L'activista, fotògraf i cineasta palestí Hamdan Ballal, un dels quatre directors del documental No other land, que fa unes setmanes va guanyar un Oscar, ha estat posat en llibertat per les autoritats israelianes. Ballal va ser detingut dilluns després que un grup de colons israelians l'ataquessin a la localitat de Susiya, al sud de Cisjordània, on passen els fets que descriu el film.

Després de fer-se un lloc al cinema d’autor europeu amb la colorista i elèctrica Sweat, que destapava les misèries del món dels influencers digitals, el suec Magnus von Horn mira ara al passat amb morositat en la llòbrega La noia de l'agulla, nominada a l’Oscar a millor pel·lícula internacional pel seu retrat de la foscor moral que es va estendre per Dinamarca després de la Primera Guerra Mundial. Marcada per un preciosisme escènic, la pel·lícula troba la seva raó de ser en la cruesa del retrat històric, que encapsula les ferides anímiques de tot un continent en els rostres desfigurats dels veterans de guerra i en l’estudi del sorgiment d’una xarxa d’adopcions clandestines.

El Dolby Theatre de Los Angeles ha estat l'escenari en el qual aquesta matinada s'ha celebrat la 97a edició dels premis Oscar. Més enllà del protocol de la catifa, el transcurs de la gala i els discursos dels guanyadors de l'estatueta, també hi ha hagut espai per a les sorpreses. Aquests són alguns dels moments més destacats dels premis més icònics del cinema.

Les setmanes trepidants prèvies a la cerimònia dels Oscars, carregades de polèmiques, rivalitats i solidaritat pels incendis de Los Angeles, també s'han vist reflectides a la catifa vermella. Ni luxe silenciós, ni transparències, ni voluntat de passar desapercebuts, els nominats a l'estatueta han desfilat amb força amb estilismes heterogenis i amb una marcada personalitat.

S’equivoca la sempre risible turba conspiranoica antiwoke assenyalant Nickel boys com la quota afroamericana de les 10 nominades a millor pel·lícula a l’Oscar d’enguany: és, més aviat, l’excepció experimental. De llarg, el film més arriscat formalment de tots els que competeixen. Està filmada tota ella en càmera subjectiva, va alternant els punts de vista dels protagonistes sense sobreexplicacions, té una estructura complexa amb flashforwards i escenes de vegades repetides, desplega un reguitzell d’imatges de caràcter molt més sensorial i impressionista que narratiu… Tot plegat fa que aquesta valenta adaptació de la novel·la de Colson Whitehead que va guanyar el Pulitzer el 2019 encaixi molt millor dins d’un ideal de cinema-poesia que de cinema-prosa. Gens malament (de fet, molt bé!) per a una pel·lícula que rebrà una exposició pública tan massiva.

Vestuaris estrafolaris, dissenys clàssics, moltes cares conegudes i una cosa en comú: un pin rodó vermell al pit. Billie Eilish, Mark Ruffalo, Ava Duverbay i Ramy Youssef són alguns dels convidats a la gala dels premis Oscar 2024 que han dut aquest símbol amb un palmell de la mà en senyal de rebuig a la invasió d'Israel a Palestina.

Aquest dilluns a la matinada s'ha posat punt final a la temporada de premis de cinema del 2024 i, de retruc, a la de les desfilades de vestits, joies, elegància i disbauxa de les catifes vermelles. La 96a gala dels Oscars ha estat marcada per vestits rectes d'alta costura i poca disbauxa al Dolby Theatre de Los Angeles, l'espai on es llueix més glamur de tots els lliuraments de premis. Però hi ha hagut també moments memorables, com veure Messi, el gos d'Anatomia d'una caiguda, aplaudint entre el públic, la caiguda de Liza Koshy a la catifa vermella i el discurs reivindicatiu en el lliurament de l'Oscar al millor llargmetratge documental per 20 dies a Mariúpol.

El seu extraordinari treball com a maquilladors d’efectes especials a El laberinto del fauno (2006) va proporcionar Montse Ribé (Molins de Rei, 1972) i David Martí (Barcelona, 1971) el seu primer Oscar, el segon amb segell català després del guanyat pel director de fotografia Néstor Almendros per Dies del cel (1978). Ara, amb el seu treball a La societat de la neu, Ribé i Martí han conquerit una nova nominació i són a les portes de repetir la fita històrica. Ells, tanmateix, continuen treballant des del seu estudi de Barcelona, fent realitat els somnis i malsons de cineastes com J.A. Bayona i Guillermo del Toro.

Ja té un Gaudí, dos Goya i fa unes setmanes va fregar la nominació a l'Oscar. Laura Pedro (Barcelona, 1989) és la jove prodigi dels efectes visuals catalans i la responsable, juntament amb Félix Vergés, de supervisar els magnífics efectes de La societat de la neu. Diumenge pot guanyar el seu tercer Goya en una possible nit màgica per al film de J.A. Bayona.

Juan Antonio Bayona ho ha aconseguit: La societat de la neu està nominada a l’Oscar a millor pel·lícula internacional, així com a l’Oscar a millor maquillatge i perruqueria. La fita és històrica: l’últim director català que va optar a l’Oscar a millor pel·lícula internacional va ser el 1967 –quan la categoria es deia pel·lícula de parla no anglesa– va ser Francesc Rovira Beleta amb El amor brujo; era la segona nominació de Rovira Beleta, que el 1963 ja va lluitar per l’Oscar amb Los tarantos. Bayona, per tant, podria ser el primer director català a conquerir l’estatueta.

La sociedad de la nieve, de J.A. Bayona, ha entrat en la preselecció de 15 pel·lícules de les quals sortiran les cinc nominades a l'Oscar en la categoria de millor pel·lícula estrangera, que s'anunciaran el 23 de gener. Entre les seves principals rivals hi ha la finlandesa Fallen leaves, d'Aki Kaurismäki; la francesa A fuego lento, de Tran Anh Hung; la britànica La zona de interés, de Jonathan Glazer, i la japonesa Perfect days, de Wim Wenders, entre d'altres. Les últimes produccions espanyoles que van arribar a la shortlist de la categoria van ser El buen patrón (2021), También la lluvia (2010) i Volver (2006), i l'última pel·lícula nominada va ser Dolor y gloria, el 2019. Bayona ja ha arribat més lluny que els últims dos directors catalans que van lluitar per l'Oscar a millor pel·lícula estrangera: ni Carla Simón amb Estiu 1993 i Alcarràs ni Agustí Villaronga amb Pa negre van superar el cribatge de la shortlist.

La sociedad de la nieve, de J.A. Bayona, representarà Espanya en la cursa dels Oscars. La pel·lícula del director barceloní sobre l'accident d'un equip de rugbi de l'Uruguai que es va estavellar als Andes el 1972 s'ha imposat a les altres candidates: Cerrar los ojos, de Víctor Erice, i 20.000 especies de abejas, d'Estibaliz Urresola. La candidata espanyola s'enfrontarà, de moment, a títols com Fallen leaves d'Aki Kaurismaki, Perfect days de Wim Wenders i, probablement, La zona de interés de Jonathan Glazer i Anatomia de una caída, de Justine Triet, que són favorits a ser escollits per les seves acadèmies respectives.

Ulls clucs i llavis premuts en un gest de disgust. I silenci. No perquè les paraules no li importin o les rialles no li facin mal, sinó perquè l’assenyalament i la burla en públic la paralitza. Júlia Vincent diu que es reconeix a ella mateixa en l’expressió de fastigueig i en la incapacitat de reacció de l’actriu Jada Pinkett Smith diumenge passat a la gala dels Oscars, quan va ser objecte d’un comentari fora de lloc i de mal gust sobre la seva alopècia, una malaltia que comporta la pèrdua de cabells de manera parcial o total. “Llegeixo perfectament en la seva cara la incomoditat i el patiment, que n'està farta, que no entén per què aquell home té dret a opinar sobre si té cabells o no en té o a fer un intent d'acudit fent-li mal", afirma. L'Elisabet Rodríguez també s'hi sent reflectida: "Totes les dones amb alopècia hem fet aquella cara en algun moment, pensant: «Ja hi tornem a ser, no era necessari»".

Els Oscars del 2022 quedaran en el record com els de la derrota d'El poder del perro, la pel·lícula amb què Jane Campion posava al centre la masculinitat tòxica, i, paradoxalment, la gal·la serà recordada com la de la bufetada que Will Smith li va donar al còmic Chris Rock per una ofensa a la seva dona, Jada Pinkett Smith, també actriu. Després de la plantofada, la cerimònia, retransmesa per televisions de tot el món en directe, va continuar com si no hagués passat res, i només quan va acabar el xou l'Acadèmia va emetre un comunicat en què es desmarcava tímidament de qualsevol mena de violència, sense cap referència a l'incident damunt de l'escenari.

CODA: los sonidos del silencio s'ha endut aquest dilluns els tres premis a què estava nominada, inclòs el de millor pel·lícula, i s'ha proclamat triomfadora dels Oscars. Però la gala s'ha vist deslluïda per una agressió de Will Smith al còmic Chris Rock per un acudit sobre la dona de l'actor.

És l'única directora que pot presumir de certa veterania en això de ser reconeguda com a dona cineasta en festivals i entregues de premis en categories fins fa poc reservades quasi exclusivament als homes. Perquè, durant dècades, Jane Campion ha estat l'excepció. L'única dona que havia guanyat una Palma d'Or al Festival de Canes, l'any 1993 per El piano, abans que l'any passat Julia Ducournau se l'endugués per Titane. Pel mateix film protagonitzat per Holly Hunter i Harvey Keitel va convertir-se en la segona realitzadora en ser nominada a l'Oscar a la millor direcció després de Lina Wertmüller. I també és l'única fins ara que ha repetit nominació en aquesta categoria, a més de convertir-se en la tercera en guanyar aquest premi de l'Acadèmia de Hollywood després de Kathryn Bigelow l'any 2009 per The hurt locker i Chloé Zhao l'any passat per Nomadland. Curiosament, Campion era l'única que competia enguany en aquesta categoria, tot i que la guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula, CODA, estigui igualment dirigida per una dona, Sian Heder.

Després del drama que s'ha viscut a la gala dels Oscars de Hollywood, resulta impossible abordar la figura de Will Smith sense intentar comprendre l’abisme que s’obre entre dos gestos antagònics: una bufetada propinada amb plena consciència sobre una persona indefensa, i unes llàgrimes sinceres, vessades en el nom de l’amor al proïsme. Fins aquest dilluns, l’èpic relat de superació de Will Smith, nascut el 1968 en un barri de classe mitjana de Filadèlfia, tenia com a punt àlgid aquell dia del 2012 en què es va convertir en l’estrella de Hollywood més ben pagada de la història: 100 milions de dòlars per protagonitzar Men in Black 3. Pel que fa als punts baixos, la publicació l’any passat de Will, unes memòries coescrites a cor obert amb l’escriptor Mark Manson, revelaven una odissea vital construïda sobre la llosa del trauma. En una entrevista concedida per promocionar el llibre al programa Good Morning America de la cadena ABC, Smith rememorava una infantesa marcada per la violència domèstica: “Vaig desenvolupar un sentiment de covardia, perquè veia el meu pare colpejant la meva mare i jo no hi feia res”.

La cineasta italiana Lina Wertmüller, referent del cinema europeu que va obrir camí a les directores i va ser la primera dona nominada a l'Oscar de millor direcció, ha mort aquest dijous als 93 anys segons informa la premsa italiana. Considerada la gran dama del cinema italià del segle XX, Wertmüller va dirigir una trentena de pel·lícules d'una expressivitat única i personal, amb fites artístiques com Pascualino set belleses, Insòlita aventura d'estiu o el seu debut del 1963, Els basiliscos. Quan el 2019 van lliurar-li un Oscar honorífic, una altra directora nominada a l'Oscar, Greta Gerwig, va dir sobre ella: "No està al servei de cap ideologia. El que li interessa és trencar les regles. [...] Em meravella com a dona, com a pionera i com a padrina de totes nosaltres però, per damunt de tot, com a cineasta immensa".

L'Acadèmia del Cinema Espanyol torna a girar l'esquena al director Pedro Almodóvar. Contra tots els pronòstics, El buen patrón, de Fernando León de Aranoa, ha sigut la pel·lícula triada pels acadèmics per representar Espanya en la cursa per l'Oscar a la millor pel·lícula internacional. La sàtira sobre les relacions laborals ambientada en una fàbrica de balances s'ha imposat a les altres dues finalistes: el drama sobre la crisi dels refugiats Mediterráneo, de Marcel Barrena, i Madres paralelas, de Pedro Almodóvar, la gran favorita en les apostes.