En la seva darrera reencarnació, Bob Dylan inclou una peça inspirada en els famosos versos de Walt Whitman: “I contain multitudes”. La descripció encaixaria per a Pere Portabella (Figueres 1927), que al llarg de la seva trajectòria ha combinat exitosament –o almenys amb prou ressò— interessos, etapes i vincles ben diversos. Aquesta multiplicitat de vides ha anat en paral·lel amb una clara preocupació per reflexionar i preservar els diferents llegats acumulats. Gràcies a aquesta previsió i a la complicitat amb el crític i cineasta Esteve Riambau, responsable de l’edició i el pròleg, sorgeix un retrat on els textos del mateix biografiat serveixen per il·lustrar els tres grans talls temàtics i cronològics en què s’organitza Impugnar les normes.

De dones cruels i despietades n’hi ha hagut sempre. Però també hi ha hagut homes terribles. Estranyament, però, no tenim homes fatals. “No existeix l’estereotip de l’home fatal a la nostra tradició. Per això sospito que l’existència del mite de la femme fatale no respon a la realitat sinó a la fantasia dels autors que les creen”, detalla la filòsofa i editora Elisenda Julibert, que publica Hombres fatales. Metamorfosis del deseo masculino en la literatura y el cine (Acantilado). És a dir, que darrere d'Helena de Troia, que desencadena una guerra llarga i tràgica, de la Lolita de Nabokov o de la Conchita de Buñuel hi ha el desig dels seus creadors o dels seus personatges i les seves pors: “Són el revers literari de la idealització de la dona plena de virtuts. Tota femme fatale és la creació d’un home fatal o maleït, és a dir, d’un infeliç", afirma l'autora.