Han passat més de cent anys des de la publicació d’aquesta petita meravella anomenada Chéri (1920) i, com si es tractés d’un rellotge construït pel professional més competent de Suïssa, no hi ha res que no hi funcioni: la provocació, la sensualitat, la ironia, la mordacitat, la intel·ligència, la crítica social i la profunditat psicològica de què era capaç la gran Colette (1873-1954). El llibre aguanta no només perquè la història d’amor i passió entre una dona que frega la cinquantena i el fill d’una de les seves amigues, que no en té ni vint-i-cinc, sigui encara poc convencional. Aguanta, sobretot, per les capacitats de l’escriptora francesa: per la perfecció natural dels diàlegs, per la subtilesa de cada gest dels personatges, pel sentit agut de la realitat que demostren cadascuna de les observacions que deixa anar la veu narrativa i per la progressió dels fets, que està estudiada de forma mil·limètrica i que deixa fora de camp moments crucials de l’acció perquè aquesta avanci a tota velocitat i els lectors pateixin tant o més que els amants desbocats.

Corria l’any 1948 quan l’escriptora francesa Violette Leduc (1907-1972) va publicar L’afamada. Nascuda a províncies, Leduc s’havia traslladat a París poc abans de fer els vint anys i, en plena Segona Guerra Mundial, va conèixer Simone de Beauvoir, que es va erigir en la seva protectora. Va ser gràcies a ella que va poder publicar ni més menys que a l’editorial Gallimard. Certament, no ho hauria somniat mai. Allà va aparèixer l’any 1946 la seva primera novel·la, L’asfíxia. Just després vindria L’afamada.

En la poesia inicial del tercer dels llibres aplegats aquí –que va ser, de fet, el primer a aparèixer: Com si tinguessis temps (2014)–, hi llegim: “Despara taula, i enfarcella engrunes, / surt amb les estovalles al terrat / i les espolsa en l’aire, flopp”. Un pretext d’allò més quotidià serveix eficaçment per presentar una poètica personal. “Tot aquell pa desestimat” –les molles–, l’aprofitarà un “pardalet esporuguit”. El poeta –l’amo de les estovalles– és qui enfarcella engrunes (bellíssima imatge!) i qui, finalment, avia aquell aliment esmicolat perquè el llegidor, tal com fa l’ocell ganut, li retorni “ben plena i buida, / eixuta, / una mirada llarga”.

“Vull escriure poesia. Sempre em poso a tremolar al caire de la poesia. L’ametller, els ocells, el petit bosc on ets, les flors que no veus, la finestra on m’aboco i somio que et repenges a la meva espatlla, i les vegades que la teva fotografia «sembla trista». Però especialment vull escriure una mena de llarga elegia a tu… potser no en poesia. Ni tampoc en prosa. Segurament en una mena de prosa especial", va anotar Katherine Mansfield (1888-1923), el gener del 1916, en una entrada dels seus diaris. Tot i que és coneguda sobretot com una de les grans contistes del modernisme anglès, Mansfield va escriure poesia d'una manera més o menys intermitent, des que era adolescent i encara vivia a Nova Zelanda fins pocs mesos abans de morir a Fontainebleau. Després de la bona rebuda dels Diaris (L'Avenç, 2018) i Tots els contes (Proa, 2018), LaBreu reivindica la faceta més amagada de l'autora amb Salvatge i freda, una antologia de poemes que va escriure entre el 1903 i el 1922, triats i traduïts per Marcel Riera.

Teresa Pascual ha trencat el llarg parèntesi d'autors valencians al palmarès del premi Lletra d'Or, un dels més veterans de les lletres catalanes. Abans d'ella –i amb l'excepció de Núria Cadenes, premiada el 2021, que viu a València des dels anys 90– cal remuntar-se fins al 1985 per trobar-hi Joan Francesc Mira amb l'assaig Crítica de la nació pura, i amb anterioritat només el van rebre Vicent Andrés Estellés (1975) i Joan Fuster (1963).

David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1970) és un narrador, articulista i traductor andorrà que també ha fet incursions puntuals en la poesia i l’assaig. Després de Cartes mortes, la ficció més marciana mai sortida de ploma andosina i de la sensacional faula distòpica Res no és real, ara LaBreu Edicions li publica La Torre dels Russos, un treball d’investigació entre la ficció i la realitat sobre els misteris que envolten aquest famós edifici d’Andorra, un casalot ubicat al solà de Santa Coloma, en un paratge bucòlic de rouredes i prats a mig camí de la Margineda.

Una paradoxa recorre, com un riu subterrani cabalós però invisiblement contaminat, Per qui em prenc, de Lori Saint-Martin (1959-2022). La paradoxa és que el llibre és una celebració de les llengües, però se sosté sobre un autoodi lingüístic de base, el qual és matisat, edulcorat, explicat, ponderat, reelaborat i fins i tot desconstruït. Però no deixa de ser autoodi. “Jo vaig aprendre el francès per fugir de l’anglès, per fugir del meu destí”, diu l’autora.

Des que va començar a escriure a la dècada dels 70, Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) ha sigut fidel a unes paraules del cineasta Jean-Luc Godard: "Una pel·lícula té un començament, un nus i un desenllaç, però no necessàriament en aquest ordre". El llibre Encarnacions, amb el qual debuta a LaBreu, combina narració, reflexió i llampecs de lirisme en el seu estil perpètuament renovador.

Labreu Edicions, que té poc més de cinc anys de vida, s'està convertint en l'editorial de referència pel que fa a poesia: amb un ull posat, com poques fan, a les noves fornades que prometen, atenta als consagrats -tant canònics com marginals- que, encara que sembli mentida, de vegades tenen dificultats per publicar, i amb una clara voluntat d'ocupar-se de posar a l'abast traduccions de clàssics importants. Només cal que repasseu l'incipient catàleg i les seves col·leccions ben conformades. Abans que el núvol no ho engloteixi tot, i que els versos siguin només carn de pantalla (ja tenim cohorts de poetes blogaires que només conceben l'existència a la gran Xarxa) hi ha qui encara creu que no fa nosa la lletra impresa, que el llibre de paper continua essent un estri d'allò més funcional.