No és la primera vegada en els últims 25 anys que la publicació d'una nova sèrie de llibres juvenils és rebuda amb l'esperança de ser "el nou Harry Potter", tant per part del sector editorial com per part dels lectors. L'última autora a qui li ha passat és Annabel F. Steadman. Amb només 30 anys, la novel·lista anglesa ha venut els drets de traducció de Skandar i el lladre de l'unicorn a 38 llengües –la nord-americana Simon & Schuster va pagar un avançament de set xifres per les tres primeres novel·les– i Sony n'ha comprat els drets per adaptar el llibre al cinema. En català l'edita Salamandra. Steadman, que ha estat una de les convidades del Festival 42 de Gèneres Fantàstics de Barcelona, proposa una història d'aprenentatge protagonitzada per un noi de 13 anys, Skandar, que té el somni de convertir-se en genet d'unicorn. Per aconseguir-ho cal que sigui admès en una escola situada en una illa, on els alumnes són agrupats en funció dels quatre elements naturals. Amistat, aventures, màgia i un enigmàtic lladre, el Teixidor, són alguns dels eixos de la primera de les cinc novel·les de la sèrie.

Ja sigui a través de la literatura o des de l'escenari, Édouard Louis no deixa de passar comptes amb la seva vida. L'escriptor francès va debutar el 2015 –quan tenia només 23 anys– amb Adeu a l'Eddy Bellegueule (Salamandra), una novel·la autobiogràfica sobre els anys d'infantesa en un poble del nord de França durant els quals amics i familiars el van estigmatitzar a causa de la seva homosexualitat. Traduït a més d'una trentena de llengües, Louis ha passat les tres últimes setmanes a Nova York, on ha representat el monòleg Qui va matar el meu pare, basada en un llibre seu i amb posada en escena de Thomas Ostermeier.

El final de Seis cuatro no decep, i això que durant bona part de les 656 pàgines d’“el thriller de l’any”, segons la promoció, costa de creure que acabarà havent-hi algun tipus de desenllaç. Aquesta no és, però, una novel·la negra clàssica de les que atrapen el lector per la via habitual de la intriga sobre un crim. Tot i que en realitat hi ha tres casos, el que de veritat acaba fent passar la lectura és la perplexitat que provoquen les relacions entre els protagonistes, com reaccionen a les lluites de poder en el si del departament de la policia, els seus conflictes interns i, també, la desesperant dificultat que tenen d’expressar el que pensen o el que senten. Si molts cops la novel·la negra és una bona manera de conèixer els llocs on passa la trama, en el cas de Seis cuatro el paisatge és psicològic i cultural. Només sabem que som en algun lloc a la perifèria de Tòquio a la primera dècada del segle XXI, encara que el que passa només sembla possible al Japó.

Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) va viatjar fins al Canadà, l'Índia i Itàlia per escriure el seu primer llibre, La trena (Salamandra), que es va convertir en un gran èxit de vendes i va guanyar el Prix Relay. En el seu segon llibre, Les vencedores (Salamandra), les protagonistes també són dones que resisteixen, però aquesta vegada l’autora francesa no ha creuat cap frontera, almenys no de les que delimiten estats. El seu segon llibre transcorre al cor de París, en un edifici que es coneix com el Palau de la Dona, que acull dones sense recursos. L’escriptora, directora, guionista i actriu viatja a una realitat físicament molt propera però invisible i desconeguda per a molts, la de les dones sense sostre. El viatge el fa acompanyada de la Solène, una de les heroïnes del llibre, que, amb 40 anys, deixa la seva exitosa carrera com a advocada per fer d’escrivent pública.

El petit príncep és un personatge per domesticar, somiós i decidit a no convertir-se mai en una persona gran. El narrador del llibre és un aviador -igual que Antoine de Saint-Exupéry- i després de patir una avaria al desert del Sàhara, mentre prova de reparar el motor, "més aïllat que un nàufrag en un rai al mig de l'oceà", és interpel·lat per algú que li fa una petició extravagant: "Si us plau... dibuixa'm un be!"

L'any 2009, mentre La solitud dels nombres primers es convertia en un fenomen internacional, Niccolò Ammaniti publicava una sàtira sobre el món dels escriptors, Que comenci la festa , en què apareixies com a secundari.

'Una casa amb piscina' (Amsterdam/Salamandra) explora temes contemporanis com el malestar de la família, la difícil comunicació entre pares i fills o la falsedat de les relacions socials, així com el desig, la culpa o l'ànsia de venjança en el si d'una societat permissiva i autocomplaent. "Volia tenir un metge com a protagonista que se sent humiliat o maltractat per un cercle de pacients artístics, arrogants i pedants, diu Herman Koch: quan ja havia començat a escriure es va fer pública la detenció de Roman Polanski a Suïssa perseguit per la relació amb una menor en els anys 70, "un tema que donava molt de joc per a una novel·la i que em va fer pensar –diu– en la possibilitat que un home gran pogués ser un violador o fins i tot un pederasta".

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra (La Campana/Salamandra, 2012) avança a dos temps: arrenca el dia 2 de maig del 2005, amb la fugida del geriàtric de l'ancià Allan Karlsson, però quan Karlsson està a punt de ser enxampat per un dels pinxos de l'organització mafiosa Never Again, l'acció recula 100 anys, fins al dia del seu naixement. "El nucli del llibre era intentar explicar la història del segle XX amb humor. Volia fer explícit com podem arribar a ser d'estúpids... –explica Karlsson a l''ARA'–. El personatge principal passeja per la Guerra Civil Espanyola, la creació de la bomba atòmica, la Rússia soviètica i el maig del 68 francès, i ho fa com una espècie de guia que mai no s'involucra en un bàndol ni en l'altre". Karlsson és un escèptic de cap a peus: no creu ni en ideologies ni en déus, i cada vegada que topa amb algun president o dictador -i això no passa ni una ni dues vegades- les conseqüències són del tot imprevisibles. Dina paella valenciana amb Franco i s'emborratxa amb Harry S. Truman, participa en una conspiració per acabar amb Winston Churchill, fa una revelació determinant als presidents Charles de Gaulle i Lyndon B. Johnson i quan és rebut per Ióssif Stalin acaba engarjolat després de recitar un poema de Verner von Heidenstam, simpatitzant del nacionalsocialisme i, per tant, enemic de la Rússia soviètica (almenys de la de després del 22 de juny del 1941).