<![CDATA[Ara Balears - nació]]> 10 <![CDATA[Nou món, nova nació]]>

Aquesta Diada es presenta confusa: quina és la celebració? Quina és la reivindicació? Qui s'hi sent realment convocat? És aviat per saber-ho, però seria bo que s’hi sentís tothom i que se superessin les exclusions i posicions extremes a totes bandes. Cal aprofitar aquest moment per començar a dibuixar un projecte de futur en què tots ens puguem trobar relativament còmodes i això vol dir que els maximalistes de tots colors hi estaran en desacord. Però aquest és, precisament, el resultat de la democràcia: que tothom hi guanyi alguna cosa i alhora renunciï, encara que sigui momentàniament, a una part de les seves ambicions. 

]]> <![CDATA[Del vincle a la dissolució nacional]]>

Els informes sobre cohesió i vincle social solen posar l’accent en l’estudi de la desigualtat social. Pressuposen que a més igualtat, més cohesió. Però si bé uns alts índexs de pobresa, uns baixos nivells educatius o de salut o certes formes de segregació ètnica són efectivament un obstacle per a la cohesió, el que també és cert és que la igualtat no garanteix la lleialtat i el sentiment de pertinença a la comunitat. Hi ha societats tradicionals molt cohesionades malgrat les desigualtats, i les més igualitàries i socialment avançades cada dia veuen més amenaçada la seva cohesió.

]]> <![CDATA[Joc de patriotes]]>

El desllorigador dels resultats del proper 23-J ens el proporcionaria saber què s’hi votarà. No, no vull dir quins partits ni amb quines proporcions, sinó quina serà, o quines seran, les motivacions diguem-ne profundes dels electors. Dit d’una altra manera: els electors votaran principalment el que se’n sol dir “allò que importa a la gent”, o votaran “allò que alarma la gent”?

]]> <![CDATA[El Partit de l’Abstenció Fracturada]]>

Hi ha negocis de futur. No els veieu? Estic segur que alguna criatura de neurona embotifarrada està pensant en crear clíniques per a abstencionistes. Entres, et desintoxiquen, surts i votes. A qui sigui, però votes. L’abstenció, l’abstencionisme, els abstencionistes. Aquest mal, aquesta malaltia, pandèmia, plaga que es veu que només afecta Catalunya. Pàtria Terrenal i Espiritual i Eterna de la salvació del tot i tothom.

]]> <![CDATA[Minoria nacional o nació minoritzada?]]>

L’afer Pegasus ha mostrat un cop més (com l’A por ellos) que a Espanya hi ha un enemic interior. És a dir, ciutadans que es considera que atempten contra l’Estat, no contra persones particulars, i que poden ser combatuts, si és necessari, saltant-se o estirant la legalitat. És el “dret penal de l’enemic”.

]]> <![CDATA[Nació de nacions?]]> Som a l’estranger. Si a un natural de Mèrida li pregunten per la seva nacionalitat, contestarà: “Espanyol”. Si és natural de Girona, és molt probable que contesti: “Català”. Recorrent països com Suïssa, Àustria o Noruega és fàcil veure, al jardí de les cases, un pal amb la bandera nacional. També és freqüent veure la senyera a Catalunya; a la resta d’Espanya la rojigualda sol veure’s només en estancs i casernes. Els segadors es canta en molts actes populars. A l’himne nacional espanyol no li van posar lletra fins fa poc; ningú no el canta. Un observador vingut d’un altre planeta podria deduir que Catalunya és una nació i Espanya no.

]]> <![CDATA[Afganistan: el fracàs de què no es parla]]> La retirada dels Estats Units del territori afganès va concentrar l’atenció mundial. El caos, l’angoixa i l’ansietat dels que van quedar a la seva sort després de ser abandonats pels EUA i els seus aliats han donat peu a importants crítiques. Sembla inconcebible que 20 anys de guerra, desenes de milers de morts i 2 bilions de dòlars no hagin estat suficients per construir un nou Afganistan.

]]> <![CDATA[5/8: Negres]]> "Hi ha gent a qui li fotrà molt que els dos medallistes espanyols d’ahir fóssim negres", va dir la gallega Ana Peleteiro després de guanyar el bronze de triple salt a Tòquio. Pel que s’ha vist des de llavors, tenia tota la raó. Alguns dels qui més fanfàrria patriotera posen en el seguiment dels Jocs Olímpics van passar de puntetes i de mal humor per aquestes medalles. En part perquè consideren que aquests dos esportistes (negres) que competeixen sota bandera espanyola pertanyen al seu Estat, però no a la seva nació. Pertanyen al seu Estat –és important el possessiu– perquè en tenen la ciutadania administrativa. Però no a la seva nació, perquè el patrioterisme té una concepció ètnica de la nació. No fonamentada en la voluntat, en el sentit de pertinença, en la llengua i en la cultura, tampoc en el territori on es viu i es treballa, sinó en la sang i en la pell. Fa anys, de la festa nacional espanyola, el 12 d’octubre, en deien el Día de la Raza. Certament, estat i nació no són sinònims (tot i que el nacionalisme espanyol sovint fa veure que ho són). El problema és com defineixen la nació. I quan en tenen al cap una definició ètnica –són ciutadans espanyols, però no són racialment espanyols– acaben no felicitant les medalles dels esportistes espanyols negres.

]]> <![CDATA[El retorn de l’estat nació]]> La primera pandèmia de la globalització ha servit per ressuscitar un vell conegut: l’estat nació. A l’hora de la veritat, amb l’aparició d’una amenaça directa a la salut de cada cos, l’estat nació ha emergit com el lloc natural per organitzar la resposta al virus, enquadrar la ciutadania i generar les dinàmiques de por i confiança necessàries perquè tothom sigui bon minyó i acomodi el seu comportament a les ordres i consignes, per desproporcionades que puguin semblar.

]]> <![CDATA[Puigdemont vol que Sánchez reconegui Catalunya com a nació]]>

Tant els partits que conformen el Govern com els que integren l'executiu espanyol han assumit que la negociació a la taula de diàleg serà llarga i que a curt termini no hi haurà acords per resoldre el conflicte entre Catalunya i l'Estat. La part catalana, però, demana resultats tangibles de les converses, i és en aquest context que l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ha fet una petició més enllà de l'autodeterminació i l'amnistia per a la pròxima reunió que se celebrarà a Barcelona en les pròximes setmanes: que es reconegui Catalunya com a nació. "El primer pas de la pròxima taula de diàleg és que el govern espanyol reconegui Catalunya com a nació", ha dit en una entrevista a l'agència AFP que ell mateix ha tuitejat, i ha afegit que això "obriria les portes a continuar avançant" en el diàleg.

]]> <![CDATA[Nació XXI: el poder dels símbols]]> Segons la font molt fiable del sentit de l'humor basc, l'única ciutat del món els habitants de la qual neixen on volen és Bilbao. Avui que el concepte de nació és un debat ben viu, el factor voluntat de l'acudit a tomb de la identitat i la pertinença assoleix un rol essencial.

]]> <![CDATA[Espanya, un sol poble?]]> “Españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”, escrivia Antonio Machado el 1912. No se li va ocórrer mai que aquesta realitat pogués portar a afirmar que no hi havia un poble espanyol. En el mateix sentit, quan Josep Benet, en un acte d'homenatge a Pompeu Fabra a Badalona el març de 1968, flanquejat pel comunista Manuel Sacristán i per Joaquim Molas, va afirmar que “formem un sol poble”, no parlava de la seva homogeneïtat. Parlava precisament de la construcció, des de la pluralitat d’orígens, d’un poble democràtic enmig d’una dictadura. Res més, però tampoc res menys que el que havia afirmat la declaració del PSUC En el vint-i-cinquè aniversari de la guerra civil el 1964: “En la pràctica les activitats culturals catalanes es fusionen en un tot únic amb la lluita reivindicativa i antifranquista de la classe obrera i d’altres capes del poble, amb el combat per la democràcia d’estudiants i intel·lectuals, amb l’activitat clandestina dels grups i partits d’oposició. Aquest tot únic constitueix el moviment nacional català contemporani, que és al mateix temps cultural, social i polític, profundament antifranquista i autènticament democràtic”. Val la pena recordar-ho en aquests temps en què es diuen moltes animalades. Sota la dictadura, el perímetre del catalanisme era pràcticament el perímetre de l’antifranquisme; sota la dictadura el perímetre de l’antifranquisme era pràcticament el perímetre del catalanisme.

]]> <![CDATA[19/9: Estats sense nació]]> Segons una enquesta de la setmana passada, els italians són els europeus (d’estats grans) que més s’identifiquen amb les seves seleccions esportives i amb la seva bandera. Seguits de molt a prop pels espanyols. No em sembla estrany. L’any 1861 Massimo d’Azeglio va dir: "Ja hem fet Itàlia, ens cal fer els italians". Per iniciativa política i militar del Nord s’havia creat un estat unitari italià. Però no hi havia italians, gent que se sentís nacionalment italiana, sinó napolitans, piemontesos, romans... Què s’havia de fer, doncs? Fabricar italians. Posar la màquina de l'estat a fabricar nació. Teníem un estat sense nació (sense una nació que sentissin com a pròpia tots els seus ciutadans). Doncs calia posar la poderosa màquina de l’estat a fabricar-ne. Els himnes, les emocions esportives, són alguns dels primers mecanismes per fabricar nació. I l’estat Itàlia hi va posar tanta empenta, en fabricar italians, que ha aconseguit que en identificació emocional ningú no els guanyi, tot i que l’estructura territorial grinyoli: no s’entén la política italiana present sense les molt profundes tensions territorials. Es parla molt del nacionalisme de les nacions sense estat. Però sempre és més fort el nacionalisme dels estats sense nació.

]]> <![CDATA[Del deteriorament de la sobirania a l’extrema dreta]]> La internacionalització de l'economia posa en entredit la sobirania econòmica de l'estat nació. És un fet quotidià que les polítiques econòmiques estiguin condicionades pels índexs de qualificació de risc de les agències de ràting de Wall Street o per decisions imposades des d'organitzacions internacionals i els seus 'homes de negre'. L'avenç de la lògica de mercat internalitzada per la majoria de governs fa cada cop més difícil l'articulació d'un programa polític democràtic basat en la redistribució de la riquesa en societats més desiguals.

]]> <![CDATA[Som nació, però del tipus equivocat]]> Josep Borrell ens va sorprendre en plena Diada afirmant de manera gens ambigua a Estrasburg que Catalunya és una nació. Ho va dir a la BBC -al Hardtalk de Stephen Sackur-, és a dir, davant el món. Les preguntes de Sackur semblaven escrites per Torra, però el seu biaix sobiranista es devia sobretot (no ens fem il·lusions) a l’esperit del programa (del hard ): posar contra les cordes l’entrevistat. Sigui com sigui, Borrell va decebre profundament -gairebé va trair- l’espanyolisme, que li ha demanat explicacions. I ell les ha donat: “Una nació no és l’avantsala d’un estat. Hi pot haver una nació sociològica, cultural, amb sentiment d’identitat col·lectiva (seria el cas de Catalunya), que no sigui la nació política que és la base d’un estat”. L’explicació del cosmopolita pobletà m’ha fet pensar en aquella escena de Manhattan en què una dona revela que, quan per fi va tenir un orgasme, el metge li va dir que era dels tipus equivocat. Som una nació, ens diu el doctor Borrell, però de les que no poden ser estats. Llàstima. I ho recolza en dades: al món hi ha moltes més nacions que estats.

]]> <![CDATA[Un sol poble?]]> Qüestió complexa. Potser mirar-la des de fora ens ajudarà a comprendre-la millor. “Nosaltres, el Poble dels Estats Units...” és l’inici de la Constitució del EUA, que va ser ratificada el 1778 i és la segona constitució elaborada per un cos de representants escollits, després de la de Còrsega del 1755, que visqué només fins que França es va annexionar l'illa el 1769. Poc després de la dels EUA fou aprovada l’altra gran Constitució de finals del segle XVIII, la francesa, del 1791. Porta per preàmbul la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà del 1789, i arrenca dient “Els Representants del Poble Francès, constituïts en Assemblea Nacional...”, mentre que el text pròpiament dit comença amb “L’Assemblea Nacional...” La diferència no és gens trivial. “We the People” ens trasllada la condició de ciutadans com a subjectes actius de la Constitució, basada en la idea tangible i concreta dels individus que formen la comunitat política. En canvi, “Les Représentants du Peuple Français, constituées en Assemblée Nationale...” ens trasllada la idea de la institució, i la condició de representants d’un Poble entès com a ens intangible, la Nació. No és debades que mentre la Constitució dels EUA no menciona ni una vegada el terme 'nació' referit als EUA, la Francesa usa molt sovint el terme ‘nació’; per exemple en l'article 1 del títol III, on disposa que “La Sobirania és una, indivisible, inalienable i imprescriptible. Pertany a la Nació".

]]> <![CDATA[Sánchez es nega a reconèixer Catalunya com a nació, a La Vanguardia]]>

El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, insisteix aquest diumenge en una entrevista a 'La Vanguardia' a no utilitzar el terme "nació" per definir la realitat catalana, perquè, assegura, "l'independentisme l'usa de manera excloent". "Diuen que Catalunya és una nació per construir un Estat, trencar la sobirania nacional i reconèixer el dret a l'autodeterminació. Els socialistes diem 'no' a això", ha sentenciat el socialista. També ha deixat clar que, per al PSOE, l'article 2 de la Constitució, que consagra la indissoluble unitat d'Espanya, "no es toca". Així, es mostra partidari de "reforçar l'autogovern de Catalunya" per "evitar ruptures".

]]> <![CDATA[Ni referèndum ni nació: la reforma constitucional de Pedro Sánchez]]>

El líder del PSOE, Pedro Sánchez, ha deixat clar aquest dimecres que la reforma constitucional que diu que vol impulsar no preveu ni referèndum per a Catalunya –"més clar no puc ser"– ni reconeixement de Catalunya com a nació. Ho ha admès en declaracions a RAC1, on ha defensat un nou Estatut dins una reforma constitucional que reconeixerà "la singularitat de la societat catalana", en cap cas la Catalunya nació: "Molts quan diuen si Catalunya és o no nació parlen de dret a l'autodeterminació i a la secessió".

]]> <![CDATA[Rajoy defensa la "gran nació" espanyola enfront dels qui s'esforcen a subratllar que "tot va malament"]]>

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha defensat aquest diumenge la "gran nació" que considera que és Espanya, enfront dels qui "fan esforços indicibles" per subratllar "com de malament va tot". En un míting del PP a Alacant, Rajoy ha apel·lat a la unitat i a la sobirania nacional espanyola: "Volem que segueixi sent així per sempre".

]]> <![CDATA[D'una nació unida i diversa a una "gran nació": Felip VI vira el seu discurs davant l'exèrcit]]>

"Us animo a seguir treballant amb la mateixa abnegació, disciplina i lleialtat per la nostra Gran Nació, compromesos amb el present i optimistes amb el nostre futur. I ara us demano que crideu amb mi: visca Espanya!". Així ha conclòs el primer discurs de Felip de Borbó com a rei d'Espanya davant les forces armades durant la Pasqua Militar: deixant de banda el terme una "nació unida i diversa on hi cap tothom", utilitzat ja des del primer discurs després de l'anunci d'abdicació del rei Joan Carles, per l'expressió "gran nació". No en va, el nou monarca ha optat per un parlament conservador per reivindicar-se davant els militars, que encara no l'acaben de veure com a cap suprem de les forces armades, ja que és cap d'estat.

]]>