Algun lector m’ha retret que de vegades dono per fet que es diu tal o tal cosa i ell no l’ha sentit mai. És veritat que sovint agafo frases al vol que em trobo en llengua escrita, i que el llenguatge periodístic que em serveix de primera matèria sovint no és la vida real. En l’últim article parlava d’ aixecar ampolles perquè és una frase molt habitual en la premsa en català (la que no passa per ningú del correctorat, que n’hi ha) i també en tertúlies (de cafè i, alerta, també de ràdio, que, per motius obvis, no hi passen mai).

Avui, excepcionalment, no he titulat l’article amb la traducció literal d’una frase feta catalana al castellà. Anant més enllà hi he posat la traducció d’un calc idiomàtic cada dia més habitual - aixecar ampolles - perquè ens adonem de com sona d’aberrant quan es diu en una llengua que no pateix el nostre grau d’interferència.

Aquesta setmana ha quedat ben palès que l’ATM no està per brocs. A l’hora de triar noms per a les noves targetes de transport metropolità, amb el debat del bilingüisme i la immersió a l’ordre del dia, el trio la-la-la (Generalitat, Ajuntament de Barcelona i AMB) ha optat per una solució que no posi en perill la convivència: un nom en anglès i tots contents.

Sens dubte, amb la sobreestimulació actual, a les noves generacions els farà molta falta tenir a mà expressions per no acabar dient que tot és soso. Ens ha costat anys desincrustar aquest castellanisme de la nostra taula, però ens en hem sortit bastant. La sopa pot ser insípida, perfecte. Adeu a la sopa sosa. Però què passa amb tot el que no és menjar?

Diumenge. A la cua dels pollastres a l’ast. “Avui triguen molt, no?” “Sí, sí, això no avança”. En canvi, no paren d’entrar i sortir repartidors, riders, que en diuen ara. Tenen una cua paral·lela. Com la dels que paguen més a Port Aventura. Resumint, si no mous el cul del sofà ni aixeques la vista del mòbil, per a tu va el pollastre.

N’hi ha per llogar-hi cadires, però no ens en calen. Ens asseiem a terra i avall. A l’aeroport, a la Meridiana, a l’entrada del túnel del Cadí. Qualsevol lloc és bo per protestar davant de tanta immundícia. Però ¿hi fem sentades, assentades, segudes, assegudes o quin altre invent heu sentit aquests dies?

Mal assumpte. Sí, això és el que diuen els del traductor automàtic quan alguna cosa ja es veu que va irremeiablement pel pedregar. Però, companys, tenint mala peça al teler potser que ens deixem d’ asuntos varios, no?

La brossa, la porqueria i les escombraries estan tornant a competir per acompanyar determinades feines. Malgrat que no resulta agradable, gràcies a la nova barrabassada verbal de la candidata del PP a la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, podem repassar les diferències entre tanta cosa pudenta.

Que la intendent Teresa Laplana sigui el cap de turc al judici perquè no es pot defensar (té una causa oberta a l’Audiència), a més d’un li ha semblat una “autèntica villania”. A la tertúlia del bar, perfecte. A la tertúlia d’un mitjà públic, no tant. I ja us podeu imaginar que no ho dic pel què sinó pel com.

Per fi he trobat un instructor de ioga que fa les sessions en català. I, com era de preveure, està preocupat per la llengua. No he tingut la mateixa sort amb els monitors de GAC, zumba, tonificació, body pump, step, body step … Les he provat totes, i tinguin nom català, castellà o urdú, la llengua de les classes sempre és la mateixa.

Saben què els costarà la carrera abans de fer-la. Per això molts (sobretot joves) prefereixen els VTC als taxis. Heu arrufat el nas? No ho dic pels taxis (o no només), sinó per la carrera. No patiu. Passa a les millors famílies.

Una coneguda cadena de joguines, l’Imaginarium, pretén que faci veure a les meves filles que el Pare Noel els ha escrit una carta. “Veuràs quina cara se li queda quan la llegeixi!” No la veuré perquè no els hi deixaré llegir. Déu me’n guard de descobrir-los que el tal Papà Noel és un frau: ¿com pot ser que a la seva edat encara no sàpiga escriure? Heus aquí alguns fragments de la carta.

Malgrat que no vivim temps gaire alegres, detecto amb sorpresa que cada cop hi ha més catalanoparlants que tenen ganes de fer unes risses. I no ho diuen només davant de dues copes a la barra d’un bar, també hi ha articulistes que ho necessiten escriure. És la típica castellanada que tothom sap que ho és i que deixen anar per fer-se els graciosos. Però poca broma: sabem com n’hem de dir en català?

Aquesta setmana les grans eminències de l’FMI ens han il·luminat un cop més: “Portarà temps veure pujades salarials importants”. Calen tants màsters (i cobrar grans sous a canvi) per arribar a aquesta conclusió? “Ni la millora de l’economia ni la millora de l’ocupació han anat acompanyades d’una millora salarial”. Mercès per l’evidència.

La separació de poders, les llibertats bàsiques, la democràcia... Tot està saltant pels aires! No hi ha manera de sortir-nos-en, cada setmana fem anar per a una cosa o una altra aquesta expressió calc indiscutible del castellà que sens dubte ha fet forat. Però com que tot excepte la mort té solució, això també.

El 2018 es commemoren els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra. Al llarg de l’any ja hi haurà qui s’encarregarà de glossar la seva magna obra i homenatjar-lo com cal. Des de la meva modesta posició d’esmenadora de planes, intento seguir un dels seus consells: “Treballeu, i treballeu cada dia, perquè el conreu d’una llengua no es pot abandonar mai”. Per això, tinc clar que aquest any que acabem d’encetar hauré de continuar barallant-me, com a mínim, amb aquests set errors. Ja sigui perquè no són percebuts com a errors des de fa temps (¿des de la mateixa codificació de la llengua?) o perquè estem perdent la intuïció per detectar-los, tots set són dels que ens poden passar per alt fins i tot als correctors (també depèn de l’hora i la claredat mental, esclar).

Com que dubtar és el segon cognom de tot catalanoparlant, no us puc prometre que després de llegir aquest article sempre ho doneu i ho feu tot bé. Ja m’agradaria. I això que la parla popular, vulgar si voleu, ho té clar: tant si són cops com ensurts, fotem (o cardem ) sempre, i au.