El Pla de Mallorca està ple de zones boscoses fragmentades i repartides pel territori en forma de mosaic, però històricament "hem posat l'atenció a la Serra i a altres zones emblemàtiques i hem oblidat aquesta vegetació natural que necessitam recuperar", considera el biòleg i també autor del llibre Boscs a l'interior de Mallorca, Natura i Cultura, Biel Vicens. Amb aquesta obra –que presentarà aquest divendres a les 19.30 hores a la sala d'actes de l'Ajuntament de Sineu– pretén rompre amb el "greuge comparatiu" que hi ha en relació amb aquestes masses boscoses, poc conegudes tot i el seu alt valor.

“Però això és correcte?” és una de les preguntes més habituals que senten els filòlegs. Sovint s’acompanya d’un gest de cautela, com si la llengua fos un terreny ple de trampes en què cal moure’s amb cura per no “cometre un barbarisme”. Darrere d’aquesta inseguretat hi ha una idea molt estesa: que hi ha algú, una mena d’autoritat invisible, que sap exactament què és “parlar bé”.

"Els diumenges són dies de menjar al git, de mirar sèries al git, de pujar el gat al git", diu l’anunci de ràdio d’IKEA. Són habituals les queixes a les xarxes perquè locutors, periodistes, comunicadors audiovisuals no pronuncien correctament el so de la ela doble en català. Es tracta d’un reflex del que passa molt sovint al carrer: parant l’orella, sembla que cada vegada hi hagi menys catalanoparlants que pronuncien aquest so com a lateral palatal [ʎ] i el substitueixen per una semivocal [j] amb més o menys obertura, o fins i tot amb altres sons que s’hi acostin. És a dir, diuen iet o get en comptes de llet, o caiar, coia, ioguer, poiastre, etcètera. Per què? Es tracta de casos puntuals o d'un canvi evolutiu en la llengua?

El català tendeix cap a la gramàtica castellana, i més especialment entre els joves. Un estudi de la Universitat Pompeu Fabra ha analitzat com parlen el català i el castellà persones bilingües de diferents edats. A partir d'estructures lingüístiques que són diferents en les dues llengües, ha analitzat què els surt de manera natural als parlants. La conclusió és que mentre que els adults dubten de com utilitzar bé aquestes expressions i alternen indistintament l'ús correcte i l'incorrecte, el 75% dels joves (7-13 anys) no tenen dubte que la fórmula que farien servir és la castellana fins i tot entre els que tenen el català com a llengua materna.

Quan el germà i la cunyada del criminal estatunidenc conegut amb el nom d’Unabomber van llegir els seus manifestos anònims als diaris The New York Times i The Washington Post, de seguida es van adonar que aquella escriptura, aquella manera d’expressar-se amb idees vehements i un vocabulari determinat, els era familiar. Era a mitjans dels anys noranta i feia temps que no havien vist qui durant divuit anys s’havia dedicat a enviar bombes a objectius tecnològics i econòmics, i havia causat tres morts i vint-i-tres ferits. Els seus familiars el van delatar a l’FBI i les seves sospites es van confirmar. Entre altres qüestions, el que els havia cridat l’atenció era la frase You can’t eat your cake and have it too (és a dir, ‘no et pots menjar el pastís i tenir-lo alhora’), que, en anglès, se sol dir amb els verbs capgirats (You can’t have your cake and eat it too). La lingüística forense havia contribuït a resoldre un cas que havia fet anar de corcoll els agents durant gairebé dues dècades.

El lingüista Joan Coromines i l’editor Joan Sales van discutir sobre llengua durant gairebé quatre dècades. La seva batalla epistolar –que ara Club Editor ha publicat al volum Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual– radicava en una qüestió encara irresolta: fins a quin punt el català literari i mediàtic ha d’obrir la porta al parlar bastard del carrer o s’ha de cenyir més a la normativa. L’un defensava que si s’escrivia d’esma aniríem pel pedregar i l’altre deia que el català no podia estar en mans d’una minoria d’iniciats, pedants i maniàtics.

El sindicat STEI ha denunciat un nou cas de discriminació lingüística a les Illes Balears. En aquest cas es tracta dels requisits per ser conductor dels busos de l'Empresa Municipal de Transports de Palma (EMT) on Cort ha eliminat el requisit de l'A2 de català en la convocatòria per accedir a aquest lloc de feina. La reacció del sindicat se suma a la de l'Obra Cultural Balear, qui la setmana passada ja va denunciar que l'Ajuntament de Palma "posa el català per davall de l'anglès".

Maria del Mar Vanrell (Llucmajor, 1980) i Marina Massaguer (Tarragona, 1982) es troben entre el reduït grup de catalanoparlants que mai –o gairebé mai– recorren al castellà per donar èmfasi a una opinió o fer sonar una anècdota més divertida. El repertori del català, asseguren les dues filòlogues, ja està prou ben assortit. Especialment, si se’n respecta la riquesa dialectal. Aquesta transcripció reprodueix escrupolosament el parlar de les lingüistes, que conversen animades a través de la pantalla.

Un poliglot de Transilvània va penjar fa uns dies a les xarxes una imatge sobre el que ell anomenava "la llengua més gran de tots els temps d'entre les llengües romàniques", en referència al català. Ho deia perquè comparteix paraules amb cinc altres grans llengües d'estat, com el romanès, el francès, l'italià, el castellà i el portuguès. El missatge es va convertir en viral ràpidament i no cal dir que l'exageració va escalfar el cor dels catalans, sempre faltats d'autoestima. Però, potser justament per això, també va aixecar dubtes raonables sobre la seva veracitat. Realment el català és la mescla perfecta de les grans llengües romàniques?

Fa anys que el lingüista Bernat Bardagil (Vic, 1984) viu entre l'encant ennuvolat de Gant, on ha enllaçat dues beques postdoctorals, i l'exhuberància verda dels poblats de l'Amazones. De petit adorava les aventures de Jacques Cousteau i s'ha acabat dedicant a la preservació del medi, no dels oceans però sí de les llengües. Ara està a punt de marxar una altra temporada al Mato Grosso per continuar el seu treball de camp amb dues comunitats indígenes del Brasil, els panarà i els manoki, que el van acceptar com a investigador. Això vol dir que té accés a estudiar a les seves llengües, el panarà i el mỹky, però també que té el compromís de revitalitzar-les, perquè tenen pocs parlants i estan perdent referents culturals bàsics, com les tradicions ancestrals. A la comunitat manoki li queden tres parlants vius de mỹky; en Bernat és el quart.

"Parlem més catanyol del que ens pensem", afirma el lingüista i articulista Pol Capdet (Vilanova i la Geltrú, 1979). "Quan parlem sempre hi ha catanyol, més o menys; hi ha el catanyol polit, que és el de la tele, i només és gairebé inexistent en els bons traductors i correctors". Sense fer escarafalls pel català que es parla avui, Capdet s'ha arromangat per contribuir a netejar el parlar col·loquial dels castellanismes més corrents amb el breu diccionari Coses que dius en castellà que podries dir en català, que edita Núvol. La idea va néixer com un article, però el seu èxit l'ha convertit en un llibre que recull més de 650 entrades en castellà, de la A d'a bote pronto a la Z de ¡zasca!, a les quals Capdet ha escollit la traducció que considera òptima, sigui canònica o de collita pròpia.

Jorge Luis Borges va escriure que viure en una època de grans perills i promeses és conèixer alhora la tragèdia i la comèdia, amb “la imminència d’una revelació” en la comprensió de nosaltres mateixos i del món. Avui els nostres avenços en intel·ligència artificial, presumptament revolucionaris, són en realitat motiu de preocupació i optimisme alhora. Optimisme perquè la intel·ligència és el mitjà amb què resolem els problemes. Preocupació perquè tenim por que la varietat més popular i més de moda de la intel·ligència artificial –l’aprenentatge automàtic (machine learning)– degradi la ciència i corrompi l’ètica a l’incorporar a la nostra tecnologia un concepte greument erroni del llenguatge i el coneixement.

El jamón salado, el jamón dulce i les lonchas de pan. El vino negro. Un golpe de puño. Anar a hacer un café o a tomar viento. O atar cabezas. La llista de catalanades que es poden infiltrar en una conversa quotidiana són un divertiment ple de troballes (com demostra un recent fil de Twitter, amb centenars de respostes imperdibles). Tothom n'ha dit alguna. A més d'un lapsus circumstancial indesitjat, les catalanades sovint han estat un recurs fàcil per fer humor: són mítics els acudits de l'Eugeni i el seu Saben aquel que diu..., la cançó de La Trinca Coses de l'idioma o, més recentment, El te de las cinco (hacer lavadero) del musical Gente bien de La Cubana.

Fins al mes de desembre, el lingüista James Ramsburg recorrerà els instituts de Mallorca per passar un qüestionari als alumnes de Batxillerat. L’objectiu d’aquest jove de Minnesota és estudiar com canvia el lèxic del català en la parla dels joves d’entre 16 i 24 anys. Com a estudiant de doctorat, fa una estada al Departament de Filologia Catalana de la UIB.

“Vaig néixer a Campos (Mallorca) el 22 d’agost de 1932 (l’any que moria l’admirat Antoni M. Alcover), a les cinc i mitja del matí d’un dia que s’augurava tòrrid”. Així comença el llibre Memòries d’un filòleg norantí, de Joan Veny i Clar. Editat per Lleonard Muntaner, el volum va presentar-se divendres a Campos. “Feia devers quatre anys que no hi venia”, assegura el filòleg, però el motiu valia el viatge. Ja fa anys que l’editor li havia proposat d’escriure unes memòries, però Veny i Clar havia refusat la proposta. Va ser quan va començar a evidenciar la “pèrdua de records” que la considerà. Malgrat aquesta confessió que fa, escoltant-lo, veient-lo gesticular i parlar amb alegria i lucidesa, no fa l’efecte que siguin 90 els anys que fa que passeja, estudia i fa feina.

Afirmava Francesc de Borja Moll –Doctor Honoris Causa per quatre universitats– a les seves memòries que fou la polèmica “més llarga que s’ha tingut a Mallorca sobre un mateix tema”. Van ser 75 dies, essencialment a Diario de Mallorca, però també a Sóller, Presbyterium i Lluc, de discussions entre Pep Gonella, defensor de les particularitats lingüístiques illenques, i el mateix Moll, si bé amb molts més participants –entre ells, primeres figures de la nostra cultura com Vidal Alcover, Villalonga, Llompart o Massot i Muntaner. D’aquesta batalla textual, iniciada el 30 de juny del 1972 –i recollida a Polèmica d’en Pep Gonella, llibre publicat per Moll–, està a punt de complir-se’n mig segle.