'La dona amagada'. Colette. Traducció i pròleg de Maria-Mercè Marçal. Epíleg de Joana Masó. Comanegra, 2021.

El darrer Myotragus és el nou llibre d'Adrià Garcies i Morell i Melicotó. El llibreter i editor d'Ínsula literària s'ha encarregat de la part narrativa d'aquesta història, que inclou les il·lustracions de Robert Campillo Romero. És un conte infantil perquè petits i grans coneguin la bèstia prehistòrica que va poblar les Illes ara fa més de cinc milions d'anys.

–Una copeta de cava de benvinguda? –pregunta la cambrera, amb aquell to suau, lliscant i musical, que fa sempre. 

Quan arribem els Mossos sempre hi són, esperant-nos. Nosaltres demanem el permís uns deu dies abans, que tenim una companya que se n’encarrega, i llavors pactem la intervenció: «Sobretot no talleu el carrer, i deixeu que els clients puguin entrar i sortir de l’hotel». Però a banda d’això ens deixen liar-la tant com vulguem. Avui ens manifestem aquí a l’Olivia Balmes, però és una lluita que afecta les cambreres de pis de tots els hotels de Barcelona. Aquesta tarda som vuit Kellys, amb la samarreta verda, però ja veus que ens dona suport gent de tot arreu: estudiants, senyores grans, activistes de la PAH, els mensakas, els riggers que munten escenaris... I sempre hi ha cotxes i taxistes que piten quan ens veuen manifestar-nos, per solidaritat. Un dels nostres crits és «no nos mires, únete!», o sigui que si vols ajudar-nos pots repartir aquests fulletons informatius o aguantar una de les pancartes. La protesta d’avui és perquè han acomiadat aquestes dues companyes, la Fatima i la Mayrenge, una per agafar la baixa perquè es va entrebancar amb un llençol i l’altra perquè va muntar la secció sindical de les Kellys a l’hotel. El més trist és que la resta de treballadors no s’hi solidaritzin. Ho has vist, al principi, com el porter s’encarava amb nosaltres? És que no ho entenen, demà els pot tocar a ells!

No pot fer altra cosa que anar cap al bar. Sent un petit mareig quan hi entra. ¿Hauria de demanar una camamilla? Perquè a ell el que de debò li ve de gust és una cervesa. Se sent la gola tan seca com el desert del Gobi. El desert del Gobi, quina bestiesa. La mare sempre li deia que passava massa temps mirant atles.

D’aquí a una estona sonarà el timbre que assenyala el final de les classes i els alumnes començaran a baixar per aquesta escala que veig des de la cadira on sec, treballant, encara que a aquestes hores ja ho tingui tot fet i només pensi a anar-me’n i prendre una decisió que m’atabala. Fa setmanes que visc en un estat de perplexitat angoixant que en comptes d’apaivagar-se sembla decidit a quedar-se dins meu, i mentre observo -amb un punt de nerviosisme- el rellotge que penja del vestíbul repasso una vegada més tot el que ens ha passat des del dia 1 d’octubre.

“M’agrada tancar-me amb gent que no existeix...”, diu Hipólito G. Navarro. El narrador andalús, un dels més prestigiosos de la generació que va començar a publicar a la dècada dels 90, acaba de tancar un parèntesi difícil en la seva trajectòria: es va obrir l’any 2005 amb la publicació de Los últimos percances (Seix Barral) i ha estat obert fins aquest novembre, en què ha arribat La vuelta al día (Páginas de Espuma). “M’agrada tancar-me amb gent que no existeix... però cada vegada em costa més trobar els contes -admet-. Sé que podria escriure seguint estratègies que funcionen molt bé, però ja les he fet servir, i per tant no vull repetir-les. Sempre he intentat fugir d’una única fórmula. És curiós, perquè hi ha autors que escriuen meravellosament bé, com Raymond Carver, però que poc o molt han escrit el mateix”.