Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 - Barcelona, 2005) va ser un dels escriptors més importants de la literatura europea de mitjans del segle XX. Ho demostren les disset traduccions (a l’alemany, l’anglès, l’aragonès, el castellà, el danès, l’eslovè, el francès, el gallec, l’hongarès, l’italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el serbi i el vietnamita) dels seus llibres "en un moment en què anaves a veure un editor per parlar de literatura catalana i et mirava com si fossis un desgraciat", diu l'editora Maria Bohigas, alma mater de Club Editor. La mort sobtada de l'escriptor quan tenia 63 anys va truncar la seva obra i va canviar-ne també la recepció.

Jesús Moncada va morir, el 2005, amb una novel·la a mig fer. Tots els qui de lluny o de la vora li seguíem la traça, sabíem que estava escrivint una història diferent. Moncada deixava Mequinensa, arribava a Barcelona per ser pintor i es convertia en escriptor. La novel·la explicava, precisament, els seus anys a l’editorial Montaner i Simón, on va coincidir amb un Pere Calders que el va guiar pels viaranys de la llengua i la literatura. Ara la revista Sàpiens ha tingut l’encert de publicar tres capítols d’aquella novel·la inèdita, inacabada però que no sé fins a quin punt a ell li hauria agradat que es publiqués fora de context. En qualsevol cas, aquests tres capítols de Dante S.A. són un esdeveniment literari que cal llegir. Té molt d’interès veure com Moncada passava del seu món rural, ebrenc, del passat que havia quedat colgat sota el pantà, a una Barcelona plena d’opcions i temptacions a les quals ell renunciava per centrar-se en la seva feina. El 1992 vaig tenir la sort que Carles-Jordi Guardiola, l’editor de La Magrana que havia tret Camí de sirga, em volgués publicar un recull de contes i que ho fes a la mateixa col·lecció que escrivien en Jesús Moncada i la Maria Barbal. Amb en Moncada, que aleshores començava la promoció de La galeria de les estàtues vam congeniar. Li feia gràcia que un jove periodista li expliqués tafaneries polítiques i misèries de la llotja culer. Més enllà de l’editorial, ens vèiem poc perquè, fins a les sis de la tarda, la feina era sagrada. Just abans de dinar feia una pausa, això sí, per passejar el Rom pels carrers de la Gràcia més transitada. Un dia em va dir que no havia estat mai al camp del Barça. El vaig convidar a un Barça-Madrid. Un 3 a 0 en temps de Van Gaal. Es fixava més en les reaccions de la gent que en el partit. Allà vaig entendre què feia en les seves novel·les: mirava a la petita història, als detalls, a l’anècdota personal, més pendent de les persones que de les dates, per muntar la gran història.

]]>