Quan un diari organitza un debat de filosofia moral, com els Diàlegs que l'ARA celebra a Pedralbes, es produeix un gran contrast de velocitats. El diari va de pressa i el diàleg vol temps. L’actualitat ens porta d’aquí a allà i el debat s’atura en profunditat en una idea. Els lectors hi arriben amb informació i marxen havent-la transformat en coneixement.

Per crear o per imaginar es necessita temps, però on és aquest temps? Com el trobem en una època de precarietat i en què cada vegada s'acumulen més tasques burocràtiques que les noves tecnologies no faciliten sinó que fan augmentar encara més? "Les persones que ens dediquem a fer feines culturals cada vegada tenim menys temps de fer feines creatives, perquè hem de dedicar moltes hores a la burocràcia, i s'està produint un desafecte creixent amb el nostre treball", reflexiona l'escriptora i assagista Remedios Zafra (Zuheros, Còrdova, 1973). "La IA fa les feines més boniques, com escriure poemes, i jo m'he de dedicar a fer factures", afegeix amb ironia l'autora d'Entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en la era digital i Frágiles. Carta sobre la ansiedad y la esperanza en la nueva cultura, totes dues publicades per Anagrama. Zafra, que va participar en el cicle Què és una vida bona?, organitzat amb la col·laboració de l'ARA, sota la direcció intel·lectual del filòsof Daniel Gamper i amb la moderació d'Antoni Bassas, va reflexionar sobre els peatges burocràtics, la manca de temps i la precarietat entre els que es dediquen a la cultura i a la creativitat. Zafra no només va parlar de problemes sinó que va proposar possibles solucions. Va oferir esperança.

No hi ha dia que no ens donin una ració d’odi com la de Hamàs amb els israelians segrestats i exhibits, vius o morts, com a trofeus; o que no caiguin sobre nosaltres provocacions insolents com la del vídeo de la Gaza devastada per Netanyahu i convertida en una Riviera per Trump, o que ens colpeixin seqüències més pròximes com la del centenar llarg de persones que dormen a l’aeroport del Prat i que han estat convidades a marxar, que no són sinó una mostra dels centenars d’assentaments que cada dia busquen recer sota el balcó de casa.

La bona vida i la vida bona no són el mateix. Aquesta última és una expressió filosòfica que es remunta a Aristòtil i es refereix a "què és el bé en el comportament de les persones, què vol dir que una persona es comporta bé, és excel·lent i, per tant, quina és la vida que mereix el qualificatiu de bona". Així ho ha explicat la catedràtica emèrita de filosofia moral i política de la UAB Victòria Camps en la primera sessió de Què és una vida bona?, el cicle de Diàlegs d'ètica i filosofia moral celebrat al monestir de Pedralbes amb la col·laboració del diari ARA, sota la direcció intel·lectual del professor de filosofia de la UAB Daniel Gamper i moderat pel periodista Antoni Bassas.

Ja és un clàssic: aquest dijous, l’ARA i el Monestir de Pedralbes vam inaugurar la vuitena edició dels Diàlegs de Pedralbes, sota la direcció del professor de filosofia Daniel Gamper, aquest any dedicats a una qüestió de la qual parlem cada dia com és I’educació, sota el títol “Tractar bé les criatures”.

En quin moment els adults deixem de tenir la curiositat i l'admiració pròpies de la infantesa? Com les podem mantenir? Què ens poden ensenyar els infants, en aquest sentit? Són algunes de les preguntes que han planat sobre la primera xerrada del 8è cicle Diàlegs de Pedralbes, que s'organitza en col·laboració amb l'ARA i que s'ha inaugurat aquest dijous al monestir de Pedralbes. El professor de filosofia moral i política de la Universitat Autònoma de Barcelona Daniel Gamper s'encarrega de dirigir-lo i de marcar els temes que centraran cada edició de la iniciativa.

Durant els anys setanta, Audre Lorde, pionera de la interseccionalitat feminista, va reivindicar la individualitat de la seva experiència amb el càncer de pit, ja que, com moltes altres dones, trobava que la seva vivència amb la malaltia estava encaixonada en un relat de la societat amb el qual no se sentia identificada. No es va sentir pressionada per realitzar-se una mastectomia i, en canvi, va començar a dissenyar joies i peces de roba per a altres dones amb un sol pit. De la individualitat, va sorgir una comunitat.

Als segles XV, XVI i XVII hi havia un debat constant entre els lletrats sobre si realment existia o no el crim de bruixeria, si podien considerar-se proves les delacions o les confessions després de dies de turments. En canvi, popularment hi havia molt de consens: hi havia algú capaç de fer mal i era una veïna o veí. La por a un enemic intern és ancestral, però no forma part només del passat. Es pot assenyalar algú i les conseqüències poden ser nefastes tant als segles XV, XVI i XVII, quan desenes de milers de persones, la gran majoria dones, van morir acusades de bruixeria, com al segle XXI.

Parlar amb una planta o posar-li música no aporta, segons l’evidència científica, cap avantatge al vegetal. Ni la planta sembla que creixi millor ni treu flors més boniques. La ciència –i l’experiència– ens diuen que si la reguem quan toca, hi afegim adob o la canviem de lloc, potser sí que ho aconseguirem. Tot i això, hi ha un corrent intel·lectual que creu que hi ha factors del comportament de les plantes que indiquen una intenció, un “pensament”, que fa que es comportin d’una manera o altra en funció de les condicions de l’entorn. 

Si et fa por que el mòbil t'escolti quan estàs parlant amb algú a la mateixa habitació, el millor és posar-lo en mode avió, apagar-lo del tot i desar-lo en una bossa Faraday, d'una tela especial que impedeix les telecomunicacions. La sociòloga Liliana Arroyo, protagonista de la primera sessió de la nova edició dels Diàlegs de Pedralbes, té una d'aquestes bosses Faraday, però admet després que no la fa servir. Al capdavall, es considera una "tecnooptimista radical". I, segons ha explicat al centenar llarg de persones congregades aquest dijous al monestir, el partit pel control de la privacitat està més obert ara que no fa pas tres o quatre anys.

1. El Tribunal Suprem torna denegar la llibertat dels presos polítics durant el judici al·legant que el fet que Puigdemont sigui a Bèlgica és causa de risc de fuga. A la mateixa interlocutòria, el Suprem es blinda afirmant que “no es criminalitza una ideologia”.

La idea de democràcia radical no té en la moderació la seva antítesi, no és una idea quantificable ni es pot traduir en un sistema concret. És més aviat una aspiració col·lectiva que té a veure amb la definició d’un nosaltres diferent, que no sigui la suma d’individus. Amb aquesta bateria d’idees va tancar ahir a la nit la filòsofa Marina Garcés el cicle de pensament polític organitzat pel monestir de Pedralbes i el diari ARA per contribuir a repensar el concepte de democràcia. Sota el títol On i com s’exerceix la democràcia radical, acompanyada per Antoni Bassas i el també filòsof Daniel Gamper, coordinador del cicle, Garcés va fer una esmena a la totalitat al concepte d’ individu com comunament s’ha entès des de la democràcia liberal.

Per al filòsof Joan Vergés, la crisi catalana demostra que “no mana la lògica de la democràcia, sinó la de l’Estat”, per molt que l’estat espanyol sigui democràtic. “Tot estat crea el seu sistema immunitari”, sistema que en el cas que ens ocupa es fonamenta en l’article 2 de la Constitució, que declara indissoluble la nació espanyola. Per tant, conclou Vergés, “Espanya és sagrada”, cosa que entra dins la lògica que “rere qualsevol concepte polític n’hi ha un de teològic”.