Corrien els anys 500 abans de Crist i Heràclit assenyalava: "Aquest ordre del món, el mateix per a tots, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que sempre va ser, és i serà foc etern, que s'encén amb mesura i s'apaga amb mesura”. De vegades cal recórrer als filòsofs grecs per intentar comprendre què ens passa, en quin món vivim. També per saber la manera d'afrontar el dolor de veure una part del nostre país patint les pitjors conseqüències d’una DANA devastadora.

El mes passat, Mario Draghi, l’antic president del Banc Central Europeu (BCE), va fer públic l’informe sobre la competitivitat i la productivitat europees que havia preparat per encàrrec de la presidenta de la Comissió Europea. Més enllà dels interrogants que plantegen les seves anàlisis i recomanacions (perquè no sabem si aconseguiran generar respostes efectives), l’informe Draghi ha de ser saludat per un doble motiu. En primer lloc, perquè identifica i descriu molt bé els nostres problemes essencials. Posa en concret el dit a la llaga sobre el retard tecnològic europeu en una sèrie d’àrees clau, i de les pèssimes conseqüències potencials d’aquests dèficits, en un panorama geopolític molt violent i degradat.

El Pla Draghi per recuperar la competitivitat de la UE defineix dos plans entrellaçats i complementaris: a) una inversió en àrees concretes del 4% o 5% del PIB europeu / any, uns 800.000 M€/any, i b) un pla per finançar-ho.

Una de les propostes de l’informe Draghi que han captat més l’atenció és la d’emetre deute comú de la Unió Europea per tal d’estimular la inversió productiva. L’informe conclou que la UE necessita revertir el feble creixement de la productivitat i una de les principals recomanacions és incrementar la inversió, tant privada com pública, amb un fort suport del finançament públic.

Els tres grans del PIB mundial són els EUA, que en representa un 26%; la Xina, un 17%, i la UE, un 17%. La UE té una economia com la xinesa i el 65% de la dels EUA. El 10% de la població més rica té unes rendes del 35% del total a la UE, del 40% als EUA i del 55% a Àfrica i Sud-amèrica; és a dir, a la UE és on hi ha més igualtat de rendes. Les polítiques socialdemòcrates europees dels 60 i 70 van tenir efecte. El creixement anual del PIB, del 2002 al 2023, ha estat del 8% a la Xina, del 2% als EUA i de l'1,4% a la UE. En 20 anys la UE ha crescut el 13% menys que els EUA, un endarreriment difícil de recuperar. El 28% de la pèrdua es deu al treball i el 72% a tecnologia. La Xina no és comparable perquè té unes rendes per persona menors. Les raons d'aquesta pèrdua de competitivitat de la UE són les següents.

L’informe Draghi ens ha arribat en un context que no li és el més favorable. Estava pensat per a una legislatura europea amb més pes al centre (Macron). Però, així i tot, serà influent. Gaudeix de la credibilitat de Draghi, de ser rigorós i d’estar admirablement treballat. Cert, és massiu i dens. Però qui vulgui només copsar l’essència dels arguments que es limiti a un prefaci de cinc pàgines on cap paraula és sobrera. Qui vulgui un resum executiu que vagi a les 65 pàgines de la Part A. I qui es vulgui submergir en els fonaments, molt sòlids, de les 178 propostes concretes que vagi a la Part B, de 327 pàgines.

Aquestes darreres setmanes d’estiu hem tingut la possibilitat de reflexionar, d’una banda, sobre el paper futur de la UE i, de l’altra, sobre el futur de l’educació; pel que fa a la primera qüestió, a partir dels recents i preocupants informes d’Enrico Letta i de Mario Draghi, i pel que fa a la segona, del ja conegut informe PISA i d’un seguit de recomanacions de diferents entitats, entre les quals la Fundació Bofill, amb motiu de l’inici del nou curs escolar. No em costa gens simplificar dient que uns ens diuen que el futur paper econòmic i polític de la UE en el món està en perill si no actualitzem el nostre model de vida i els altres que cal adaptar els nostres sistemes educatius, i d’una manera molt especial en el cas català, a unes noves circumstàncies. Agafo algunes idees d’uns i altres i explico les perspectives que veig.

Al llarg d’aquests últims mesos l’economia europea ha rebut el diagnòstic de dos italians de renom: Enrico Letta, ex primer ministre italià i, aquesta setmana, Mario Draghi, antic president del Banc Central Europeu. Ens parlen d’una Europa en decadència i, com a senyal, tenim que la seva gran potència, Alemanya, després de mesos de paràlisi, s'acosta a la crisi econòmica. Ja fa molts anys que Europa no crea grans empreses i cada cop està més arraconada a l’ombra dels gegants nord-americà i xinès.

La Unió Europea s'està quedant enrere respecte als Estats Units i la Xina. Fa temps que creix a un ritme més lent que les dues altres grans potències mundials i va a remolc de la indústria estatunidenca i xinesa en matèria d'innovació tecnològica i transició energètica. Per això, l'expresident del Banc Central Europeu (BCE) Mario Draghi, que té molta ascendència a Brussel·les, ha receptat tirar endavant un nou pla Marshall que com a mínim dupliqui el nivell d'inversió que es va fer després de la Segona Guerra Mundial i que es canalitzi a través d'uns nous fons europeus, com els de recuperació covid.

En un context en què la democràcia liberal està amenaçada i els exemples de disfuncionalitat de diferents règims polítics abunden, ens podem preguntar com es comparen les institucions de la Unió Europea (UE) i dels EUA. El rerefons és la competència tecnològica i geopolítica entre els EUA i la Xina, i el predomini de la polarització política i social arreu.

L'arribada d'un nou govern italià, probablement de dretes, després de les eleccions que se celebren aquest diumenge, posa el punt final a 17 mesos d'estabilitat i creixement econòmic sostingut gràcies a la gestió de l'expresident del Banc Central Europeu, Mario Draghi. La dimissió del prestigiós economista obre un període d'incertesa en un context marcat per la greu crisi energètica i econòmica a conseqüència de la invasió russa d'Ucraïna.

Walter Bagehot va viure al segle XIX a Anglaterra i va esdevenir l’editor principal de The Economist el 1861, càrrec que va ocupar durant disset anys. La revista havia estat fundada per l’economista escocès James Wilson el 1843. Bagehot, que s'havia casat amb la filla de Wilson el 1858, va ser un prolífic i influent escriptor. Entre les seves obres destaca Lombard Street sobre finances i banca. Bagehot ha tingut un gran predicament entre els bancs centrals sobretot per la recepta per afrontar una crisi financera: el banc central ha de prestar sense límits als bancs que tinguin problemes de liquiditat però que siguin solvents i que puguin aportar garanties (col·lateral en l’argot bancari). A més, el préstec ha de ser a un tipus d’interès prou alt perquè els bancs que realment no ho necessitin no ho demanin, per evitar l’anomenat “risc moral”. L’atractiu d’aquesta política consisteix en el fet que, si és creïble, no s'ha de fer servir! Això és així perquè està dirigida a atacar les crisis d’entitats que siguin solvents, que els seus actius cobreixin els passius, però que pateixin retirades de dipòsits per un pànic. Els dipositants ja no correran a treure els diners del banc quan sàpiguen que el banc central li prestarà diners sense límit per evitar la fallida de la institució.

El 8 de setembre del 2007, Beppe Grillo, un còmic molt popular a Itàlia, va reunir milers d'indignats en una plaça de Bolonya per exigir que al Parlament no s'hi asseguessin polítics condemnats, cosa que en aquell moment hauria suposat enviar a l'atur gairebé un 10% de ses senyories. La mobilització va ser l'embrió del qual va sorgir el Moviment Cinc Estrelles (M5E). Gairebé 15 anys més tard, el partit que va saber recollir millor el cansament dels italians per la seva classe política després de la crisi financera està sumit en la seva pròpia crisi i les pròximes eleccions amenacen de condemnar-los a la irrellevància.

"Farem tot el que calgui per preservar l’euro. I creguin-me: serà suficient”. Aquestes paraules, pronunciades fa exactament una dècada per l’aleshores president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, van ser el bàlsam que necessitava la zona euro per començar a posar fi a una crisi de deute que havia amenaçat de trencar la moneda. 

Itàlia es prepara per tornar a les urnes després de la dimissió del primer ministre, Mario Draghi, que s'hi ha vist obligat per la pèrdua de confiança de tres dels socis que formaven part de l'heterogènia majoria parlamentària que li donava suport. I els partits no han perdut ni un minut per arrencar una campanya electoral que, en realitat, ja fa mesos que es cuina.

Mario Draghi (Roma, 1947) es va acomiadar de la presidència del Banc Central Europeu amb la satisfacció d'haver aconseguit salvar la Unió Europea de la crisi de deute més gran de la seva història, que amenaçava d'enterrar la moneda única. “Em sento com algú que va intentar complir amb el mandat de la millor manera possible. És part del nostre llegat: mai ens hem de rendir”, va declarar llavors, durant la seva darrera roda de premsa al capdavant de la institució.

Mario Draghi tira la tovallola. I aquesta vegada és la definitiva. El primer ministre italià ha presentat aquest dijous la dimissió al president de la República, Sergio Mattarella, després de perdre el suport de la majoria parlamentària que el sostenia al capdavant d'un govern d'unitat nacional des del febrer del 2021. Mattarella, que havia fet esforços en els darrers dies per mantenir Draghi al poder, ha acceptat la renúncia de l'economista i mantindrà el govern en funcions per gestionar els assumptes urgents fins a la formació d'un nou executiu. Aquest dijous a la tarda, el president ha dissolt el Parlament i ha anunciat la convocatòria d'eleccions anticipades per al 25 de setembre. Roma ja camina cap a una nova crisi política que afegeix incertesa i inestabilitat a un context difícil, marcat per la guerra a Ucraïna i les seves conseqüències econòmiques, i que ressonarà arreu d'Europa.

Durant el cap de setmana, el telèfon del primer ministre italià, Mario Draghi, devia treure fum. A més de les nombroses crides des de diversos sectors interns perquè reconsiderés la seva anunciada dimissió, el mandatari també va rebre les trucades dels principals líders europeus, que intentaven evitar una enèsima crisi política a Itàlia. La pluja d'elogis va ajudar a Draghi a fer marxa enrere, però no n'hi ha hagut prou i s'ha vist empès a dimitir. Malgrat que la situació no és gens inusual al país transalpí, acostumat a canvis de govern més sovint que la majoria d'estats europeus –en els últims 50 anys, les legislatures han sigut, de mitjana, de menys de dos anys–, aquest terratrèmol polític arriba en un moment extraordinàriament delicat a escala geopolítica i pot tenir un impacte important en la tan preuada cohesió europea.

L'experiència de Mario Draghi al capdavant del govern italià té les hores contades. Dos dels socis més importants de la coalició que va fer arribar l'expresident del Banc Central Europeu a l'executiu italià, el Moviment 5 Estrelles (M5E) i la Lliga, no han participat en una moció de confiança al Senat a la qual el primer ministre s'ha sotmès per verificar els suports amb què compta, després que la setmana passada anunciés la seva dimissió, congelada fins aquest dimecres pel president de la República, Sergio Mattarella, i que probablement es farà efectiva aquest dijous. La crisi al govern italià sembla ara inevitable.