“Si trobes algú que visqui només de fer cinema a les Balears, avisa’m. I demana-li com ho fa, que t’ho expliqui fil per randa, que m’interessa”. Qui pronuncia aquestes paraules és Josep Alorda, cineasta mallorquí que fa tot just un any recollia el premi a millor curtmetratge documental a l’Evolution Film Festival amb Guaret, premiat també al certamen Art Jove i al Menorca Doc Fest, entre d’altres. Enguany torna a formar part de la programació de la catorzena edició de l’Evolution, que té lloc aquests dies a Palma, i en aquesta ocasió ho fa amb dos nous curtmetratges documentals: En el nom de les flors i Els dos pous.

Més enllà del cinema, Agustí Villaronga rodà en altres ocasions en diferents localitzacions de Mallorca. Entre d’altres, va gravar parts del documental Miquel Bauçà, poeta invisible a Llucmajor, el videoclip d’El Drac de na Coca de Maria del Mar Bonet a Muro i un treball que va quedar durant anys dins un calaix, tot i que el cineasta hi havia posat molta il·lusió.

“Quan l’ànima d’en Pau va fugir per aquest forat, Déu ens va deixar dins aquest infern. Aquí vàrem deixar de ser nins”. És Manuel Tur (l’actor Bruno Bergonzini) qui pronuncia aquestes paraules. Ho fa quan torna, anys després, al lloc on acaba una de les seqüències més memorables i representatives del cinema d’Agustí Villaronga, el cineasta mallorquí mort el 22 de gener passat. És una seqüència que comença amb una venjança nascuda de la innocent impotència d’un infant i que deriva en la condemna, irreversible, de tota una generació. La venjança té lloc en els primers minuts d’El mar i va ser rodada en una cova de la finca sa Dragonera, a Santa Margalida, una cavitat natural que sembla feta a posta per acollir un fragment del cine de Villaronga: fosca en les profunditats i, tanmateix, la llum sempre hi és visible. El mateix succeeix al lloc on es retroben els dos protagonistes de la pel·lícula, un lloc carregat de significat: l’antic sanatori de Caubet.

“Un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies”. La cita és del documentalista xilè Patricio Guzmán i m’ha vingut al cap quan he començat a indagar la forma com el nacionalisme català s’ha representat a la pantalla. Donant una ullada a la història del cinema fet a Catalunya podem descobrir-hi un més que rellevant “àlbum de fotografies” propi a través de l’obra de pioners com Fructuós Gelabert, interessat en la captura del nostre paisatge físic i humà; els Film d’Art, que a principi del segle XX ja adaptaven grans clàssics de la literatura i el teatre catalans, o l’impuls que va donar el govern de Catalunya al cinema durant la dècada dels trenta amb la creació d’un Comitè de Cinema. Una època daurada que es va estroncar amb la Guerra Civil malgrat que durant la contesa el cinema del bàndol republicà es va mobilitzar i es van produir prop de quatre-centes pel·lícules. Durant el franquisme les coses es van posar difícils, malgrat que els membres de l’Escola de Barcelona –Joaquim Jordà, Jacinto Esteve, Ricardo Muñoz, Vicente Aranda, entre d’altres– van fer revifar el cinema fet al nostre territori a la dècada dels seixanta. A finals dels anys setanta, Josep Maria Forn rodava Companys, procés a Catalunya, i Carlos Marques-Marcet hi tornava fa pocs anys, el 2015, amb 13 dies d’octubre. Pa negre, d’Agustí Villaronga, per la seva banda, retratava la duresa de la postguerra rural a Catalunya, fins a arribar al triomf d’Alcarràs, de Carla Simón, aquest any, que d’alguna manera recull una forma de vida tan arrelada, tan autèntica, tan nostra.

Les seves frases lapidàries i els seus comentaris àcids quan era el presentador de Días de cine el van convertir en una presència televisiva icònica. El periodista Antonio Gasset, director i presentador del programa de cine de La 2, ha mort avui a l'edat de 75 anys, segons ha confirmat l'Acadèmia de Cinema espanyola. Per al record queden algunes de les frases més cèlebres que utilitzava per donar pas a la publicitat, com "Arriba el moment de la publicitat, gaudiu del cine si podeu. Si no, també us queden la música, la literatura o, fins i tot, la història, tret que vulgueu ser presidents del govern" o "Durant la pausa de publicitat resaré amb l'esperança que cap dels vostres fills s'hagi presentat al càsting d'Operación Triunfo".

A Liberté, una colla de llibertins alemanys i francesos es troben en un bosc i planegen el rapte d’unes novícies. Però quan es fa fosc, la trama es dissol i els personatges, tant els nobles com els plebeus, es lliuren a les baixes passions, en una orgia de depravacions. El nou treball d’Albert Serra, que avui arriba als cinemes, ens retroba amb la versió més pura d’un creador aficionat a trencar els límits, a perseguir el Sant Grial de les imatges noves i úniques.

Estrenada a Mèxic l’any passat al mateix temps que Roma, de Cuarón, Las niñas bien també viatja al passat recent del país per observar les misèries d’una família benestant, però aquí el punt de vista no és el de la minyona sinó el de la senyora de la casa, la Sofía. Es tracta d’una dona elegant i de casa bona acostumada al luxe que veu com la bombolla de privilegis en què ha viscut sempre es fa miques quan la crisi econòmica mexicana del 1982 provoca la ruïna del seu marit.

El novembre és temps de menjar castanyes, collir bolets i anar a festivals de cinema. Quan s’apaguen els crits de Sitges i els concerts de l’In-Edit, cites com L’Alternativa, la Mostra de Cinema Àrab i El Meu Primer Festival fan forat a la cartellera per diversificar la dieta fílmica dels espectadors. La concentració de mostres de cinema té una explicació: ajustar-se als calendaris de resolució de les subvencions.

Encara està per veure si vencerà, però la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar, Mientras dure la guerra, no va convèncer en la seva presentació ahir al Festival de Sant Sebastià. Va ser aplaudida, sí, però també va fer aixecar moltes celles per la tebior i equidistància amb què relata l’ascens al poder de Franco durant la Guerra Civil. La història principal, tanmateix, gira al voltant de Miguel de Unamuno quan, pensant que portaria l’ordre a la República, es va posicionar a favor de la insurrecció militar per després retirar-li el suport amb un famós discurs davant del general Millán-Astray i altres líders franquistes al paranimf de la Universitat de Salamanca, uns fets que encara avui són objecte de discussions acadèmiques. Amenábar no falta a la història, però dispensa a l’escriptor un tractament massa sentimental, presentant-lo com un ancià rondinaire i excèntric amb un gran cor, estereotip de provada eficàcia dramàtica però que esborra la complexitat del personatge. Això sí, no se li pot negar a Mientras dure la guerra un cert sentit d’oportunitat, ja que arriba just quan el feixisme està ressorgint de la cova; alhora, no sembla el moment ideal per plantejar reconciliacions, sinó per exigir justícia i memòria històrica.

Potser perquè gestiona amb naturalitat el seu atractiu físic i perquè no té problemes amb exercir d’icona d’estil, a Quim Gutiérrez (Barcelona, 1981) se’l mira més que se l’escolta. I, de fet, quan no està actuant, l’actor català amb més èxit de la seva generació -i a punt de debutar a Hollywood de la mà de Jaume Collet-Serra- té unes quantes coses a dir sobre la seva professió, la manera de viure l’amistat i, en realitat, del que sigui, perquè quan comença a xerrar no calla. Hi parlem amb motiu de l’estrena de Litus, l’adaptació d’una obra de Marta Buchaca que ha dirigit Dani de la Orden.

“Els austríacs són gent brillant. Van fer creure al món que Hitler era alemany i que Beethoven era austríac”. La cita, atribuïda a Billy Wilder, podria aplicar-se també a una de les personalitats austríaques més importants de la segona meitat del segle XX, Kurt Waldheim, que va ser president d’Àustria i el quart secretari general de l’ONU (del 1972 al 1981) tot i tenir un passat molt qüestionable com a oficial de l’exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial. Waldheim és el protagonista d’El cas Waldheim, el documental de Ruth Beckermann que ahir va inaugurar una retrospectiva de la cineasta austríaca al Festival de Cinema Jueu de Barcelona, que se celebra a la Filmoteca fins al 26 de setembre. La pel·lícula arrenca amb unes imatges enregistrades per la mateixa Beckermann poc després que sortissin a la llum les primeres revelacions sobre el passat nazi de Waldheim, en plena campanya electoral per ser elegit president. El polític es va defensar amb dents i ungles, però les proves en contra seva es van anar acumulant, dinamitant la seva imatge pública.

El títol no enganya. Quien a hierro mata és una pel·lícula sobre el fatalisme de la venjança. Aquest és el motor del thriller dirigit pel valencià Paco Plaza que arriba avui a les sales i que compta amb un repartiment encapçalat per Luis Tosar. L’actor gallec interpreta el Mario, un infermer d’una residència d’avis a la qual arriba Antonio Padín, un cap del narcotràfic que pateix una malaltia degenerativa. “Quan em van explicar la idea em va semblar fascinant i sorprenent”, diu Tosar. L’arribada del narco trasbalsa l’infermer, el germà del qual va morir de sobredosi vint anys enrere. El record fa la seva feina i la coreografia de la venjança comença a desplegar-se en un doble context familiar: el del Mario, que és a punt de ser pare, i el de Padín (interpretat per Xan Cejudo), a qui els dos fills encara necessiten per tirar endavant una compravenda de droga en què hi ha implicats colombians i xinesos.

La soledat i els termòmetres extrems són la base de qualsevol obra que intenti fotografiar el que passa quan et quedes un agost a la teva ciutat, el pla dels que no tenen pla per vacances. En aquesta tessitura es troba l’Eva, la protagonista de La virgen de agosto, la nova pel·lícula del director madrileny Jonás Trueba, que aquest dijous arribava a la cartellera. La de l’Eva és una estada militant, que busca respostes en un mar de ciment a quaranta graus i que intenta redescobrir, com si fos per primera vegada, els carrers de la ciutat on viu.

Quentin Tarantino és un geni a l’hora de crear personatges, però a Érase una vez en... Hollywood, que avui arriba als cinemes, per primera vegada té un protagonista que no ha sorgit de la seva imaginació. I no és Sharon Tate, que té un rol secundari al film, ni tampoc l’inspirador del seu assassinat, Charles Manson, amb una aparició molt breu; l’autèntic protagonista aquí és el Hollywood del 1969, un món encara innocent de cowboys i princeses però a punt d’endinsar-se en la foscor dels 70 i del New Hollywood, les drogues i la violència. En aquest sentit, la pel·lícula no és només un retrat històric, sinó també una carta d’amor que vol capturar un temps perdut.

A The last black man in San Francisco, una de les pel·lícules més destacables en la competició pel Lleopard d’Or a Locarno, el Jimmie baixa en monopatí pels carrers costeruts de la ciutat californiana fins al centre històric per retocar la pintura de les motllures d’una casa victoriana de l’avinguda Golden Gate. Fins que arriben els propietaris i el fan fora. Per què el noi es dedica a tenir cura d’un edifici on no viu? El Jimmie està convençut que el seu avi va construir aquella casa i, de fet, la seva família hi habitava fins que la situació econòmica els va portar lluny d’allà. El protagonista va acabar creixent entre residències i cases d’acollida. Ara viu a casa del seu millor amic, el Montgomery, un dramaturg que admira Proust i Stanislavski, i que es guanya la vida fent de peixater. Però el Jimmie està obsessionat amb recuperar una casa que creu legítimament seva, i on va viure, com explica en referència al seu avi, “el primer negre de San Francisco”.

Declaració de guerra, l’autoficció plena de vida sobre una parella jove que ha d’afrontar la malaltia del fill petit, la va donar a conèixer a mig món. Però Valérie Donzelli havia debutat al cinema amb una comèdia sentimental anterior, La reine des pommes, que enllaça la tradició francesa del romanticisme entès com l’art de la lleugeresa amb la vocació pop i la tendència a l’ slapstick habitual a tota la seva filmografia. Després de l’acollida poc favorable que va tenir el seu quart llarg, el drama d’època Marguerite et Julien, al Canes del 2015, Donzelli torna amb Notre Dame - el seu nou títol, que va presentar diumenge a la Piazza Grande de Locarno- al registre de comèdia dels seus inicis. Aquest cop, la també actriu encarna una arquitecta i mare de dos fills que, per qüestions de l’atzar, acaba sent l’escollida per remodelar l’esplanada davant de l’església de Notre-Dame, un gran projecte urbanístic encarregat per l’Ajuntament de París. Donzelli barreja els embolics romàntics del seu personatge amb la pressió que suposa afrontar un projecte professional d’aquestes dimensions.

En una redefinició del seu concepte del cinema, el Festival de Locarno ha obert aquest any la possibilitat que es presentessin peces de realitat virtual (RV) a totes les seccions competitives, de manera que finalment hi ha un títol de RV a la secció de curts i un altre a l’apartat Moving Ahead que aspiren als respectius guardons en les mateixes condicions que altres pel·lícules com Mom’s movie. A més, el certamen dedica tota una secció fora de concurs a la RV, en què programen vuit projectes al voltant de la subversió del gènere (gender bender ), en sintonia amb l’obra de l’homenatjat John Waters. Una de les peces seleccionades és Gender swap, del col·lectiu amb seu a Barcelona BeAnotherLab.