"Nàpols té nostàlgia d’un demà", explica l’historiador Paolo Macry, un estudiós de Bolonya que ha fet d’aquesta ciutat la seva casa. "Aquesta és una de les ciutats més complicades d’entendre d’Europa. Ni els italians l’entenem del tot. Potser ella mateixa no s’entén del tot", afegeix. El filòsof Benedetto Croce solia dir que per entendre Nàpols calia entendre que "som just on es troben el cel i l’infern", en referència al preciós mar que banya la costa, amb paratges com Capri o Sorrento. I el volcà Vesubi, actiu, amenaçant sempre en ofegar la ciutat de cendra, tal com li va passar a la veïna Pompeia. La identitat napolitana és exagerada, en tot allò positiu i tot allò negatiu. Una ciutat amb mala fama que provoca que els napolitans no portin bé que es parli dels seus defectes, encara que siguin certs, però alhora una ciutat tan viva, que dels seus carrers han sorgit més genis que d'altres llocs.