Durant segles les dones eren considerades ‘fàbriques de fills de Déu’. No tenir-ne estava mal vist. Per a la majoria, l’únic mètode anticonceptiu possible era triant els dies del cicle menstrual en què no ovulaven. I no sempre es calculava bé. Llavors tocava pensar en el moment del part, que tenia lloc a casa en unes condicions no sempre òptimes. Catalina Noguera Garí, de 85 anys, recorda molt bé aquella experiència. Ens rep asseguda prop del braser de la seva casa de Vilafranca de Bonany, intrigada per saber quin interès pot tenir la seva vida. L’acompanyen dos dels seus quatre fills, Maria i Miquel.

El meu embaràs va ser, en general, molt bo. Vaig tenir la sort de sentir-me físicament bé, així que els nou mesos van passar gairebé sense que me n'adonés.

La crisi climàtica té un impacte directe en la salut de les persones: la incidència de malalties augmenta, la propagació de virus s'accelera i hi ha més mortalitat evitable que s'associa a les altes temperatures. Ara un informe de Climate Central –una organització d'origen estatunidenc de comunicació i recerca sobre el canvi climàtic– avisa que la calor extrema també és una amenaça directa per a la salut materna, ja que incrementa el risc de patir un part prematur.

Cap al final de l'embaràs arriben les conegudes "corretges", que són una mena de control fetal per examinar el batec del cor del fetus, la seva freqüència cardíaca i les possibles contraccions de l’úter. Tècnicament, es coneixen com a registres cardiotocogràfics (RCTG), una pràctica clínica que es va introduir arreu del món a finals dels anys 60. "L’objectiu era detectar la falta d’oxigen a nivell cerebral i cardíac i poder intervenir i evitar les lesions a aquest nivell, la paràlisi cerebral i, en última instància, la mort. La idea era no augmentar la taxa de cesàries o parts instrumentats", explica Anna Gràcia Pérez-Bonfils, obstetra a l’Hospital Germans Trias i Pujol, especialitzada en interpretació de registres cardiotocogràfics basada en fisiopatologia (IRBF) i coautora de la guia internacional d’aquesta temàtica. Però aquesta nova manera de controlar el fetus anava sense llibre d’instruccions i cada hospital de cada ciutat del món va començar a fer una interpretació pròpia, amb diferents nomenclatures i protocols. "S’encasellaven els fetus en uns marges de normalitat rígids, que si no complien es considerava patològic", afegeix.

Mai hauria dit que la Guàrdia Urbana em perdonaria una multa de trànsit. Però aquella tarda del 10 d’agost em devien veure amb una cara tan desencaixada que l’agent no va tenir cap altra sortida que quadrar-se, dir "passi, passi" i fins i tot tallar el trànsit perquè pogués entrar com un llamp al pàrquing de la Quirón. L’Anna havia trencat aigües mentre jo era al gimnàs. Vaig sortir fent un esprint que ni Usain Bolt en les seves bones èpoques i vam arribar a l’hospital al cap de pocs minuts.

Els primers cops que vaig gestar, no vaig entendre bé què significava. Els dos primers embarassos van estar marcats per la feina a l'hospital com a resident de psiquiatria. Vaig fer guàrdies de 24 hores fins que vaig parir. Una llàstima i una bestiesa. En el tercer embaràs sí que vaig descansar els últims mesos i em va sorprendre la lentitud i el cansament que em van envair. Eren unes sensacions que no havia notat en els embarassos anteriors.

Angoixa, estrès, sobreexcitació, frustració, tristesa, ofuscació, eufòria i, fins i tot, ràbia. Els homes poden sentir tota mena d’emocions quan esdevenen pares o ho estan a punt de ser. Emocions que ells reconeixen no haver predit. “Des que em van posar el meu nen en braços, no podria descriure les emocions que tinc”, assegura Moisés Moliner. Fa tan sols deu dies que és pare i encara està digerint què li està passant. “Els sentiments que tinc són molt exagerats, no era com esperava –admet–, és més bonic del que em podia imaginar”.

La Isabel, el personatge que interpreto a Malparida, és una dona molt dissociada amb ella mateixa, sense una connexió amb el que sent, molt focalitzada en la seva vida professional. A mesura que transcorre l'obra, descobrim que aquesta dissociació té un motiu, que és la violència obstètrica.

Quino, referent per a tot dibuixant, no va tenir fills i deia que portar algú a aquest món era una cabronada. Jo tendeixo a mirar-me les coses d’una altra manera i crec que tenir fills pot ajudar a fer que el món sigui millor.

Tenia 28 anys i sobre el paper era una dona jove i sana que estava esperant la seva primera criatura. Però, poc abans de la setmana 24 de gestació, la Laia Pastor va començar a notar que alguna cosa no anava bé: s'havia inflat, tenia mal de cap i la visió una mica estranya. "Estava embarassada, era l'agost i tothom deia que era normal. El meu marit i jo ens vam fer un tip de caminar per la platja perquè la inflor baixés", explica la Laia. La situació no millorava i en la següent revisió la Laia tenia la tensió arterial molt alta. Patia preeclàmpsia, que causa pressió arterial alta (hipertensió) i pèrdua de proteïnes per l’orina, amb risc per a la vida de la mare i del nadó, una de les patologies que centrarà La Marató de TV3, que enguany se celebra el 17 de desembre i està dedicada a la salut sexual i reproductiva.

Una cesària és una intervenció quirúrgica en què el nadó s'extreu a través d'una incisió a l'abdomen de la mare. Tot i que és una operació segura, no està exempta de riscos i requereix una recuperació més llarga que el part vaginal. Al voltant de la meitat de cesàries que es realitzen es programen abans (cesària electiva) i l'altra meitat es decideix durant el part per algun problema inesperat (cesària de recurs). Pel que fa a la cesària de recurs, hi ha diferents graus d'urgència. No és el mateix una manca de progrés amb monitor fetal correcte, que pot permetre esperar, que un despreniment de placenta o una bradicàrdia fetal mantinguda, que és una situació d'emergència.

Aquesta pregunta ronda la ment de tot progenitor primerenc: per què els bebès neixen tan indefensos? El 1960, un antropòleg nord-americà va exposar una explicació basada en l’evolució humana que ha tingut gran influència. El 1960, Sherwood Washburn va argumentar que quan els nostres primers avantpassats van començar a caminar alçats, van desenvolupar una pelvis més estreta per caminar llargues distàncies amb més eficàcia. Al mateix temps, aquests homínids van desenvolupar cervells més grans. I els bebès amb caps grans podien embussar-se en un canal de part estret, la qual cosa posava en perill la vida tant de la mare com del nadó.

"Va ser de pel·lícula, mamífer, ràpid, brutal, màgic...". A l'Iris li sobren adjectius i alhora li falten paraules. Fa només 15 dies, la seva filla Gaia va decidir aterrar al món sorprenent a tothom i de manera “salvatge”. La segona filla de l'Iris i el Ruggero, una parella veïns de Barcelona, va néixer a peu de carrer, al portal de casa seva, davant els nervis i l’emoció dels seus pares i de la millor amiga de l'Iris, que era amb ells quan es va desencadenar el rapidíssim part. I, també, sota la mirada incrèdula dels veïns. Sense metges, sense llevadores, sense sales de part ni anestèsies. Amb l’únic acompanyament dels seus pares, una amiga i el suport de dues agents de la Guàrdia Urbana que, casualment, passaven pel carrer.

“No sabia que existia la figura del fisioterapeuta de sòl pelvià. No va ser fins després del primer part que una entrenadora me’n va parlar”, explica Carme Périnee, mare de dues criatures. "Tant de bo l’hagués coneguda abans", afegeix. La primera vegada que moltes dones es fan una revisió del sòl pelvià acostuma a ser en el postpart. Però fins que no arriba aquest moment, la majoria de les dones tenen aquesta part del cos esborrada. I no és estrany, perquè històricament tot el que està vinculat a la sexualitat, especialment femenina, s’ha invisibilitzat. I segons Marta Torrón, fisiosexòloga i fisioterapeuta de sòl pelvià, “és important que ja de ben petits anomenem totes les parts dels nostres genitals". Curiosament, "hi ha més parts a identificar que a la cara", diu. Aquest silenci ha tingut efectes negatius en la salut preventiva de les dones. Elena Martín, mare de dues criatures, comenta: “Tot plegat em recorda molt la lactància. A la sanitat pública no estan al dia i acabes recorrent a professionals privats. I molts cops no saps ni per on començar!”

Són les 11.30 del matí d’un divendres i a la sala de parts de l’Hospital Sant Pau de Barcelona la directora del servei de ginecologia i obstetrícia, Elisa Llurba, entra per preguntar a les llevadores com està la situació. Hi ha cinc gestants, tres de les quals amb el treball de part ja començat, i de les tres una amb un nadó que ve de natges. El part de la quarta gestant és de risc per preeclàmpsia i la cinquena és una pacient de ginecologia amb un sarcoma uterí, ingressada per control del dolor. Cap al migdia potser ja hi haurà el primer naixement, però ni les tres llevadores -l’Olga Gómez, la Lola Cabaña i la Verónica Paredes- ni la resident de segon any, Berta Sellés, hi posen la mà al foc. L’exactitud horària no existeix en un treball de part. “Per això fem jornades diàries de dotze hores, perquè puguem acompanyar les dones tantes hores com puguem”, diu Gómez. El matí que entrem a la sala de parts, com molts altres dies, hi ha més gestants que llevadores.

Aquest mes de maig hem celebrat el quart aniversari del meu fill gran. El seu aniversari ha estat, des que va néixer, un camí de sentiments contradictoris per a mi: un dia preciós en el qual celebro la vida que vaig portar al món, mentre convisc amb la ferida que es va obrir en aquell part. Celebrem el seu aniversari i també el meu, perquè una part de mi es va acomiadar per sempre en aquell quiròfan hostil de l'Hospital de Sant Pau, per donar-li vida a la meva pròpia transformació.

Sí que en parlem, del covid. És bo parlar-ne amb els nens per assegurar-nos que no els hagi deixat cap seqüela, per ajudar-los a pair un determinat record.

Un de cada quatre parts a l’estat espanyol acaba en cesària. Una xifra que depassa, i de molt, la taxa aconsellada per la comunitat mèdica internacional, que considera que només entre el 10% i el 15% dels parts haurien de ser per cesària. Més enllà d’aquesta xifra, no hi ha cap evidència que disminueixin les taxes de mortalitat durant el part. Però Espanya no és el país europeu que més abusa de les cesàries, sinó que la xifra s’enfila encara més en altres països. Segons dades d’Eurostat del 2020, mentre els països del nord d’Europa es mantenen amb taxes properes a les recomanades (Suècia, un 17,42%, i Finlàndia, un 18,03%), les cesàries representen gairebé la meitat dels parts als països de l’est del continent (Bulgària, un 45,60%, i Romania, un 42,33%). La distància entre uns països i els altres és tan alta que un part a Roma (32,45%) té el doble de possibilitats d’acabar en cesària que a Estocolm, que registra el percentatge més baix del continent.

Havia col·locat ser mare a la llista dels “ja ho faré”, “ara no toca” o “ara no em va bé”. No li trobava un lloc ideal a l’agenda i sempre ho anava ajornant. Les oportunitats laborals, l’activitat social o les ànsies de viatjar i viure altres experiències sempre acabaven sent prioritaris. D’alguna manera, pensava que la maternitat era com aquells iogurts que deixes al fons de la nevera, convençuda que, com que en realitat no caduquen del tot, ja te’ls menjaràs un altre dia. Però també una veueta em xiuxiuejava que si no m’hi posava aviat, potser algun dia me'n penediria. Aquesta veueta no era res més que una pressió social que prenia formes diverses, de vegades subtil i de vegades tan evident que incomodava.

Va dir prou. Feia quatre anys que es desvivia per tenir-ne un altre: una segona criatura que mai va arribar. “Passava desolació per un fill que no hi era; però aquest se’m menjava i em convertia en una mama trista”, recorda aquesta mare, que un dia va comprendre que havia de canviar la manera “com ho vivia”. “Vaig adonar-me que l’important era gaudir del que realment tenia: el meu fill; i fixar-me en tot allò que podíem fer junts perquè érem tres i que, amb un nadó, no seria factible”. Ella és Cristina F. Victory; tot i no tenir cap problema per concebre el primer fill, va haver de renunciar a un segon per esterilitat secundària. Com a altres mares (i pares), li queda una sensació de frustració, perquè era un projecte de vida, però també de solitud: tot i ser una problemàtica habitual, l’envolta el silenci d’una societat que ho minimitza.