Tres matins entre setmana, la Lídia cuida el seu net d’un any i mig. A les nou del matí ja és a casa seva: li dona l’esmorzar, l’ajuda a vestir-se i passa el matí jugant amb ell fins que, al migdia, torna la mare de la feina. "No se’m fa gens pesat", assegura aquesta àvia de seixanta-set anys.

La Conselleria de Salut i Consum ha posat en marxa un programa d'informació per a persones cuidadores de pacients amb demència, ja que cada any se'n diagnostiquen a les Balears uns 2.300 casos nous entre els majors de 65 anys, informa el Govern en una nota. Aquesta iniciativa es finança amb els fons per a les estratègies 2021 del Ministeri de Sanitat, aprovades el 28 de juliol, com a suport a la implementació a l'estratègia enfront de les malalties neurodegeneratives.

Després de la mort dels seus pares, tots dos víctimes del càncer, i d'assessorar durant anys pacients i els seus familiars a través de l'Associació d'Oncologia Integrativa, la qual presideix, Miriam Algueró ha plasmat les seves experiències al llibre Acompañar el cáncer. Guía para cuidar a tu ser querido durante su enfermedad, una guia pràctica per resoldre els principals dubtes al voltant d'aquesta malaltia i que també posa el focus en els cuidadors.

"La cuidadora que ve al matí a veure la meva mare a casa ve sense res, ni guants, ni mascareta, ni bata, res". Aquesta és la denúncia que fa la Cristina, de Barcelona, que va contractar els serveis a una empresa de cuidadores: la treballadora va de servei en servei sense cap material de protecció a cuidar els avis. La situació es repeteix en moltes famílies. La Rosa, de Banyoles, explica que, de les dues cuidadores que té el seu pare, la que ve a la tarda, que està contractada per la família, tampoc té material de protecció: "Per sort nosaltres teníem unes mascaretes a casa i, de moment, se les posa perquè nosaltres els hi proporcionem", explica.

L’Olga Luna és cuidadora, en el sentit més ampli de la paraula. Durant 15 anys es va dedicar a tenir cura dels seus fills, en especial d’un que patia una malaltia minoritària. “En poc temps vaig perdre el meu fill i, tres anys després, el meu marit. Jo m’havia dedicat sempre a tenir cura d’ells, a casa, no tenia una professió”, explica l’Olga a l’ARA. “En el moment més dur de la meva vida, l’equip que va tenir cura del meu fill va suggerir-me que, si em formava, amb la meva experiència podria convertir-me en una bona cuidadora professional, i és el que vaig fer”, relata.

“Les cuidadores no professionals són una eina fonamental perquè la persona que vol estar a casa pugui fer-ho mantenint la seva qualitat de vida. Són una figura important dins de la societat que no és prou valorada”, reivindica la metge de família Iris Alarcón. I parla en femení perquè la gran majoria són dones que fan una tasca invisible. Cuidar enforteix els vincles amb la persona atesa i pot ser una tasca satisfactòria, però és complexa i té conseqüències sobre la salut física i emocional de la persona cuidadora.

La Yolanda Aranda es va quedar sense feina quan passava dels 40 anys. Des de Càritas -a on va dirigir-se per demanar orientació i ajuda- li van proposar explorar el sector de les cures professional. “Va ser com descobrir tot un món nou i preciós”, diu mentre recorda la primera experiència laboral a la Fundació d’Atenció a la Dependència (FAD) de Sant Joan de Déu. Avui, ella és una de les coordinadores de l’equip de cuidadores de la FAD, que formen més de 150 persones.

Els costa expressar-se en primera persona. El jo es difumina sense voler en un ell o ella perquè ell i ella han passat a ser el centre de la vida a partir del qual s’organitza tot i tothom. Són les persones que tenen cura d’una mare, un fill o un oncle al qual l’edat o una malaltia ha fet depenent i requereix una atenció constant. Se’n diuen cuidadors no professionals o informals i, com passa en totes les etapes i aspectes de les cures personals, la immensa majoria són dones, tan invisibilitzades com imprescindibles per a l’organització de milers de famílies. Tot i que cada cop hi ha més recursos públics i privats i subvencions per pagar ajudes, la llei de la dependència és lluny d’una atenció universal i molts sol·licitants moren pel camí esperant una resposta. Segons les últimes dades de la Generalitat, a data de 30 de juny hi havia 173.000 catalans beneficiats per algun dels programes -residència, centre de dia, teleassistència o ajuda a casa-. D’aquests, un 65% eren dones i un 54% tenien més de 80 anys. A través de la llei, 88.800 cuidadors familiars rebien ajudes.

Hi ha professions glamuroses i professions menystingudes. Malgrat que queda molt camí per recórrer, el món de les mestres i els mestres ha anat guanyant consideració social. Amb els cuiners (i les cuineres) potser ens hem passat de frenada: ara són autèntiques estrelles totterreny. Els esportistes són directament ídols i se'ls perdona gairebé tot. El sector mèdic o el dels bombers (amb molt poques dones, per cert) sempre han gaudit del favor, merescut, de la gent. Els polítics reben molta atenció, però poca consideració: provoquen una mena de vincle d'amor-odi. I així podríem anar repassant professions. La llista es podria allargar, però segur que a ben pocs se'ls acudiria preguntar-se sobre els cuidadors, sobre els que tenen cura de les persones en risc, siguin infants o adults, persones sense llar, en situacions de dependència o amb problemes de salut mental. Persones, en definitiva, altament vulnerables.

Sis anys de presó per violar una pacient amb síndrome de Down. Aquesta és la condemna que ha acceptat un cuidador d'un centre de Vallvidrera de Barcelona que va aprofitar-se de la seva condició i la vulnerabilitat de la víctima l'any 2011 i fins i tot la va deixar embarassada. En la sentència de la secció 21 de l'Audiència de Barcelona s'inhabilita també l'home i se li prohibeix acostar-se a la víctima i al centre durant nou anys. A més, haurà de pagar 8.000 euros d'indemnització.