No és cap secret que la pesta negra va assolar Europa a l'Edat Mitjana i que també va arribar a Catalunya. El maig de l'any passat es van analitzar les restes òssies de la necròpolis de Cal Pa i Figues, de Vilafranca del Penedès, i el laboratori d'ADN de la Unitat d'Antropologia Biològica de la UAB va localitzar el rastre del bacil culpable de milions de morts arreu del món: el Yersinia pestis. Era la primera vegada que un laboratori català feia aquesta anàlisi i el detectava.

Quan va començar la pandèmia, la guionista Kathleen Jordan va quedar escandalitzada perquè, mentre els metges treballaven nit i dia per curar els malalts ingressats a l'UCI, alguns famosos multimilionaris es queixaven que no els deixaven sortir de les seves mansions. "Va ser molt irritant i frustrant", explicava Jordan a The New York Times. Empesa per una ràbia de classe difícil de canalitzar, es va proposar aleshores escriure una sèrie sobre "les desigualtats socials, sense que fos un sermó moralitzador". Per analogia amb la pandèmia, de seguida li va venir al cap El Decameró (1353) de Giovanni Boccaccio, en què deu joves florentins de classe benestant s'exilien en una vil·la campestre, allunyada de la brutícia urbana, mentre la Pesta Negra assola Florència –es calcula que, durant el 1348, un terç de la població europea, potser fins i tot més, va morir per culpa d’aquesta malaltia infecciosa. Boccaccio va imaginar uns personatges privilegiats que, a recer de la malura, passen les nits cantant, bevent i explicant contes a la vora del foc. Deu contes per dia durant deu dies. En total, cent històries d'amors desafortunats, embolics pujats de to i enemistats turbulentes.

La Marina Montaner, filla d'una important família de mercaders de València, pot ser pirata, mercant o espia. Tot depèn de les circumstàncies. Té una germana que es dedica a guarir els pobres i una altra que és artesana. "A la Baixa Edat Mitjana hi havia més diversitat que no ens pensem. No totes les dones eren mares casades, monges o meuques. Amb aquest llibre he volgut mostrar que la realitat era molt més complexa", assegura l'escriptor Juan Francisco Ferrándiz (Cocentaina, 1971), que a la novel·la L'hereva del mar (Rosa dels Vents; traduïda al català per Emma de Porrata-Doria Botey) viatja fins al 1348, quan la pesta va assolar Barcelona i València es va revoltar contra Pere IV el Cerimoniós. L'autor ressegueix les desventures de les germanes Montaner, que es veuen involucrades en l'enfrontament entre el monarca i la Unió de València. Pere IV va ser força dur amb els revoltats valencians. Fins i tot, a les seves cròniques explica que volia enterrar València en sal, cosa que finalment no va fer.

A vegades passat i present es toquen. Aquest mes de maig, tres anys i 20 milions de morts després, es va donar oficialment acabada la crisi que va provocar el covid-19. Mentre el coronavirus sacsejava tot el planeta, al Penedès s'investigava una altra pandèmia que va provocar milions de morts fa segles. "Al segle XIV, amb la pesta negra, no devia ser tan diferent. Van ser molts morts inesperats i es va haver de fer front a les dificultats per enterrar-los. A la necròpolis de Cal Pa i Figues de Vilafranca del Penedès hem trobat molts paral·lelismes amb l'actualitat", explica Núria Armentano, arqueòloga i antropòloga de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i responsable del Laboratori de Paleopatologia del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC). A Vilafranca del Penedès, la pesta negra va fer estralls: el 1367 tenia 4.350 habitants, i tres anys després menys de 4.100. La crisi poblacional es va agreujar perquè molts vilatans es van desplaçar fora del nucli urbà buscant espais més aïllats. Un segle més tard, al cens del 1497 només constaven 1.575 habitants.

Rentar-nos la cara, les mans i les dents, dutxar-nos o fer servir desodorant són accions que formen part del nostre dia a dia, tot i que no sempre ha estat així. La higiene tal com l'entenem avui dia és un concepte relativament modern que ha anat evolucionant al llarg de la història. De fet, el terme com a tal no va aparèixer fins al segle XIX. Curiosament, l'origen de la paraula ve d'Higiea, nom la deessa grega de la salut.

Les anàlisis d’ADN de set individus morts al segle XIV i enterrats als cementiris històrics de Kara-Djigach i Burana, situats a la vall de Txui, a l’actual Kirguizistan, podrien esdevenir la prova definitiva de l’origen de la pesta negra, la malaltia infecciosa que entre el 1346 i el 1353 va provocar la mort d’almenys 20 milions de persones a Europa i prop del 60% als diferents territoris de l’Àsia central i el continent europeu per on es va estendre. Les dades, que es publiquen avui a la revista Nature, han estat obtingudes pels investigadors Johannes Krause i Philip Slavin, de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig. A l’estudi també hi han participat científics de les universitats de Tübingen, a Alemanya, i Stirling a la Gran Bretanya. 

"Hi ha una raça de certes criatures diminutes que no es poden veure amb els ulls però que floten a l’aire i entren al cos per la boca i el nas, i causen malalties greus", escrivia el funcionari i militar romà Marc Terenci Varró sobre l’epidèmia de Corfú de l’any 49 aC. Virgili, el mateix Varró i Ciceró van descriure en molts dels seus textos com les epidèmies viatjaven i flagel·laven comunitats senceres. Ja al segle IV aC, els grecs detallaven que una epidèmia (una paraula que en grec també volia dir arribada) era una malaltia que tenia l’origen en el que es respirava.