Doncs ja ho veuen: no plou, però fa un sol que atauba (a Ponent ho pronunciem així; atalbar és un verb en seriós perill d'extinció que vol dir "atordir" o "estabornir"). Fa uns dies vaig veure una fotografia de la presa de Cavallers, al nord de la Vall de Boí. Estava pràcticament buida: imatge inquietant, estranya. Més enllà d'aquesta curiositat local, l'aigua és dels problemes que condicionaran més greument –fins i tot a mitjà termini– el futur de la majoria de societats d'arreu del món. En aquest punt hi ha unanimitat: el control d'aquest element serà, ben segur, una de les principals fonts de conflicte del segle XXI. En qualsevol cas, és obvi que el problema no pot ser avaluat des d'una única clau, la del canvi climàtic. És una clau decisiva, evidentment, però n'hi ha unes quantes més. El problema de l'aigua està relacionat, per exemple, amb els efectes de la globalització econòmica: els països o regions immerses en una economia basada només en l'explotació agrícola tenen i tindran una dependència absoluta d'aquest recurs. Els països més rics –que previsiblement dedicaran una part petita de la seva activitat a la producció de matèries primeres, i una de molt gran a l'ús de piscines, regs ornamentals i similars– no patiran amb tanta intensitat el problema, degut sobretot a la tecnologia aplicada a les plantes de dessalinització, a l'estalvi mecànic de l'aigua de reg, etc., així com a la conscienciació ciutadana. Al capdavall, es tracta d'un problema de valors socialment assumits i interioritzats més que no pas de legislacions formalment estipulades.

L’enfonsament de dues preses a Líbia, que ha provocat unes inundacions torrencials que s’han saldat amb milers de morts i desapareguts, era previsible i evitable. I no seran les últimes grans preses que es trencaran si no eliminem o reparem algunes de les infraestructures velles i obsoletes que ja fa temps que van superar la seva data de caducitat.

“He après a dir no, i punt”. “Ens hem fet a la idea que som capaces de tot”. “Ara, si la meva parella em demana per què em maquill li dic que ‘perquè vull estar guapa per a mi’”. Aquestes són Melanie (26 anys), Tamara (43 anys) i Ana (37 anys). Totes tres són recluses del mòdul de la presó de dones de Palma i la seva estada al centre penitenciari s’ha convertit en un despertar feminista. Aviat farà un any que van començar el programa de prevenció de violència de gènere d’Institucions Penitenciàries, ‘Ser mujer’, i ja se’n veuen els resultats. “Aquí parlam tant del clítoris com de la gestió pacífica de conflictes”. Melanie resumeix així, ras i curt, les sessions de dues hores que fan cada setmana amb un equip multidisciplinari de quatre professionals. A la presó de Palma ja han fet sis edicions del programa, amb una dotzena d’internes cada any. Per conèixer-ne els resultats, hem passat un matí a la presó amb elles.