Després de molts mesos de discussió i una tramitació procel·losa, la llei d'amnistia ja té obertes les portes del BOE. Sens dubte és el final d'un procés difícil, però també l'inici d'un altre de nou. Perquè les lleis, per molt ben lligades que semblin i per molt ben escrites que estiguin, no s'apliquen soles. Cal l'acte de voluntat d'un jutge que ho ordeni.

Si no portéssim ja temps assistint a un reguitzell de decisions massa qüestionables per part d’alguns –pocs– jutges, que un president del govern digués el que va dir ahir podria sonar a intervencionisme del poder executiu sobre el poder judicial; és a dir, a trencar la separació de poders, que és la base principal de les democràcies juntament amb la protecció dels drets fonamentals, que deriva en part d’aquesta mateixa separació.

Quan va sortir la sentència contra Dani Alves ens en vam haver d’alegrar perquè, segons ens deien, tot i que la pena fos mínima, era exemplar. Perquè, segons ens deien, havent demostrat que no hi havia hagut consentiment s’enviava un missatge global contra la impunitat del violador, fos qui fos i vingués d’on vingués. Però l’alegria, que també era molt mínima, ens ha durat ben poc. Que ara Dani Alves pugui pagar un milió d’euros de fiança per sortir de la presó, malgrat el risc de fuga que comporta i sense haver ni complert la meitat de la pena, és una altra decisió judicial que indigna bona part de la societat. Amb raó. Per més avesades que estiguem a gestionar les engrunes, no podem evitar tornar a sentir ràbia i impotència cada vegada que ens n’engalten una altra de freda. I encara que és bo que ens sentim així, perquè no ens hi hem d’acostumar de cap manera, ¿què podem fer quan la frustració amb el sistema apareix sistemàticament? Què en fem amb el missatge que ens estan donant?

Democràcia espanyola: en alguns àmbits, caldria tornar a començar. Fer una segona Transició. Sobretot en aquells àmbits més necessitats de superar l’estadi predemocràtic i preliberal en què encara es troben. El més flagrant és l’àmbit del poder judicial.

El Harlem shake va ser una broma transcultural que va inundar les xarxes socials cap a l'any 2013. El modus operandi era com segueix: veiem en vídeo una persona emmascarada ballant el tema Harlem shake de Baauer al costat de la veu del raper porto-riqueny Héctor el Father, a qui se sent dir, en castellà: “Amb els terroristes”. El nostre solitari emmascarat balla només durant uns 15 segons mentre l'envolten persones que, aparentment, l'ignoren. De sobte hi ha un canvi de ritme en la música i tota una multitud disfressada balla durant 15 segons més. La gràcia que va convertir la broma del Harlem shake en un èxit viral (fins i tot a La Tuerka en vam fer un!) es deu al contrast entre les dues escenes.

Hongria, Eslovàquia, Polònia, Bulgària i Itàlia. Són, per aquest ordre, els únics cinc països de la Unió Europea que aquest 2021 registren una pitjor percepció entre els seus ciutadans que Espanya pel que fa a la seva independència judicial. L'Estat ha retrocedit tres posicions respecte a l'any passat en l'últim informe sobre la situació dels sistemes judicials arreu de la Unió. Un 50% dels ciutadans espanyols tenen una percepció "força dolenta o molt dolenta" de la independència dels tribunals i jutges del país, principalment per les interferències o pressions per part del govern o dels polítics. L'any del judici de l'1-O, Espanya encara va retrocedir més, fins a la cinquena pitjor posició del rànquing.

Vostè, ¿em pot explicar per què la va arrossegar fins a una habitació i la va violar? ¿Em pot dir, perquè jo ho pugui entendre, què li passava pel cap per penetrar-la vaginalment i obligar-la a fer-li una fel·lació? ¿Vostè creu que pot fer amb una dona el que li plagui? Qui es pensa que és? Quin dret es creu que té sobre una persona per obligar-la a fer res? Què li hauria fet si ella hagués intentat fugir? L’hauria mort? Li hauria llançat àcid a la cara? L’hauria cremat viva? ¿Sap que ella no podia fugir perquè estava morta de por i temia que si es defensava la matarien? ¿Creu que era exagerat que pensés que un home com vostè la podria matar? ¿Creu que tenia cap possibilitat de fugir sense rebre per part seva una resposta violenta? ¿Hi havia cap límit en el mal que li infligia? ¿És capaç de pensar en alguna cosa més que en vostè i el seu òrgan sexual? ¿Ens pot dir si pensa que al seu cervell hi ha algun límit que ens tranquil·litzi a tota la societat per deixar-lo sortir mai més al carrer? Li agrada anar de festa? Com es vesteix quan surt? Per què no va parar de violar, de vexar, d’abusar? ¿Em pot donar alguna raó que em generi cap empatia per algú com vostè? Per què no va parar? Per què va començar? Què faria vostè si l’envoltessin, l’amenacessin, el violessin, l’agredissin? Creu que sobreviuria? ¿Creu que si sobrevisqués, després de dos anys, voldria tornar a explicar com el van violar, com el van agredir? ¿Creu que després d’haver explicat els fets a uns i altres ho voldria tornar a repetir i voldria trobar-se de nou amb els seus botxins? ¿Voldria que una persona que no coneix de res qüestionés si podia haver evitat una violació múltiple i que insinués, perquè sempre s’insinua, que hi ha una provocació prèvia? Per què la va violar? Per què mirava mentre violaven una persona? Per què va participar d’aquell fet? ¿Considera que una dona és res més que un tros de carn? ¿Es considera culpable d’alguna cosa?