“Per què la teva mare té un número de telèfon al braç?”. És la pregunta que la psicoterapeuta britànica Maya Lasker-Wallfisch ha hagut d'enfrontar en més d'una ocasió quan altres persones veien el número que li van tatuar al braç a la seva mare, supervivent de l'Holocaust, al camp de concentració d'Auschwitz. La seva mare, Anita Lasker-Wallfisch, de 99 anys, era violoncel·lista i va formar part de l'Orquestra de Dones d'Auschwitz. "Deia que els nazis no van poder destruir la música. Ho van intentar, però no van poder”, explicava a Berlín la psicoterapeuta, que s'ha especialitzat en el tractament del trauma transgeneracional, uns dies abans de la commemoració del 80è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz.

Els treballs executats aquestes darreres setmanes al cementeri de Sant Francesc, en el marc del quart Pla de fosses i memòria democràtica, han permès localitzar 11 cadàvers que podrien ser de víctimes del camp de concentració franquista de Formentera. L'arqueòloga i coordinadora dels treballs, Almudena García-Rubio, ha explicat aquest dilluns que després d'una setmana de feina, s'ha pogut intervenir en les files 5,6 i 7 del cementeri. Les restes han estat localitzades en posició primària, igual que els cossos localitzats l'any passat.

“Em penso que estic somiant, que no soc jo, que no és a mi a qui fan fotos”, confessa Remei Oliva, que, últimament, no para de fer entrevistes i presentacions del seu llibre, La noia de la capsa de fils. Memòries d’un exili no desitjat. Amb 103 anys, Oliva és l’última mare que queda viva que va infantar a la Maternitat d’Elna; el centre creat per Elisabeth Eidenbenz i que va ajudar a donar a llum 597 fills de dones empresonades en camps de concentració. La badalonina hi va arribar el 1940, procedent del camp d’Argelers, on la van engarjolar amb la resta de la seva família quan fugien de la dictadura de Franco. El seu relat mostra la duresa i la lluita per la supervivència d'una dona que va viure la primera maternitat entre les bombes de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, amb 15 mesos de reclusió en un camp de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià.

Al Campament dels Presos, a Artà, se l’ha conegut popularment com el Campament dels Soldats. Encara se l’hi coneix, tot i la tasca d’investigadors de la Guerra Civil, com Jaume Morey, que treballen perquè se’n digui el nom que pertoca. L’artista Eugenio Merino (Madrid, 1975) no en té cap dubte: “Campament dels Soldats és la manera de blanquejar el que era un camp de concentració o un camp de treballs forçats. És el típic joc equívoc de paraules que feia el franquisme. Una manera de legitimar qualsevol cosa perquè no semblàs allò que realment era. Hem de fer servir el llenguatge de manera que aquest passat es presenti com era”.

El Pla d’actuació de fosses de la Guerra Civil 2021-2022 durà a terme a Formentera una de les actuacions més destacades al cementeri nou de Sant Francesc Xavier. Aquesta, segons la Conselleria de Transició Energètica, Sectors Productius i Memòria Democràtica, és una de les més importants, ja que pretén identificar fins a 58 víctimes del camp de concentració de la Savina que varen morir entre el 1941 i el 1942. La majoria d’aquestes víctimes eren d’origen extremeny i, per això, les Balears i Extremadura han començat a treballar conjuntament.

Probablement, arribaren a ser prop d’onze mil soldats francesos derrotats a la Batalla de Bailèn, però també algunes dones. Varen estar presoners a Cabrera cinc anys, del 1809 al 1814. El que ara és considerat un paradís de la natura, s’ha qualificat com el primer camp de concentració de la història, en condicions inhumanes. Recordam aquella tragèdia quan es compleixen, el 2021, trenta anys de la seva declaració com a Parc Nacional i dos segles de la mort de Napoleó; qui no volgué, o no pogué, rescatar aquells desgraciats.

Un jutge d'immigració dels Estats Units ha ordenat que l'alemany Friedrich Karl Berger, de 94 anys, sigui deportat al seu país per haver sigut vigilant en un camp de concentració nazi, el de Neuengamme, prop d'Hamburg. L'home hi va treballar durant l'hivern del 1945, quan milers de reclusos eren obligats a treballar a l'aire lliure "fins a l'esgotament i la mort", ha declarat el jutge. L'acusat cobrava una pensió des d'Alemanya per la feina realitzada durant la seva vida, "fins i tot el seu servei en temps de guerra", ha destacat el magistrat.

El primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, ha enviat una carta a Netflix en què expressa amb contundència la indignació per la sèrie 'The devil next door'. Morawiecki, que pertany al partit d'extrema dreta Llei i Justícia (PIS), acusa els responsables del documental de suggerir que Polònia era responsable dels camps de concentració nazis.

Alex Cirera va conèixer la història del seu avi, Félix Izquierdo, fa relativament poc. A casa seva pràcticament mai no se’n va parlar perquè Izquierdo, mort al camp nazi de Mauthausen, ni tan sols va conèixer la seva filla, la mare de l’Alex. Al mes de maig, amb 49 anys, Cirera va voler acostar-se a la memòria del seu avi recorrent amb bicicleta els més de 2.000 quilòmetres que separen Barcelona de la població austríaca. Va fer el mateix recorregut que va fer Izquierdo com a exiliat i deportat. Es va fer mal i va tenir molt mal temps, però diu que ho repetiria. Tot el seu camí ha estat filmat perquè se’n farà un documental, Carretera a Gusen, que probablement s’emetrà a TV3. En la seva aventura l’ha acompanyat el realitzador Eloy Calvo, i al llarg del camí han entrevistat diversos testimonis, des de fills d’exiliats fins a historiadors.

Braulia Cánovas, Neus Català, Mercedes Núñez i Conxita Grangé. Totes quatre van ser combatents a la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial, van patir el presidi i les tortures i van sobreviure al camp de concentració de Ravensbrück, l’únic ideat específicament per a dones i nens, on van morir més de 92.000 persones. Les seves veus s’han anat apagant. Fa quinze dies es celebrava el funeral de Català, i l’única supervivent ara és Grangé, que ahir no va poder assistir a l’homenatge que se’ls va fer al Born Centre de Cultura i Memòria. Però la memòria de totes elles continua viva.

El museu erigit sobre el camp d'extermini d'Auschwitz encara un futur incert, 70 anys després de l'alliberament del camp: hi ha risc que el pas del temps destrueixi les instal·lacions i els objectes que testimonien l'Holocaust si no s'inverteix més diners en la seva conservació. "Amb el pas dels anys l'estat de les restes del camp de concentració alemany està empitjorant, ja que tots aquests edificis, centenars de ruïnes, desenes de milers d'objectes i documents no es van crear per durar tant de temps", explica en una entrevista el responsable del museu-memorial d'Auschwitz-Birkenau, Piotr Cywinski.

La germanastra d'Ana Frank, Eva Schloss Geiringer, descriu al llibre 'Después de Auschwitz' (Planeta) el seu pas pel camp alemany nazi de concentració i extermini d'Auschwitz-Birkenau. Schloss explica que el seu silenci es va trencar quan un dia la van trucar per pronunciar unes paraules durant la inauguració d'una exposició a Londres sobre la seva germanastra. A partir d'aquest moment es va sentir alliberada i va començar a fer xerrades per tot el món.

Alguns detalls del dia a dia i la distribució d'un dels camps de concentració més grans de Corea del Nord, el camp número 25 de Ch'ongjin, on es confinen presos polítics, queden al descobert en les conclusions d'una nova anàlisi de les imatges per satèl·lit que ha aconseguit el Comitè pels drets Humans a Corea del Nord, una organització amb seu a Washington que acaba de publicar els resultats de la investigació.