Quan falta menys d'un mes perquè es compleixi el 25è aniversari de la inauguració de la Tate Modern –el 12 de maig–, la institució travessa uns moments difícils. Els símptomes són clars: pèrdua progressiva de visitants en els darrers cinc anys –la covid, sens dubte, va influir en l'inici del declivi–, dèficit pressupostari que ha obligat aquest 2025 a fer ús de les reserves, retallades de personal –40 acomiadaments des del gener– i converses amb el govern, del qual depèn, per estabilitzar la situació i garantir-se la sostenibilitat futura.

Tot Andy Warhol, que són molts alhora, i un Warhol diferent per a tots els espectadors, que hi poden veure aquell que més s'estimin. És una de les claus de l'exposició que la Tate Modern de Londres inaugura aquest dijous. Així, per exemple, si l'espectador vol, pot quedar enlluernat només per les obres més representatives de la gran icona del pop, o per les creacions més comercials de l'artista, o per les propostes del transgressor cineasta underground i queer. O, en canvi, pot admirar la fascinació que desperta Andy Warhol (1928-1987) en el seu vessant de director executiu del gran negoci econòmic que va ser The Factory (la meca de l'art que va fundar a Nova York als anys 60). O, així mateix, sentir-se atret pel personatge que va esdevenir una celebritat autoreferencial tot i la seva extremada timidesa.