Hi ha moments a l’òpera que, sempre i sense excepció, resulten absolutament memorables. Són aquests que quan el/la cantant acaba d’interpretar habitualment l’ària més famosa de la composició, els aplaudiments del públic tenen un to especial, molt eloqüent, fins i tot exigent. I, si gairebé sempre van perdent intensitat, en aquests casos els decibels augmenten de manera exponencial. El protagonista primer guarda silenci, respectuós i agraït, sense cap moviment, ni el més mínim que pugui interrompre la festa que han iniciat els espectadors d’allà dalt i han encomanat la resta. Mira el director. Aquest, atent, espera que el protagonista acluqui els ulls de manera afirmativa, corroborant el que qui més qui menys ja tenia clar. I així comença de bell nou l’apoteosi, el bis. Per als mallorquins que hi érem, tenia valor afegit, el primer que va fer Xabier Anduaga, amb Una furtiva lagrima, va ser al teatre Principal de Palma. El diumenge, a la tercera funció del seu primer Werther, el Liceu esclatà i convertí la vetlada en memorable, una de les que no s’obliden. Xabier Anduaga va bisar, per primer cop en el seu debut del personatge tràgic per excel·lència, la celebèrrima i llegendària Pourquoi me réveiller. Una circumstància que podria haver convertit la resta de la funció en pura anècdota.

Gemma Camps (Palma, 1994) complirà un somni els dies 24 i 25 d’abril. O tancarà un cercle. O les dues coses alhora. Serà llavors quan torni al teatre Principal de Palma, on diu que es va enamorar de l’òpera. Ara, amb l’encàrrec de dirigir-ne una. “Record perfectament la primera que hi vaig veure, asseguda a platea a 15 anys. Era La Bohème, i vaig saber tot d’una que jo em volia dedicar a això”, reconeix. Setze anys després, serà l’encarregada de la direcció musical de La veu humana, producció que s’emmarca en l’edició número 40 de la Temporada d’Òpera del Principal. Amb direcció escènica de Roberto G. Alonso i amb Marga Cloquell de soprano, s’espera que sigui una de les estrenes de la temporada. Ho serà segur per a Camps, que a 31 anys s’ha convertit en una de les figures destacades de la direcció musical, un terreny on encara ara les dones, i molt més les dones joves, són una excepció. Segons l’estudi més complet fet fins ara sobre aquesta qüestió, de la Fundació SGAE, les dones directores no arribaven al 8% l’any 2019.

No deu haver estat gens senzill triar un parell d’obres amb les quals concelebrar el quarantè aniversari d’una companyia teatral de tanta rellevància com Iguana Teatre. Un grup que no és història, diria que és “la història” del teatre contemporani de les Illes, per la senzilla raó que foren ells els que obriren el camí per on molts altres han iniciat la seva travessa. Han elegit Sa varietat de sa locura per commemorar l’esdeveniment conjuntament amb el teatre Principal. Una peça que potser no és la més representativa del seu tarannà, podrien haver estat moltes altres d’entre les més de cinquanta que han posat a sobre d’un escenari, però, per una altra banda, és la prova fefaent de la seva versatilitat, d’aquest costum de transitar per a tots els prestatges del teatre, des dels clàssics fins als més avantguardistes, des d’un vessant investigador, amb el seu segell sempre trescador i respectuosament trencador, que és el que els va conduir cap a aquesta sèrie d’entremesos que conformen tan peculiar espectacle.

Hi ha textos que no envelleixen perquè, en realitat, mai no han deixat de parlar-nos i travessen el temps perquè assenyalen allò que les societats s’estimen més no mirar. Un enemic del poble, de Henrik Ibsen, n’és un exemple contundent. La versió lliure que n’ha fet José Martret, estrenada al Teatre Principal de Palma, no només actualitza l'obra, sinó que la projecta amb una força inquietant sobre el present i en confirma la vigència amb una contundència que ens interpel·la directament.

Abans es va dir Casa de les Comèdies i l’edifici actual es va construir al segle XIX. Però el teatre Principal de Palma és al mateix emplaçament on ja es representaven espectacles al s. XVII. Ja són 359 anys de fer comèdia a un mateix lloc, al costat d’on abans passava la Riera, que dona nom al carrer on s’ubica. Quan estam a punt de celebrar el Dia mundial del teatre, com cada 27 de març, recorrem la història d’aquest escenari.

Der fliegende Holländer, de Richard Wagner, al teatre Principal. Impossible!, vàrem pensar molts. Mea culpa. Difícil, sens dubte, però hi va imperar la bona feina i millor criteri. No és un espòiler. Va ser un èxit, a teatre ple, i ohne irrtum –sense error– que diria el compositor, que segur que si no ho va dir, com a mínim ho va pensar. Tot va funcionar a la perfecció. Res no va decebre i potser aquest equilibri majúscul que es va aconseguir fou la millor i més imprescindible de les moltes virtuts que atresora l’espectacle. El cercle podia ser més petit que de costum, per raons òbvies, però sens dubte va ser rodó. Una circumstància que ja va quedar clara des dels primers acords de l’Obertura, amb els metalls, imponents, anunciant la tempestuosa tragèdia, a càrrec de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Guillermo Garcia-Calvo, per a qui Wagner té molts menys secrets que per a una immensa majoria de directors, per haver alenat els aires de les entranyes de Bayreuth. Salvada, aleshores, aquesta primera instància referida al nombre de membres de l’orquestra, que va sonar poderosa i exponencial, a més de rica en textures i impecable transparència.

Si em donassin a triar una obra de teatre, només una, ben segur que seria Cyrano de Bergerac, d’Edmond Rostand, com també estic quasi segur que és l’obra de la qual més versions he vist en la meva vida. Veure-la anunciada al Teatre Principal de Ciutat, amb l’adaptació de Salvador Oliva i a càrrec de la companyia La impaciència —de Rodo Gener, de Salvador Oliva i de Xavi Núñez, dirigits per Luis Venegas—, desperta, almanco, dues sensacions antagòniques. Per una banda, el gaudi de poder veure i sentir les paraules, aventures i desventures d’algú a qui resulta impossible no admirar, envejar i mai no arribar-li a la sola de les sabates. Per una altra, ho confesso, el dubte de fins on pot arribar aquesta agosarada tribu amb només tres actors i quatre caixes de fusta com a escenografia en tan sols hora i mitja de representació.

Un esdeveniment. Simón Orfila fou Scarpia, seguint les passes de Joan Pons. No és una disputa. No hi ha competició, encara que les comparacions operístiques siguin una constant, tan habituals com mancades de rigor. El que ha succeït en aquesta ocasió és tan sols un bon homenatge al seu paisà, sens dubte un dels millors Scarpia de la història. Per tant, un dia per recordar i anotar amb lletres de motlle: Tosca inaugura la 40à Temporada d’Òpera del teatre Principal i Simón Orfila debutà com a Scarpia. La resta, pura anècdota, això sí, amb molts altres elements dignes de menció. La Floria Tosca de Yolanda Auyanet va lluir registre, alt i clar, fiato i color, amb la qual cosa la seva interpretació del famós Vissi d’arte, una acotació al marge per exigència de Maria Jeritza, tan sols es pot qualificar de notable. Una ària, convertida en moment cabdal de les més grans, que sorgeix tot just abans del moment culminant de la història, amb la mort del pèrfid, a més de tots els adjectius despectius que es vulguin afegir, Baró Scarpia. Ell és el gran personatge de la història que Victorien Sardou va escriure per a Sarah Bernhardt i del qual Orfila ha fet una lectura més elegant del que és habitual, però no per això menys eficient. Rame Lahaj, per la seva banda, dramàticament va ser un Caravadossi adient, de veu robusta però de projecció minsa, estranya si més no. 

El teatre Principal de Palma ha acollit l’acte inaugural de la 16a edició de la Mostra de Cinema de Muntanya de Palma 2025, amb la presència de Guillem Ginard, director insular de Cultura del Consell de Mallorca i Bartomeu Tomàs, director del festival.

Francisco Fullana al teatre Principal de Ciutat, de bell nou davant el seu públic, va tornar a exhibir alguna de les seves, no poques, virtuts musicals amb un programa molt llaminer, però no per això menys interessant. El fet d’interpretar a la segona part del concert una peça tan coneguda i reconeguda com Les quatre estacions, de Vivaldi, a més de valor afegit, implica algun risc, per allò d’haver-la escoltada en no pocs i molt mítics enregistraments. Una circumstància que fa que les comparacions amb els millors violinistes de la història puguin condicionar l’oïda. Ni així. Fullana exhibí el talent que l’ha situat al lloc que ocupa en el paranimf dels elegits. Així va ser des dels primers acords del Concert núm. 1 en mi major La primavera, on va quedar clar que era una vetllada especial, que aquests episodis, tant del solista com de la resta de la formació de corda que formen la seva estructura, rubricats en diferents semicadències i altres cadències perfectes que aconsegueixen tot un seguit d’evocacions, definirien a la perfecció l’estació, des del cant dels ocells fins a la remor de les fonts o el bullici d’una tempesta. Emocionat pel final del Tutti, cisellat pel solista, el públic va amagar un aplaudiment, que Fullana agraí amb un “no es tallin, no tinguin por d'aplaudir”, o alguna cosa semblant. El públic s’ho va prendre com una invitació, i va seguir la instrucció fil per randa, fent mamballetes, tant li era si acabava una estació com un moviment. El fet és que va “sonar” una mica estrany, però en qualsevol cas i com si no anàs amb ells, el solista i l’orquestra varen continuar amb la seva impecable interpretació de les diferents i melòdiques evocacions temporals, d’una bellesa i serenor incontestables, des de la poètica primavera fins a la fredor de l’hivern, passant per la vibrant dinàmica de l’estiu i la seva corresponent barrumbada estiuenca o l’alegria de la tardor en el moment de la collita dels fruits del camp. La salva de calorosos aplaudiments propicià el bis de rigor. Una sèrie d’improvisacions, més o menys, que mesclava des de música country, amb l’Amazing Grace com a rerefons, fins al jazz, com un homenatge a la seva terra d’acollida.

En les dues setmanes que queden per a l’estrena de Desbarats, l’adaptació teatral d’una sèrie de textos escrits per Llorenç Villalonga com un entreteniment casolà, poden canviar moltes coses. Tot i ser un projecte que es va començar a gestar l’any 2009, arran de l’exitosa adaptació de Mort de dama que feren Rafel Duran i Marc Rosich, no va ser fins fa poc més d’un any que van decidir posar fil a l’agulla a aquesta nova oportunitat de tornar a pujar sobre l’escenari un text de l’escriptor mallorquí. “No m’agrada gaire fer dues coses seguides que siguin semblants”, justifica Duran, “i per això inicialment la proposta que ens va fer Lluís Pasqual d’adaptar els Desbarats no va tirar endavant”.

Una producció pròpia, com és el cas d’aquesta Dido i Enees de Henry Purcell, segona entrega de la 39a Temporada d’Òpera del teatre Principal, sempre té valor afegit. En el cas que ens ocupa es tracta d’una coproducció amb el Festival de Ravenna. Però no tan sols, perquè l’única peça considerada òpera del compositor anglès i la primera amb la seva llengua, ve acompanyada d’una addenda, considerada com a la seva obra coral més important, la cantata del mateix Purcell, Oda al dia de Santa Cecília. Aquesta arriba, en primer lloc, com un joc entre els integrants d’un cor que van decidint en cada moment quin serà el solista encarregat de cada lloc als diferents instruments i amb la que ja queda clar el talent del britànic, com també el de Pierre Luigi Pizzi, director artístic de la funció i artífex de la iniciativa d’ajuntar ambdues composicions. Composicions entre les quals no existeix cap element complementari digne de menció. És tan sols una bona manera d’allargar la història, que en el cas que tan sols s’interpretàs l’òpera tindria una durada de poc més o menys seixanta minuts.

El teatre Principal de Palma estrenarà la setmana que ve l'òpera Dido and Aeneas d'Henry Purcell, la que serà la primera coproducció lírica internacional. Les funcions del que serà el segon títol de la 39a edició de la temporada d'Òpera tindran lloc els pròxims dimecres 12 i divendres, 14 de febrer, a les 20.00 h i dissabte 16, a les 18.00 h.

"La lluita pel bilingüisme és una excusa per oblidar-nos de la nostra llengua". Així ha manifestat durant el seu discurs Joan Moragues, guanyador del premi Ciutat de Palma de novel·la en català, el rebuig per la existència dels premis en castellà que formen part del certamen des del 2023.

Segurament Molière és tan gran com Shakespeare. Una mica molt menys prolífic, però les seves històries i personatges són sempre extrapolables a qualsevol època i condició. O potser és la condició humana la que fa que tot sigui com sempre i no hi hagi cap diferència entre un hipocondríac d’avui dia o de 1673. De la mateixa manera no hi ha gaire divergències entre Armand de Mauvillain i Josep Pàmies. Pàmies sabem tots qui és, per la seva dèria per curar-nos bevent un glop de lleixiu. Armand de Mauvillain era el metge de Molière, qui patia una malaltia pulmonar crònica i, a més, segurament fou qui li proporcionà bona part de l’argot mèdic, tot i que també és molt probable que el dramaturg en replegàs més d’un dels Aforismes d’Hipòcrates. A tot això, el tal Mauvillain era partidari d’algunes tesis tan innovadores que el varen expulsar dos cops de l’Acadèmia de Medicina. Fos o no fos bon metge, a la quarta representació d’El malalt imaginari, en la qual l’autor també exercia d’actor, un 17 de febrer de 1673, acabada la representació, a les deu del vespre i a ca seva, va morir a causa de la ruptura d’un aneurisma.

Teatre, comèdia, música nadalenca i espectacles familiars conformen el gruix de la programació nadalenca del teatre Principal de Palma. El sus als esdeveniments culturals programats per aquestes festes serà els pròxims 11 i 12 de desembre amb el Concert de Nadal dels cors. Les quatre formacions corals –petitons, infantil, juvenil i titular– oferiran aquest concert, en dues funcions. En la presentació de la programació han detallat que la recaptació d’aquests dos dies es destinarà íntegrament als damnificats per la DANA de València.

El Patronat de la Fundació teatre Principal de Palma ha aprovat, avui dimarts, l'avançament de la programació de la temporada 2024-2025, que oferirà espectacles de José Sacristan, Victoria Luengo o Jordi Boixaderas, entre d'altres. Destaca per "tenir una oferta variada d'espectacles i per la qualitat de les propostes i companyies convidades", segons el director del teatre Principal de Palma, Miquel Martorell.

El teatre Principal de Palma tancarà la 38a temporada d'òpera amb Roméo et Juliette, de Charles Gounod, una òpera que s'estrenarà dimecres 22 de maig, a les 20 hores. A més, en la presentació de l'arribada de l'obra a Ciutat han detallat que els interessats també la podran veure divendres 24, a les 20 hores, i diumenge 26, a les 18 hores. A través d'un comunicat han explicat que es tracta d'una producció de l'Opèra Comique de París, que disposa d'escenografia de la Comédie-Française.

El pròxim director gerent de la Fundació Teatre Principal de Palma serà Miquel Martorell, el seu actual cap de Producció, segons han confirmat fonts de la mateixa fundació a l'ARA Balears. És el candidat que ha obtingut major puntuació en el procés de selecció obert el passat mes de desembre i serà la proposta que haurà de validar el Patronat a la reunió que es farà el pròxim 4 d'abril i que s'ha convocat aquest dimarts de manera extraordinària i urgent.

Amb un recull d’algunes de les crítiques escrites per J. A. Mendiola, col·laborador de l’ARA Balears, i amb una tria i introducció de Josep R. Cerdà, el llibre 10 anys de teatre a Mallorca (2013 - 2023), de Jardí desolat a Reis del món proposa una primera aproximació a un fenomen que, diuen els seus autors, està encara poc estudiat. Es tracta del vertiginós canvi de les arts escèniques locals viscut en només una dècada, un temps en què el “teatre de subsistència” fet a Mallorca s’ha convertit en “teatre de referència” també fora de les Illes. Publicat per Lleonard Muntaner, el presenten dimarts dia 5 de març a l’Espai El Tub de Palma.