Douae El Mojahidi té 19 anys, ha crescut a Campos i es defineix com a musulmana, feminista i catalanista. Potser haver viscut entre cultures i identitats diferents, encara que no ho hagi triat, li ha donat una maduresa i una capacitat d’analitzar el món poc habitual a la seva edat. La seva història recorda la “tres voltes rebel” de què parlava Maria Mercè Marçal en el seu cèlebre poema.

El ministeri d’Interior francès va publicar fa unes setmanes un informe anomenat Germans Musulmans i islamisme polític a França en què alertava sobre la perillosa penetració d’aquesta organització, els valors de la qual van en contra dels principis de la República (i de qualsevol sistema democràtic basat en les llibertats individuals i la separació entre religió i Estat). Una de les mesures que ha pres el govern gal per contrarestar la influència de la germandat ha estat la decisió de promoure l’ensenyament de llengües estrangeres, algunes maternes dels fills de la immigració nord-africana. El que crida l’atenció és que entre aquests dotze idiomes que s’oferiran no hi ha l’amazic. En relació amb la qüestió, Rachid Raha, president de l’Assemblea Mundial Amazic, ha adreçat una carta a Emmanuel Macron en la qual alerta sobre l’error de prendre per àrabs els franco-berbers. “La discriminació dels fills de la immigració –diu Raha– accentua el seu desarrelament cultural i reforça la seva crisi d’identitat, cosa que facilita el seu aïllament i fa que s’acabin sentint atrets per la ideologia islamista salafista”. Raha cita una antropòloga (Tassadit Yacine) i dos historiadors (Pierre Vermeren i Omar Hamourit) per afirmar que la segona llengua de França és l’amazic, i no pas l’àrab.

Els peregrins compren cistells de pètals de roses i teles de colors. Ens traiem les sabates i entrem per una sèrie de passadissos claustrofòbics, on hi ha desenes de dones i nens asseguts a terra. El nombre de gent va creixent. Finalment, sortim a un pati amb una estructura blanca al centre on, a dins, es troba la tomba del sant. És migdia de divendres, però ja es comencen a sentir alguns cants. Quan arribi la nit, el pati s’omplirà de música i alguns dels presents començaran a ballar posseïts per deliris místics. Entrem i veiem la tomba, totalment coberta de pètals vermells i més i més mantells multicolors. Som a Delhi i per l’ambient podríem pensar que ens trobem al temple d’una divinitat hindú. Però, en realitat, davant tenim la tomba islàmica del sant sufí Nizamuddin.

“L’any passat anava sense el vel. Duia els cabells amollats i em posava calçons curts. Però ara he decidit posar-me’l, perquè em dona pau. Alguns companys m’han fet bromes de monges, però jo no els faig cas”. Així explica Omaima per què du el vel. Té 14 anys i és mallorquina, filla de migrants marroquins. Parla mentre berena a un carrer del centre d’Inca, juntament amb la seva amiga Maty, qui, amb 13 anys, encara no se sent “preparada” per anar amb vel. “Quan sigui gran el duré”, assegura. Totes dues han nascut a Mallorca i la seva festa preferida és Sant Antoni. Però ara estan enfadades perquè no han pogut faltar a classe per celebrar el final del Ramadà, malgrat que “hi ha una llei que ho permet” –la 26/1992–, diu Maty. “Estam molts dies sense estudiar quan és Setmana Santa i ho respectam”, afegeix Omaima.

La classe de francès transcorria amb normalitat. La professora d'un institut situat prop de París demanava als alumnes que fessin un comentari de text d'un relat que girava entorn de la pintura Diana i Acteó, una obra d'art renaixentista de l'artista italià Giuseppe Cesari exposada al Museu del Louvre. Quan va mostrar la fotografia de l'obra als alumnes, uns quants van girar la cara per no veure-la. Asseguren que la imatge, per la presència de cossos nus, els va "xocar".

La nova guerra entre israelians i palestins sembla que ha revifat un cert antisemitisme: fa uns dies se n’ha denunciat un suposat cas a Eivissa. Cal saber, però, que la malvolença contra els jueus ha estat una constant a les Illes de fa més de 1.500 anys. I també contra els anomenats sovint despectivament com a ‘moros’, àrabs o musulmans, al llarg dels segles. Uns prejudicis, quan no insults directament, per descomptat sense cap fonament, ni cap argument raonable; però què, malauradament, han format part aquí, de la identitat col·lectiva.

Dues setmanes després de l'inici del curs escolar, la prohibició de l'abaia i el qamis –les túniques tradicionals dels països musulmans– als instituts i escoles ha provocat una sacsejada a França, amb tensions als centres escolars i un enfrontament entre la comunitat musulmana i el govern. El nou ministre d'Educació, Gabriel Attal, un dels deixebles del president Emmanuel Macron, va anunciar just abans d'iniciar-se les classes que quedaven prohibides en tots els establiments escolars públics les dues peces de roba, considerades –com el vel, les quipà o qualsevol tipus de símbol o roba de vestir que manifesti una pertinença religiosa– atacs a la laïcitat.

El ministre d’Educació francès ha anunciat la prohibició “dels vestits i les túniques tradicionals de països musulmans” a tots els establiments escolars públics del país. “Quan s'entra en una aula, no s'hauria de poder identificar la religió dels alumnes mirant-los", ha dit. L’executiu francès hi està a favor, perquè les peces de roba són un "atac polític" contra la laïcitat dels centres educatius.

¿Té sentit que la majoria de festius estiguin lligats a la religió (catòlica) en un país on la laïcitat és sagrada? La pregunta s'ha tornat a colar al debat polític a França després que l'alcalde de Grenoble, Éric Piolle, hagi proposat suprimir tots els festius religiosos "per fer el calendari més plural" i substituir-los per festius laics lligats als valors de la República, que commemorin qüestions com l'abolició de l'esclavisme, els drets de les dones o de les persones LGBTI.

Per saber quina hora és avui al Líban, el millor és portar un rellotge de polsera analògic, sense haver-li canviat l'hora, i el rellotge digital del telèfon mòbil amb horari d'estiu. D'aquesta manera es podrà saber a quina hora cal estar a la feina, a l'escola o en una reunió, ja que dependrà de si la institució pública, privada o el municipi ha adaptat l'horari d'estiu o segueix la mesura governamental de mantenir l'horari d'hivern.

Una piulada del candidat del PP a la batlia de Sencelles, Toni Ferragut, ha generat la polèmica a les xarxes. En el tuit, el popular compara una imatge de la cerimònia del Ramadà a Palma amb una fotografia en què s'està produint una execució a la forca de diverses persones. "Són els seus costums i cal respectar-los, no, Ajuntament de Palma?", manifesta Ferragut en el compte de Twitter.

A la seva novel·la Submissió, l'escriptor francès Michel Houellebecq imaginava una França en què el líder d'un partit musulmà esdevé president de la República. La història era ficció, però la polèmica que havia aixecat l'argument, que alguns veien com una advertència del que podia passar en la realitat, va obligar l'autor a puntualitzar que Submissió era "política-ficció". Era el 2015 i l'escriptor, abonat a la polèmica i a opinar sobre política, ja compartia arguments habituals de l'extrema dreta. Vuit anys després, la radicalització del novel·lista és notòria i s'ha fet encara més evident fa poc en una conversa publicada en un número especial de la revista Front Populaire que ha indignat la comunitat musulmana de França.

La policia de l'Índia ha detingut una dona acusada d'organitzar una subhasta online falsa en què posava "a la venda" centenars de dones musulmanes conegudes entre les quals hi havia periodistes, escriptores, catedràtiques, acadèmiques, activistes i artistes.

Un home adult, enterrat amb grillons metàl·lics adherits als turmells, en posició lateral, amb els peus a l’est i orientat cap a la Kaba de la Meca, tal com manen els cànons islàmics. Van trobar-ne les restes fa vint anys en una fossa excavada a la sorra, a la plaça Comercial, davant d’on ara hi ha el Born Centre de Cultura i Memòria, sense revestir-ne les parets i sense cap element d’ostentació o aixovar. Però qui era? Era un esclau? Un condemnat a mort?

Convidar a un sopar de negocis un grup d’emprenedors saudites en un restaurant on se serveix menjar halal (“el que està permès”, segons l’Islam) i que apareguin els cambrers amb un postre de músic i un got de vi dolç. O que les càpsules vermelles de cafè descafeinat no es puguin vendre al món musulmà perquè estan fabricades amb tint de sang de cotxinilla. Són dos exemples de l’anecdotari que Javier Albarracín, fundador de Barcelona Halal Services, ha acumulat en els set anys que treballa assessorant empreses, institucions i universitats per adequar els seus productes i serveis al consumidor musulmà.

Els pares de la Dounia viuen la seva fe musulmana entre el Marroc i l’extraradi de París des de fa tota una vida. Procedents de la diàspora marroquina dels anys 60, la parella té tres fills repartits en tres països diferents: el Regne Unit, el Marroc i França. És en aquest últim on va néixer i viu la Dounia, la petita, fa més de trenta anys. Contràriament als seus progenitors, ella no és creient, però s’estima més no parlar del projecte de llei contra “el separatisme” impulsat pel president Emmanuel Macron, que ha portat polèmica. La Dounia desprèn una certa exasperació envers la classe política i l’esfera mediàtica. El refús de la Dounia diu molt d’aquest text que des de fa mesos aixeca polseguera al país. “Els meus pares també se’n desentenen”, conclou, sense opció a rèplica per aquesta periodista.

A la plaça de Takhrix, al nord de Teheran, una zona especialment concorreguda on hi ha un centre comercial, moltes botigues i una bonica mesquita, sol haver-hi sempre una patrulla de la policia de la moral que vigila que les dones vesteixin a la manera islàmica. O sigui, que es cobreixin el cap amb un vel i no portin peces ajustades que els marquin les formes del cos.