Fa dies que tot Sarajevo està decorat de vermell. Milers de persones s'amunteguen a les portes del Teatre Nacional per veure les figures del cinema regionals i mundials desfilar per la catifa vermella del que ja s'ha convertit en el festival de cinema més important dels Balcans. Fundat el 1995 durant el setge de Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia, és un esdeveniment amb trenta anys d'història i un passat únic que continua celebrant el poder del cinema fins i tot en els temps més foscos.

Tot va canviar quan el president rus Vladímir Putin va ordenar a les seves tropes que envaïssin Ucraïna la matinada del 24 de febrer del 2022, no només per a Europa, sinó per al món: el rellotge de la història va tornar enrere.

Si l'exploració de la maldat humana existís com a subgènere cinematogràfic, el documental Sarajevo Safari, de Miran Zupanic, hauria d'ocupar un lloc destacat. En el seu últim film, aquest documentalista eslovè aborda un dels episodis més foscos i desconeguts de la tenebrosa guerra civil que va assolar Bòsnia i Hercegovina a principis dels anys noranta: l'existència d'uns macabres “turistes” vinguts a Sarajevo del món sencer per poder exercir de franctiradors a l'assetjada capital bosniana. Segons diversos testimonis, és evident que no es va tractar de combatents voluntaris ni de mercenaris estrangers, sinó de malànimes a la recerca d'adrenalina que van pagar ingents sumes de diners per la diversió de matar impunement civils indefensos.

Tan a prop i tan lluny. A la memòria i a la geografia. Ja fa trenta anys de la guerra dels Balcans. L’última guerra a Europa abans de la d'Ucraïna. I qui la recorda? Marc Soler, actor de 23 anys, confessa que li sona. Res més. El Marc és l’introductor d’aquesta colpidora proposta de teatre documental de la companyia La Conquesta del Pol Sud que dirigeixen Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. El Marc va haver de navegar per internet per assabentar-se del drama que va viure Bòsnia. I en particular del setge de Sarajevo.

“Fa dos anys vaig aconseguir una feina temporal a la sanitat pública sense haver de demanar cap favor polític. Soc logopeda especialista en patologies del llenguatge en un petit hospital a vint quilòmetres de Sarajevo. Si aprovo un altre examen, tindré una plaça permanent, però si no l’aprovo, ho perdo tot”.

L’ avió amb què viatjava Jordi Pujol Puente va ser l’últim vol civil que va aterrar a Sarajevo en tres anys. “Quan vam trepitjar la terminal, va caure una pluja d’obusos i l’aeroport va quedar fora de servei. Començava el setge més llarg d’una ciutat en l’era moderna”, recorda Eric Hauck, el periodista del diari Avui que acompanyava Pujol en aquell viatge la primavera del 1992. Havien de ser tot just tres dies de viatge i el setge va durar tres anys. Ara fa trenta anys, el 17 de maig del 1992, Jordi Pujol va ser el primer periodista internacional que va perdre la vida a Sarajevo, en una guerra convertida en una ferida que encara fa mal. El record de Pujol continua ben viu en la memòria d’una ciutat, Sarajevo, que no vol oblidar, conscient que l’odi mai descansa amenaça de tornar des dels turons d’on van caure mig milió de bombes, que van causar més d’11.000 morts durant la Guerra dels Balcans. En total, 155 periodistes van ser assassinats durant els conflictes balcànics.

Damir Ovčina (Sarajevo, 1973) només tenia 18 anys quan va començar el setge de Sarajevo. Era l'abril de 1992 i els milers de soldats que assetjaven la ciutat no van deixar de disparar fins el febrer de 1996. Al llarg d'aquells interminables anys, es calcula que van morir o van desaparèixer 10.000 persones de la ciutat, entre elles 1.500 infants. El 1996, Sarajevo tenia 332.663 habitants, un 64% menys que abans de la guerra. L'escriptor es va obsessionar en explicar allò que havia viscut i va trigar vint anys a acabar una novel·la que ha estat un èxit al seu país, on ha rebut diversos premis. Plegaria en el asedio (Automatica Editorial) són 700 pàgines de vivències, del Sarajevo d'abans de la guerra i de l'infern del setge. La novel·la ha estat traduïda a l'alemany, l'eslovè, l'italià i el francès i se'n prepara una adaptació al cinema.

Des de l'any 2000, les ciutats de Barcelona i Sarajevo estan oficialment agermanades. Tanmateix, el seu lligam emocional és anterior. Es va enfortir gràcies a la potent onada de solidaritat desfermada a Catalunya mentre la capital bosniana patia a principis dels anys noranta el setge més llarg de la història contemporània d'Europa: 1.425 dies sota el martiri diari de bombes i franctiradors. Les dues ciutats, que van reaparèixer en l'escena internacional amb l'organització dels seus respectius Jocs Olímpics –d'hivern el 1984 a Sarajevo, d'estiu a Barcelona el 1992–, volen que una cita olímpica torni a rellançar-les. Però aquest cop de manera conjunta, formant tàndem en una mateixa candidatura per als Jocs Olímpics d'Hivern de l'any 2030.

El conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Alfred Bosch, s’ha reunit aquest matí amb el primer ministre del cantó de Sarajevo, Edin Forto, a la capital bosniana per posar les bases d’una possible inclusió de la ciutat de Sarajevo a la candidatura de Barcelona per acollir els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030.

El jovent de Sarajevo prefereix celebrar la vida i deixar enrere la guerra que, 25 anys després, segueix hipotecant el seu futur i el del país. L’estiu passat, un grup de joves va proposar organitzar festes nocturnes al mercat a l’aire lliure de Sarajevo, però els veïns d’una de les principals artèries comercials de la ciutat, on hi ha el Markale, van considerar que no era gaire apropiat. A l’entrada del recinte, reconstruït amb una senzilla estructura metàl·lica, un monòlit de pedra recorda l’atac més letal que va patir Sarajevo en un sol dia: 68 morts. Els tendals i parades de venda de fruites, verdures i flors, d’un color verd viu, no són gaire diferents dels que aquell dimecres 5 de febrer del 1992 van servir de lliteres per transportar els 144 ferits de l’atac.

És un dels activistes culturals més rellevants a Bòsnia i Hercegovina i l’ànima del Festival Internacional de Teatre MESS, que, 25 anys després de la guerra dels Balcans, segueix programant obres de companyies locals i estrangeres amb l’objectiu de convertir les arts escèniques en una vàlvula social que empenyi els ciutadans a prendre consciència davant d’una Europa que recula en valors, pressionada pels populismes i l’extrema dreta.

Al Museu dels Crims Contra la Humanitat i el Genocidi 1992-1995, situat en un modest pis del centre de Sarajevo, hi ha una fotografia que mostra els cadàvers de persones torturades, amuntegades al vestíbul de l’hotel Vilina Vlas. Aquest establiment turístic, situat en una zona de bosc a 5 quilòmetres de Visegrad, s’anuncia ara al TripAdvisor i a la web de promoció turística de la ciutat com “el millor balneari de Bòsnia i Hercegovina”, amb aigües termals amb propietats curatives i rejovenidores. El centre de rehabilitació de Vilina Vlas -diu la publicitat de l’hotel- va ser creat el febrer del 1982. Cap referència al període 1992-1995, quan, en plena Guerra dels Balcans, l’hotel es va convertir en la caserna general dels White Eagles (Àligues Blanques), un grup paramilitar que va consumar la neteja ètnica per tota Bòsnia Oriental, l’actual República Srpska.

La veu s’escola entre les escletxes dels murs. Murs cada vegada més alts, més fortificats, murs físics, sí, i també erigits dins dels imaginaris, de les mentalitats. Murs per espantar la por i que tenen l’efecte contrari: no deixar-la escapar, presos d’aquesta por que ens aïlla i perd. Les llàgrimes, com la veu, s’escolen per les escletxes per anar a trobar l’altre, l’altre indefinit que es troba fora muralla. La veu i la llàgrima sovint esdevenen cançó punyent, tradició que neix de ben endins. Hi ha una condició que il·lustra aquest estat, la melancolia que ens fa oblidar el suposat mur entre plaer i dolor. La saudade, icona d’aquest sentiment d’intermitència on l’allunyament i la proximitat d’allò estimat fa més complex erigir murs.

El centenari de l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu al tron austro-hongarès, es commemora aquest dissabte a Sarajevo, la ciutat on es va cometre el magnicidi que va originar la Primera Guerra Mundial.

La ràdio estatal de Bòsnia ha informat que el pistoler, armat amb un rifle Kalashnikov, ha sigut assassinat per un franctirador de la policia després d'un enfrontament. Un portaveu policial, en canvi, ha assegurat a l'agència de notícies Reuters que l'home semblava estar ferit però encara viu.