Tot increment del patrimoni ha d'estar justificat. Sota aquesta màxima, Hisenda també reclama que es declarin els regals de noces, des de transferències bancàries o diners en metàl·lic fins a regals materials. La situació és la mateixa en el cas dels obsequis que es donen en batejos o comunions, en cas d'assolir un valor elevat.

Recordo que, fa un temps, vaig sentir l’escriptora Cristina Morales explicant que si li volien enviar una proposta laboral, ja fos per convidar-la a un festival, a una xerrada o a un diàleg, li escrivissin l’import previst a l’assumpte del correu. Així, sí: que al costat del tema (“Recital poètic per al festival X”), hi afegissin quants calés li oferien per la feina. Deia que, altrament, no es molestaria a obrir-lo. En aquell moment em va semblar exagerat, un pèl passat de voltes, però amb el temps li he de donar la raó. Demanem el pa sencer per aconseguir engrunes, ja se sap, i jo ara em conformo si m’indiquen al cos del mail, sense que ho hagi de preguntar, quant em pagaran. Tanmateix, normalment cal respondre: “Disculpeu, i amb quin pressupost compteu?”, “Contempleu pagar honoraris?”, amb por, com si demanés el que no toca.

L'actriu catalana Anna Castillo es va asseure aquest dimarts a la nit al sofà de La revuelta per presentar la nova sèrie Su majestad. Però abans d'entrar en matèria, Broncano va fer-li les "preguntes clàssiques" sobre diners i activitat sexual que fa a tots els convidats quan visiten el programa de RTVE. Amb la naturalitat que la caracteritza, la intèrpret es va mostrar descol·locada per les preguntes. Així i tot, va respondre amb "contundència" el qüestionari, segons va concedir el presentador.

Justin Bieber ha rebut una reclamació de 380.349 dòlars (350.300 euros) per no haver fet el pagament dels impostos a temps de la seva casa a Coachella Valley, segons el diari The US Sun. La notícia arriba una setmana després que una font afirmés a TMZ que Bieber tenia la certesa que el seu gestor financer havia negligit en la seva tasca, motiu pel qual el canadenc està valorant "emprendre accions legals" contra els seus administradors.

Deixar propina o no deixar-ne? A quins llocs? I quina quantitat? A l’hora de viatjar, és un maldecap saber si hem de donar unes monedes al cambrer que ens ha servit o a la taxista que ens ha acompanyat a l’hotel. Si no ens hem informat prou bé, és fàcil ficar la pota fora de casa perquè les propines tenen un fonament cultural. En alguns països asiàtics, es perceben com una falta de respecte o un suborn incòmode. Mentre que a altres llocs, com als Estats Units, són pràcticament obligatòries i constitueixen una despesa més a tenir en compte quan planifiquem el viatge. Tant si les consideres un agraïment a la feina ben feta com si estàs convençut que són la columna vertebral d’un sistema salarial deficient que accentua la condició servicial dels treballadors, aquesta guia de propines és per a tu.

Parlar de diners encara està mal vist socialment. Potser és cultural, com s’acostuma a dir, però el cas és que parlar de diners fa pobre, de poc refinat, ens taca amb la pecaminosa avarícia i la insolidaritat. Potser és pel pes hispànic de la hidalguía, però el cas és que parlar en política dels costos dels serveis, dels abusos i de la justícia distributiva no és fàcil. Al prejudici moral s’hi suma una percepció de la propietat dels recursos ben particular: la riquesa dels territoris de l’Estat és de l’Estat, i és aquesta figura centralista i homogeneïtzadora la que reparteix. 

Quina és la diferència entre preu i valor? Si ho preguntem a Warren Buffet, el guru de les inversions, el preu és el que es paga, el valor el que s’obté. Per al gat vell de les finances, apamar les qualitats ocultes d’un actiu és necessari per treure’n el màxim suc a llarg termini. Però no cal ser un poeta per copsar, com Quevedo o Machado, que confondre valor i preu és neci per altres raons. 

El govern ens acaba de presentar “l'indicador de benestar subjectiu”, que pretén conèixer “la satisfacció amb la vida dels catalans”. Aquest indicador servirà, llegeixo també, “per millorar les polítiques públiques”. Han fet quatre mil enquestes i, pel que sembla, tenim un 6,9 en felicitat, que és un notable. Els més “feliços” destaquen la salut, la família, la vida personal i el benestar emocional. Els més infeliços, els diners, el malestar i la salut. Els jubilats són els que més alt es puntuen, i ho entenc molt, perquè em penso que, com més va, més feliç et fa el simple miracle de seguir viu, que és una cosa que, als setze anys, dones per suposada. Els feliços no parlen de diners, però sí que en parlen els infeliços.

A la Unió Europea al voltant d’uns 300.000 pacients depenen de medicaments derivats del plasma sanguini, majoritàriament per malalties cròniques que requereixen tractament tota la vida. En els darrers anys la demanda dels derivats del plasma ha crescut exponencialment i la previsió és que segueixi augmentant, també per les noves indicacions clíniques. Aquesta realitat topa amb el fet que Europa no és, ni de lluny –a excepció d’uns pocs països–, autosuficient en plasma i més d’un 40% l’obté dels Estats Units, on els seus estàndards ètics són ben diferents dels nostres. Fins ara la normativa europea que regula l’ús de la sang i els seus components, a diferència dels teixits i cèl·lules, establia taxativament que la donació de sang ha de ser voluntària i no remunerada, i sota aquest principi de no comercialització del cos humà (no financial gain), recollit també en el Conveni Europeu de Bioètica (1997), s’ha fonamentat l’actitud de la majoria de països en què l’obtenció de la sang, i també del plasma, s’ha basat en un estricte concepte d’altruisme, que veu amb mals ulls i critica el fet que als donants se’ls pugui compensar per aquelles despeses i inconvenients que la donació comporta. Amb tot, hi ha alguns països que compensen en espècies com dies de festa a la feina o rebaixes fiscals, i quatre que ho fan amb un import econòmic proporcionat. 

El Banc Central Europeu (BCE) està decidit a tirar endavant la creació de l'euro digital. Aquesta institució és l'única de la Unió Europea amb capacitat legal per crear diners i decidir quina és la moneda de l'eurozona i fa anys que insisteix que els ciutadans cada vegada opten més per pagar amb mitjans digitals –targetes o aplicacions–, cosa que ha portat la institució a buscar una alternativa pública a la digitalització dels pagaments.

No és el mateix el TAE que el TIN, ni un préstec que un crèdit. La complexitat de conceptes com l’euríbor, el PIB o la inflació acaben d’arrodonir la dificultat amb què es troben moltes famílies a l’hora d’introduir l’educació financera a casa. D’aquest tema se’n parla poc; mentre que d'altres, com l’alimentació, les pantalles o el descans, abunden. Dialogar obertament sobre els diners i ensenyar com gestionar-los, ja des de la infantesa, aporta beneficis: fomenta la paciència i el valor de l’esforç, redueix l’estrès financer i promou l’autoestima. No només ajuda a fer-se ric.

El Banc Central Europeu manté la seva lluita contra les pujades de preus amb les diverses eines que té disponibles. La més publicitada ha sigut l'increment dels tipus d'interès, però des de finals de l'any passat ha optat també per reduir la quantitat de diners que hi ha a l'economia, una mesura que, com l'encariment del crèdit, també ha d'ajudar a refredar la inflació.

Una estrella no brilla mai sola. El pòdium que ostenta la segona cantant més escoltada a escala internacional no es podria mantenir sense els centenars de treballadors que l'ajuden. D'això Taylor Swift n'és plenament conscient, i per aquest motiu ha bonificat amb 55 milions de dòlars (aproximadament 50 milions d'euros) els seus treballadors de la gira The Eras Tour.

Una investigació periodística de The Telegraph ha posat el focus en el fair play del Reial Madrid i el càlcul del límit salarial per elaborar la plantilla blanca. Segons el diari anglès, fins a 122 milions d'euros de la partida "altres despeses de gestió" que s'inclouen en l'últim informe econòmic dels blancs, donat a conèixer a l'octubre, no estan justificats. Es tracta d'una quantitat de diners important, perquè representa una cinquena part de la despesa ordinària de l'entitat presidida per Florentino Pérez, que ha qualificat la publicació de falsedat.

Sembla que per fi s’ha aconseguit controlar la inflació al nostre país, on al maig va ser del 3%. No podem dir el mateix d’altres zones d’Europa com Estònia o Hongria, on continuen amb inflacions d’entre el 10% i el 20%. Tot i que el titular inicial pot ser favorable, la realitat és lleugerament diferent. 

Quan la Laia, una botiguera de 31 anys, va rebre la invitació d'un casament per a l'estiu se’n va alegrar moltíssim. Poc després li va arribar la segona i actualment ja en té cinc de programades a l’agenda. L’entusiasme inicial es va convertir en un maldecap: “Quan vaig calcular les despeses de la roba, els comiats, la gasolina, l’allotjament i tot plegat em vaig atabalar molt. Em suposava perdre el sou d’un mes i mig i he estalviat per invertir en altres coses”, explica.

Segurament tots coneixem al voltant nostre algú que inverteix en renda variable o, tal com ho diem col·loquialment, en borsa. I, segurament, també coneixem algú que ha guanyat diners (o molts diners) invertint-hi. Però, coneixem algú que n'hagi perdut?

A les Balears es van gastar el 2021 fins a 553 milions d'euros en loteries, jocs d'atzar i apostes, un 40% més que els 394 milions d'euros gastats el 2020, segons dades del Consell Empresarial del Joc. Aquesta xifra inclou els sorteigs de la Societat Estatal de Loteries i Apostes de l'Estat (SELAE), els jocs de l'ONCE i el joc presencial privat, com ara casinos, bingos, màquines escurabutxaques –tant d'hostaleria com de locals de joc–, salons i apostes esportives, però no es tenen en compte les xifres de joc en línia.

La Policia Nacional ha detingut un jove, d'origen anglès i de 25 anys, com a presumpte autor de cinc delictes lleus contra el patrimoni i falsificació de moneda. El jove va comprar xurros, castanyes, uns guants i un plat de ceràmica a les casetes del mercat de Nadal a Palma. Els fets van passar dimecres, quan el detingut va pagar amb bitllets falsos de 50 euros a dues botigues ambulants, ubicades a la plaça Espanya, i a tres més al passeig Sagrera.

No recordo l’edat que tenia quan vaig prendre consciència que els diners formaven part de la meva vida, però no era cap adolescent. Potser quan vaig cobrar el primer sou o potser quan demanava diners als pares per sortir amb els amics. Vaig aprendre'n massa tard. L’educació financera és essencial que s’ensenyi des de ben petits, o quan ells intueixen que els diners serveixen per obtenir coses.