D’on sou, vosaltres? Jo soc un català d’Europa. Confesso, fins i tot, un deix de mala consciència eurocèntrica. A Europa, en general, m’hi sento com a casa, en especial a Itàlia i Anglaterra (ja sé que han marxat de la Unió, però són Europa). El fred em tira enrere als països del nord. En molts llocs no hi he estat, però els he llegit, els he gaudit culturalment. La cuina, esclar, la mediterrània. La de l’oli d’oliva, que diria Josep Pla. Ell també era un europeu viatger, alhora practicant i escèptic, una mica a la manera fin de siècle de Zweig. Però més vital. Quan a principis del segle XX els catalans havíem aconseguit fer-nos europeus, de cop amb la guerra tot es va esfondrar. Ara l’ombra allargada de la ultradreta tampoc no augura res de bo.

És sabut que Montaigne parla als seus Assaigs de quasi totes les coses humanes i una mica de les divines (vegeu-ne la traducció catalana de Vicent Alonso, Ed. Proa). Al llibre tercer de l’obra, el filòsof, si es pot dir així –igual podríem dir-ho de Josep Pla, que també va escriure sobre quasi tot–, parla de L’art de conversar en un dels capítols, llarg.

L'home a qui volem imaginar llegint a la llum d'una espelma, en una torre circular que sembla sorgida d'un quadre oníric de Giorgio de Chirico, prop de l'ensopit riu Dordonya, al Perigord, només té 38 anys, tot i que potser n'aparenta més. Es diu Michel de Montaigne (1533-1592) i ha decidit retirar-se del món, tancar-se a casa. No sap que ja és el primer modern. Més ben dit: que està començant a ser-ho. La perífrasi verbal resulta aquí necessària per comprendre l'abast històric d'aquest confinament voluntari, que no és altra cosa que un procés que el portarà a canviar les regles de joc expressives del pensament occidental. Com succeeix amb els arbres borrosos que veiem des d'un tren en marxa, el moviment –un procés sempre és una modalitat de moviment– dificulta i alhora amplia la nostra percepció de la realitat. El moviment de les coses, el seu vertiginós i alhora previsible transcórrer, acabarà sent, de fet, la matèria primera dels Assaigs, com va intuir molt bé Jean Starobinski. Tot i que reclosos a les nostres respectives cases, aquests dies de març estem presenciant –i, d'alguna manera, també protagonitzant– un canvi que podria arribar a ser molt profund.