Envoltats d'una vegetació exuberant, encetant els dies amb trencs d'alba espectaculars i captivadores simfonies interpretades per ocells de tota mena, allunyats del brogit i la vida frenètica de Barcelona, que no suportaven, i, per damunt de tot, sentint-se acompanyats els uns dels altres en la darrera etapa de la vida. Així és com l'Àlex Gorina, de 71 anys, la veu de referència sobre el món del cinema a Catalunya Ràdio, i dos dels seus tres germans (la Laura, de 67 anys, i en Jordi, de 61 anys) han construït una nova forma vida des de fa poc més d'un any: junts de nou, com quan eren infants, i amb la mare, de 95 anys (el pare va morir l'any 2018), que cuiden entre tots, inclòs en Marcos, el quart germà, tot i que no s'ha sumat a la vida en comú perquè les circumstàncies personals no l'hi han permès. “Això ho hem fet essencialment perquè ens estimem i volem tornar a estar junts, però també hem fet aquest pas plenament conscients del que vindrà: ens fem grans, començarem a tenir problemes de salut, i si vivim cadascú en un lloc diferent estarem sols, molts sols; junts, en canvi, som una pinya”, diu l'Àlex.

"Sempre he estat implicat en la vida del poble i aturar-ho tot durant quatre anys per fer una carrera no m'encaixava". Ho explica Sergi Petit per telèfon des de Vilagrassa (Urgell). "Som 650 habitants i és veritat que falten empreses, només hi ha un restaurant i una farmàcia i no tenim cap botiga, però jo m'imagino vivint sempre aquí", reconeix. En Sergi té 24 anys i està estudiant el grau de comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Com ell, més de 7.000 estudiants que viuen en pobles petits –de menys de 10.000 habitants– han decidit fer un grau a distància per no marxar del poble o per poder-hi tornar. És una tendència que els últims anys ha anat a l'alça, fins i tot abans que arribés la pandèmia: des del curs 2016-2017 fins al curs 2021-2022 (l'últim del qual es tenen dades), el nombre d'alumnes que es van matricular per fer un grau a distància a la UOC ha augmentat més d'un 25%, tot i que l'últim curs analitzat es va registrar un lleu descens pel fet que durant el confinament hi va haver un increment inusual de matriculacions.

El millor homenatge als mestres republicans de les zones rurals el trobam a la pel·lícula de José Luís Cuerda La lengua de las mariposas (1999), adaptació del relat homònim de l’escriptor gallec Manuel Rivas. El seu protagonista és Moncho, un nin de sis anys d’un poble de la Corunya que es resisteix a anar a classe per por a ser pegat per un mestre autoritari. El primer dia, però, qui el rep és Don Gregorio, que representa tot el contrari del que s’havia imaginat. És un docent ja major, interpretat per un sublim Fernando Fernán Gómez, que es desviu per inculcar als seus alumnes l’amor per les coses petites, fins i tot per la llengua de les papallones. Moncho queda admirat per la sensibilitat, entrega i erudició d’aquell home. Aviat, tanmateix, l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 ho capgira tot. Don Gregorio és capturat per les forces insurrectes i el nin, que tant l’havia idolatrat, pressionat per uns pares temorosos d’acabar com ell, es veu obligat a repudiar-lo davant tothom fins a l’insult.

És diumenge. Plou i fa fred. Però Marina Vilalta i Fajula ni s’imagina faltar a la cita de cada tarda amb les seves estimades ovelles. És la pastora en actiu més vella de Catalunya. 95 anys i 5 mesos. Noranta guardant el ramat i la majoria des de Can Sibí a Bruguera, un petit poble de 57 habitants als peus de la muntanya del Taga (Ripollès), on va anar a viure quan es va casar, amb tres ovelles de dot. Després d’una vida d’anonimat, aquest any ha encadenat homenatge rere homenatge: la Generalitat li va concedir al juny la Creu de Sant Jordi per ser un “exemple de la importància del treball al món rural, i de la resiliència de les persones que s’hi dediquen”. I Bruguera acaba d’inaugurar una plaça amb el seu nom i una exposició de fotografies permanent.

L'augment generalitzat dels costos de les matèries primeres està collant el camp i aquest diumenge ha desembocat en una massiva manifestació a Madrid en defensa del món rural. Milers d'agricultors, uns 150.000 segons la Delegació del govern espanyol, al costat de ramaders, regants i caçadors procedents de tot Espanya, s'han manifestat a la capital espanyola per exigir mesures urgents que garanteixin la viabilitat del món rural. La concentració l'ha convocat la plataforma 20M Rural, que agrupa les principals organitzacions agràries espanyoles, Asaja, COAG i UPA, a més d'entitats en defensa de la caça com la Reial Federació Espanyola de Caça i també la Federació Nacional de Comunitats de Regants d'Espanya, entre d'altres. PP, Ciutadans i Vox s'han fet seves les reivindicacions i han participat també en la manifestació, on han aprofitat per carregar contra el govern espanyol i reclamar-li una altra vegada mesures immediates davant l'escalada de preus.

Ara que la ramaderia industrial (les macrogranges) està en el punt de mira i que la Catalunya buida treu el cap en l’agenda pública, val la pena mirar què ens explica Pol Dunyó i Ruhí (Vilassar de Dalt, 1989), pagès agroecològic. La terra, viscuda com un mosaic de diversitat i equilibri, el lliga i el fa lliure. No entén la natura com un producte ni la pensa en termes de rendiment. La seva visió l’ha escrit en un llibre reivindicatiu del retorn a la natura treballada i contra les mentides del món rural, una obra, Estripar la terra (ed. Raig Verd), que també té un aire poètic.

Un agricultor cobra en origen 0,17 euros per quilo de patates. El client final el paga a 1,25 euros, set vegades més, segons l’índex de preus d’origen i destí de productes agrícoles de la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders. El mateix passa amb mandarines, taronges, cebes o enciams. El preu de venda al supermercat sovint és extraordinàriament superior al d’origen. Els baixos preus que es paguen pels productes en origen estan ofegant els agricultors, que parlen d’abusos per part dels distribuïdors. “Amb el que ens paguen no podem viure”, afirma taxatiu el coordinador nacional del sindicat agrari Unió de Pagesos de Catalunya, Joan Caball. “O revertim la situació, o la gent que viu del camp, no podrà seguir fent-ho”, adverteix.

En la setmana clau del rellançament del diàleg amb la Generalitat, el govern espanyol ha hagut de sortir a correcuita a intentar a apagar un incendi que no tenia controlat: el de l’Espanya rural, on Vox va aconseguir fer-se un forat important en les últimes eleccions generals. Les protestes al camp, sobretot en feus socialistes com Extremadura i Andalusia, per “l’espiral de rebaixes” dels preus dels productes han obligat Pedro Sánchez a activar una agenda rural per canalitzar la indignació de petits i mitjans agricultors. La Moncloa tem que l’extrema dreta capitalitzi políticament l’ànim de revolta i que es converteixi en un esclat social en un moment en què un dels catalitzadors de les protestes urbanes, Unides Podem, seu al consell de ministres.

“Vivíem a Barcelona, al Barri Gòtic, però necessitàvem escapar-nos. Vam llogar un apartament a la Garrotxa, on pujàvem cada cap de setmana, fins que vam començar a passar-hi temporades més llargues. Sempre somiàvem en venir-hi a viure quan ens jubiléssim, però va ser l’Òscar, el meu home, que em va fer veure que no calia esperar i a la primavera ja farà 5 anys que vivim a Sant Feliu de Pallerols”. És la història de la Marta Pastor i l’Òscar Pérez, de 37 i 40 anys.

“Més que una experiència artística va ser una experiència vital”. Així recorda la creadora barcelonina Rut Panuse la seva estada a Torralba de Ribota, un poble d’uns 150 habitants de l’Aragó, a la província de Saragossa, on va fer una residència artística per preparar una exposició fotogràfica el 2016. “Vaig anar-hi a parar per casualitat. Buscava un lloc a prop de Madrid, però volia que fos al camp”, explica.

Un calorós migdia de primavera Pep Bagó combina les tasques quotidianes del refugi del Gall Negre amb la consulta i edició de les últimes fotografies de natura que ha fet. Paral·lelament, fa petar la xerrada amb Saül Garreta, que no para quiet i va i ve entre casa seva i el refugi. Mentre parlen, el Tomàs travessa la plaça situada just davant del refugi, carregat amb eines per avançar en les obres de remodelació de casa seva. El conjunt de l’escena, que podria situar-se en moltes zones de muntanya de Catalunya, té una particularitat: passa a Solanell, un poble de l’Alt Urgell que va quedar completament abandonat el 1972 i que des de fa uns quants anys ha tornat a la vida, amb alguns habitants permanents i una població flotant que augmenta els caps de setmana i, sobretot, durant l’estiu. No és un cas únic. Altres exemples de pobles que han renascut els trobem a Lliurona (Garrotxa), que va fer-ho a principis de la dècada dels 80; la Masia de Castelló (Baix Camp); la Clua de Meià (Noguera), que va tornar a la vida el 1978, quan un grup de neorurals s’hi va instal·lar; i la Guàrdia Pilosa (Anoia).