El nou director artístic del Festival de Berlín, Carlo Chatrian, ha inaugurat una nova era del certamen amb la seva aposta pel cinema d'autor més radical, però pel que fa al jurat de la competició oficial, presidit per Jeremy Irons, la Berlinale continua sent aquell festival en què el discurs polític sovint pesa més que l'artístic. L'al·legat en contra de la pena de mort de la iraniana There is no evil ha guanyat aquest dissabte un Ós d'Or que no ha pogut recollir Mohammad Rasoulof, director de la pel·lícula, a qui les autoritats del seu país no han permès viatjar a Berlín. A més, l'amenacen amb un any de presó per haver-se saltat la prohibició expressa de rodar. Es torna a repetir la situació de fa cinc anys, quan l'iranià Jafar Panahi va guanyar el màxim premi del festival per Taxi, que va rodar mentre pesava sobre ell una prohibició de fer cinema. El palmarès es converteix, doncs, en un al·legat en si mateix: una denúncia de la infàmia d'un país que censura i reprimeix la llibertat d'expressió dels seus creadors.

El règim dels Khmers Rojos va deixar a Cambodja entre 1,5 i 3 milions de morts, entre els quals hi ha la família del director Rithy Panh (Phnom Penh, 1964). Ell va sobreviure al genocidi i ha dedicat la seva filmografia a l'esforç sovint inútil de donar sentit a l'horror que va viure. Irradiated, que s'ha projectat aquest divendres a la competició oficial de la Berlinale, és el seu últim intent i potser el més profund, ja que no parteix de la seva història personal com a La imatge perduda ni de la del seu país, sinó que amplia el focus –el camp de batalla, si es vol– a tots els conflictes bèl·lics moderns, a les atrocitats comeses per l'home des que va perfeccionar l'art de matar massivament. Més que un documental, la pel·lícula és un assaig visual sobre l'horror de la guerra, un poema terrorífic que teixeix la bomba d'Hiroshima, els camps d'extermini nazis i altres genocidis en un sol fil d'imatges d'arxiu, paraules i coreografies fantasmagòriques.

El Festival de Berlín porta uns anys contribuint al debat sobre què diferencia les sèries del cinema, trencant una de les fronteres tradicionals entre els dos àmbits amb la secció Berlinale Series, que programa sèries d'arreu del món com si fos una paral·lela més, amb catifa vermella i desfilada d'estrelles inclosa. L'assimilació dels codis dels festivals és tan absoluta que ja fins i tot inclou sèries mediocres amb l'excusa d'aportar algun nom conegut. És el cas de Stateless, sèrie australiana creada per Cate Blanchett, que es reserva un petit paper en aquest drama coral estructurat en tres històries paral·leles sobre refugiats i immigració que es van connectant a mesura que avança la sèrie. La trama segueix una família de refugiats afganesos que vol arribar a Austràlia, el vigilant d'un camp de refugiats amb el cor tendre i una hostessa de vol fascinada per una secta d'autoajuda a través del ball de saló liderada per Blanchett i Dominic West. Com acaba connectada als altres personatges és el misteri que tiba d'una sèrie que no va més enllà del telefilm amb ínfules i consciència social impostada a l'estil del pitjor Iñárritu.

Una de les protagonistes d'aquest dijous al Festival de Berlín ha sigut l'actriu anglesa Helen Mirren, Ós d'Or honorífic d'aquesta edició, a qui perseguirà sempre l'ombra del seu paper d'Elisabet II a La reina (2006). “Jo en realitat vaig créixer en una família republicana i no era partidària de la reialesa abans de la pel·lícula, però estudiant la figura d'Elisabet II vaig arribar a respectar-la profundament pel seu compromís absolut amb la seva feina, la dignitat del càrrec i el que significa ser reina”, ha explicat l'actriu, a qui també han recordat el seu pas per la superproducció eròtica de Tinto Brass Calígula (1979): “El que a Calígula era porno ara es pot veure a Joc de trons. Aleshores només es podia projectar en cinemes X, però ja en aquell moment vaig pronosticar que en 20 anys s'emetria per televisió. I així va ser”.

Javier Bardem s'ha presentat a la Berlinale aquest dimecres amb la frondosa barba amb què començarà a rodar la superproducció històrica Hernán Cortés produïda per Amazon, però al festival hi ha arribat amb un projecte molt més petit. A The roads not taken, Bardem interpreta un escriptor d'origen mexicà establert als Estats Units que pateix demència precoç i ja no és capaç de valer-se per si mateix ni reconèixer la filla (Elle Fanning), que intenta tenir cura del pare mentre la ment d'ell viatja al passat i reviu la tràgica relació amb un vell amor (Salma Hayek) i una estranya escapada a Grècia.

Hong Sang-soo deu ser l'únic cineasta del món capaç de provocar l'ovació espontània del públic amb un zoom sobre un gat. Després de dues pel·lícules ombrívoles com L'hotel a la riba del riu i Glass, el director recupera el seu vessant més lluminós amb The woman who ran, presentada aquest dimarts a la Berlinale, que porta tres anys seguits incloent algun film del coreà en la programació. Ell continua fent la mateixa pel·lícula de sempre, miniatures dramàtiques sobre l'amor i l'amistat vertebrades per llargues escenes de diàlegs i un joc constant d'autoreferències a la seva vida i obra.

La candidata demòcrata de les eleccions del 2016 a la presidència dels Estats Units ha presentat aquest dimarts a la Berlinale la sèrie documental Hillary, que consta de quatre episodis d'una hora sobre la seva trajectòria política. La sèrie s'obre amb la mateixa Hillary Clinton reconeixent la frustració que li provoca que després de trenta anys sota la llum pública la gent afirmi que no és autèntica i que en realitat no la coneixen. “Em sap greu no ser més carismàtica per televisió, però així és com soc, no hi ha gat amagat”, exclama. De fet, un dels temes del documental és precisament que, en les distàncies curtes, Clinton és una persona menys rígida, més riallera i càlida: així la capturen les càmeres de Nanette Burstein, que va tenir un accés gairebé il·limitat a les bambolines de la campanya presidencial de Clinton durant les primàries demòcrates i les presidencials del 2016.

Considerant la filmografia plena d'excessos, bogeria i insubornable llibertat d'Abel Ferrara, que Siberia sigui de llarg la seva pel·lícula més extrema i radical no deixa de ser un mèrit. Presentada aquest dilluns en competició oficial a Berlín, el film torna a reunir el director d'El tinent corrupte (1992) amb un Willem Dafoe que es confirma com alter ego definitiu de Ferrara, a qui ja encarnava al film anterior –i pendent d'estrena– del cineasta, l'autoficció Tommaso (2019), que protagonitzava un director nord-americà que vivia a Roma –com Ferrara– amb la dona i la filla reals del director. A Siberia la identificació entre Dafoe i Ferrara no és tan evident però potser sí més profunda: el film no intenta retratar la quotidianitat familiar del director sinó el seu inconscient: malsons, fantasies, dimonis i obsessions que són carn de psicoanalista però que, sempre pragmàtic, Ferrara ha bolcat en el seu cinema.

L'èxit internacional de La vida és bella (1997) va donar a Roberto Benigni la possibilitat de tirar endavant qualsevol projecte que li passés pel cap, oportunitat que ell va aprofitar per dirigir el 2002 una adaptació de Pinotxo en què ell mateix, amb 50 anys, es posava en la pell del ninot de fusta i la seva dona, Nicoletta Braschi, feia de fada padrina. La crítica va ser implacable amb el caprici de Benigni i la pel·lícula no va recuperar la inversió. A Espanya, de fet, ni tan sols es va arribar a estrenar. Amb aquest precedent no és estrany que aquest diumenge hi hagués certa expectativa a la Berlinale per veure la nova versió del conte de Carlo Collodi que ha dirigit Matteo Garrone amb Benigni novament com a actor, però aquest cop en la pell de Geppetto, el pare de Pinotxo.

La comparació és inevitable, així que primer ens la traiem del damunt. Las niñas s'estrena aquest diumenge a la secció Generation Kplus de la Berlinale, allà on fa tres anys va començar la carrera d'Estiu 1993. Les dues pel·lícules comparteixen productora (Valérie Delpierre) i són el debut de les seves directores, Pilar Palomero i Carla Simón, que viatgen a principis dels 90 per capturar el món de la seva infància i aposten pel naturalisme en el seu treball amb les actrius infantils. Però aquí acaben les coincidències: Las niñas és un debut sobrat de personalitat que mereix ser jutjat per ell mateix. Palomero, tanmateix, es pren la comparació amb calma i creu que cada cop hi haurà més pel·lícules sobre els 90 (“És la conseqüència del pas del temps”). En realitat, a l'ombra d'Estiu 1993 s'hi viu bé: “El seu èxit va ser tan únic i irrepetible que, en el fons, m'ajuda a no tenir grans expectatives amb Las niñas. A més, quan la gent la vegi s'adonarà que són dues pel·lícules molt diferents”.

De Philippe Garrel, segurament el millor hereu de la Nouvelle Vague i un dels pocs genis en actiu del cinema europeu, es podria dir que sempre fa la mateixa pel·lícula, però també –sent una mica generosos– que cada vegada la fa una mica millor. El director ha presentat aquest dissabte a la competició oficial de la Berlinale Le sel des larmes, que prolonga el cicle sobre la gelosia i la infidelitat dels seus tres films anteriors. No hi ha, per tant, novetats en el front garrelià, però sí més lleugeresa en les formes, potser per la presència en el guió de Jean-Claude Carrière, que ja era un dels firmants del llibret d'Amante por un día, l'anterior pel·lícula del director.

El mateix dia que Johnny Depp es posava en la pell d'Eugene Smith, l'actor italià Elio Germano protagonitzava un tour de force interpretatiu en un altre biopic d'artista, Volevo nascondermi, sobre Antonio Ligabue, màxim exponent de l'art naïf del segle XX. El muntatge violent i subjectiu de Giorgio Diritti segueix la trajectòria de Ligabue: la infància amb una família adoptiva a Suïssa, les estades a reformatoris i manicomis, l'expulsió a Itàlia i, sobretot, la descoberta de la pintura com a font de plaer i l'èxit inesperat de les seves obres entre la intel·lectualitat romana, fascinada per la puresa de la seva mirada.

És possible que aquesta Berlinale acabi estant marcada pel cinema d'autor radical que defensa el seu nou director, Carlo Chatrian, però la pel·lícula que s'ha projectat aquest dijous per inaugurar el festival sembla programada per a l'anterior direcció. En una edició que s'intueix farcida de cinema exigent i no apte per a tots els paladars, Chatrian deu haver pensat que era millor arrencar suau amb una pel·lícula amable i sense arestes com My Salinger year, del quebequès Philippe Falardeau –director de Professor Lazhar–, que segueix una jove aspirant a escriptora durant l'any que passa treballant per a l'agent que representa l'escriptor J.D. Salinger.

Quan es va anunciar que el relleu de Dieter Kosslick al capdavant de la Berlinale seria Carlo Chatrian, director del Festival de Locarno, un petit llampec d'esperança va recórrer l’espinada del sector més cinèfil de la crítica. Durant les seves divuit edicions com a director, Kosslick va fer créixer el Festival de Berlín en importància estratègica per a la indústria i, en ocasions, va reunir un bon grapat d’estrelles de Hollywood, però el seu criteri de programació va ser molt qüestionat, sobretot en les últimes edicions. Chatrian, mentrestant, havia convertit Locarno en una mena de far de la cinefília amb una programació arriscada i atenta als favorits de la crítica seriosa: Pedro Costa, Hong Sang-soo, Albert Serra, etc. Que la direcció de Chatrian fos col·legiada amb Mariette Rissenbeek no feia més que alimentar les suspicàcies: ¿podia un festival tan gran com el de Berlín assumir una aposta tan exigent i sense concessions populars?