Si hi ha un factor que marca les probabilitats de ser pobre a Catalunya és el de l’origen. Haver nascut fora dels límits de la Unió Europea gairebé multiplica per tres el risc d’exclusió social, el terme amb què la sociologia defineix una vida marginal i amb privacions de necessitats bàsiques: el 52,7% dels estrangers no comunitaris són pobres, enfront del 20,7% dels nascuts a Espanya, segons l’informe dels indicadors socials Insocat, elaborat per la federació ECAS. I si al lloc de naixement se li afegeix el factor del gènere, la fotografia de la pobresa té nom de dona, de dona migrant.

Imagina que els teus ingressos mensuals són de 710 euros i que en pagues 280 per un pis de lloguer. Pot semblar difícil, no només haver trobat un lloguer tan assequible, sinó arribar a final de mes amb poc més de 400 euros. Amb això has de cobrir l’aigua, la calefacció, el menjar, la factura del mòbil i, si t’arriba, alguna activitat d’oci per oblidar com tens de complicada la vida. Però, per difícil que t’ho sembli, un 7% de la població de Catalunya viu així o pitjor; és a dir, per sota el llindar d’ingressos de la renda garantida de ciutadania (RGC). I, d’aquests, gairebé la meitat pateixen de sobrecàrrega financera de l’habitatge, destinant més d’un 30% dels seus ingressos al lloguer o la hipoteca. 

Falten els resguards de transferències bancàries i del datàfon a l'expedient de la subvenció, i a la Fundació Montblanc salten totes les alarmes. L'absència d'un justificant d'una despesa és una de les causes perquè l'administració pública de torn no faci el pagament corresponent a un projecte o un estudi ja fets. Finalment, per no perdre els 30.000 euros de la subvenció, responsables de l'entitat decideixen anar a buscar els rebuts al lloc on s'ha desenvolupat el projecte de cooperació: a Kinshasa, la capital de la República Democràtica del Congo, a més de 5.000 quilòmetres de distància i 12 hores d'avió.

Dotze anys és el temps que ha trigat la Generalitat a posar al dia l'IRSC, l'indicador de renda de suficiència, la referència a partir de la qual es calculen les prestacions socials per poder fer front a les necessitats més bàsiques de la població més vulnerable. Si finalment el Govern tira endavant els pressupostos de l'any vinent, aquest índex s'incrementarà un 8%, fins a situar-se als 615 euros mensuals, el percentatge mínim que exigien les entitats socials per adequar-se a l'augment del cost de la vida en aquesta última dècada.

L'increment del 25% del nombre de dones amb fills petits que s'han incorporat al mercat laboral en les últimes dues dècades no ha fet disminuir les desigualtats de gènere, en part perquè són elles les que continuen ocupant els llocs de treball més precaris i sobre qui recau encara la major part de les tasques de cura de la família. Aquesta bretxa de gènere s'ha eixamplat els dos anys de pandèmia i, en conseqüència, les dones són les que n'estan sortint més malparades i tenen un risc més gran de caure en la pobresa. Amb aquest panorama, les dones migrades, amb famílies monoparentals i racialitzades, són les que més pateixen l'exclusió social: la taxa d'ocupació de dones espanyoles entre els 22 i 45 anys era del 80% l'any 2020, mentre que entre les d'origen estranger no arribava al 60%.

"La meva mare té 91 anys i encara viu sola a casa. No ha volgut anar mai a una residència i ho respectem. Té una cuidadora al matí i ara hem decidit que, aquests dies, a la tarda només la visitarem les dues filles, cap altre familiar", explica la Cristina, de Barcelona. L'objectiu d'aquesta família, com el de moltes altres, és protegir l'àvia d'un contagi. Però, alhora, temen que les restriccions que s'han imposat suposin un problema a nivell emocional per a l'àvia. "Ella té demència senil, però encara reconeix tota la família i em preocupa que, si no els veu, ara se senti més sola", explica la Cristina.

Fa temps que el model de pensions espanyol trontolla. La precarietat del mercat laboral i l'imparable augment de l'esperança de vida de la població es tradueixen en una menor contribució a la bossa comuna i, alhora, en un increment a l'alça de la despesa que Espanya ha de dedicar a aquesta prestació. Un dret social que esdevé l'estendard de l'estat del benestar i que en la majoria de les llars amb persones de més de 65 anys és la font principal d'ingressos. De fet, més d'un 70% dels ingressos de la gent gran provenen d'aquesta prestació, i quan es tracta de jubilats amb més de 70 anys, la pensió directament significa el 90% de la renda familiar disponible. Tot i així, la meitat dels pensionistes admetien l'any 2016 que tenien problemes per arribar a final de mes.

“Si no es prenen mesures immediates, en un futur no llunyà la pobresa i les desigualtats a les ciutats seran insostenibles”. L’advertència, molt clara, la va verbalitzar ahir la presidenta de la Taula del Tercer Sector, Francina Alsina, durant la inauguració del VI Congrés del Tercer Sector Social. La crisi, va recordar, ha provocat l’empobriment de molts treballadors que han hagut de deixar casa seva i els seus barris a les grans ciutats a causa de l’encariment dels lloguers i dels salaris precaris. De fet, en les localitats més petites, va afirmar, no hi ha tanta pobresa gràcies al “bon veïnatge” i al fet que els ajuntaments no han de sufragar tantes despeses per a població empobrida.