentment els batejats com a paradise papers, que revelen les estratègies fiscals d’Apple, Nike, Uber i Tesla. Però ja fa anys que les autoritats investiguen aquestes i altres grans empreses i, entre tota la informació recopilada, es pot detallar un seguit d’estratègies fiscals que necessiten un assessorament legal al màxim d’especialitzat i la connivència de diversos estats.

Les multinacionals més famoses del món s'han compromès públicament a reduir la bretxa salarial entre els seus treballadors i treballadores. Concretament, Apple, Microsoft, Facebook i 26 empreses més com Coca-Cola, General Motors, Nike o Visa s'han adherit a una iniciativa impulsada pel president dels Estats Units, Barack Obama, en què aquestes empreses signen un compromís formal amb la Casa Blanca.