Humiliació sense pal·liatius per al primer ministre britànic, Keir Starmer. La setmana que havia de ser de la celebració del primer aniversari del retorn del laborisme a Downing Street –es compleix aquest divendres–, ha suposat la setmana en què el poder del premier ha quedat poc menys que reduït a cendres i en què ha sigut acusat de practicar "retallades dickensianes" a les ajudes socials per als més desvalguts. En un cop prou dur per a la seva autoritat moral i per a la legitimitat de la direcció del partit, Starmer ha vist aquest dimarts al vespre com la tramitació de la llei de reforma de les contribucions individuals als discapacitats (coneguda com a welfare bill) ha quedat pràcticament escapçada en el seu nucli fonamental per una revolta interna de proporcions fins ara mai vistes, que ha obligat el govern a plegar-se a la força dels rebels amb concessions de darrera hora minuts abans de la votació. Victòria formal en nombre (335 a 260), però derrota política i moral. Prèviament a la votació de la llei, una esmena per eliminar-la completament ha comptat amb 44 laboristes que s'hi han pronunciat en contra.

No puc deixar de pensar, veient la situació que ens arriba contínuament aquests darrers mesos des de totes les parts del món, que tenim raons per estar molt preocupats. Però, alhora, també crec que tenim l’obligació de fer, dins de les nostres possibilitats, alguna cosa per ajudar a posar-hi remei. Evidentment, deixo de banda les enormes ximpleries i bestieses de què s’enorgulleixen els dirigents polítics d’alguns grans països, el comportament dels quals només em mereix un rebuig total. Em pregunto com pot ser que moltíssimes persones de diferents edats i posicions socials els donin suport, tant en països autàrquics com en democràtics. Penso que estan passant coses que no acabem d’entendre, però malgrat això vull fer algunes consideracions que puguin ajudar a combatre la gran quantitat d’informació falsa o manipulada que circula i que porta a molts a decisions emocionalment intenses però generalment errònies. Si es fa un diagnòstic millor, es podran començar a proposar remeis.

Escric aquest article després d’haver seguit amb preocupació, aquests darrers dies, els resultats de les eleccions al Parlament de la UE amb una important pujada de vots d’extrema dreta i amb el creixement d’una orientació no europeista. També després d’haver vist la victòria inicial de Le Pen a França, amb uns resultats que afavorien els partits dels dos extrems, sobretot la ultradreta. També amb l’evidència al Regne Unit del fort càstig que han patit els conservadors, fruit d’unes polítiques liberals amb insuficient atenció a les necessitats socials i, en bona part, per la decisió equivocada i pitjor gestió del Brexit. I, finalment, la segona votació a França amb una inesperada reacció que deixa una gran incertesa tant a França com a la UE. Tot això, junt amb el que estem veient a Itàlia i també el que passa a casa nostra des de fa ja bastant de temps, em porta a fer algunes consideracions per intentar entendre un xic el què i els perquès.

Si ens preguntessin per les característiques del nostre estat del benestar segurament no tardaríem a parlar del caràcter universal, i gratuït, de serveis públics com l’educació o la sanitat. I si bé algun cop la universalitat de la sanitat pública s’ha posat en dubte, no passa el mateix amb la seva gratuïtat. Liderem els rànquings internacionals d’esperança de vida en néixer i, en comparació amb altres països, no existeixen grans diferències en l’accés a la salut en funció de la renda. Però aquest sistema no està garantit, presenta importants senyals de col·lapse –com les llargues llistes d’espera, o la falta de professionals– i té carències històriques en les dotacions de certs serveis sanitaris. Sembla, però, per les declaracions de la nova ministra de sanitat Mónica García, que alguna d’aquestes carències estan en procés de solucionar-se. 

Li pregunto a A., que acaba de fer 70 anys, per la seva infantesa. La infantesa de qualsevol persona, com li va dir l’actor rus Roland Bikov a la Montserrat Roig, és l’antiguitat de cada ésser humà. O sigui que per entendre l’antiguitat d’una societat, les seves arrels, cal saber com van ser nens els que ara són grans. Però ai!, les relacions intergeneracionals no estan de moda, els dinars familiars són un pal i els vells repapiegen o es repeteixen. Acostumats a l’entreteniment continu i exigint a les persones reals un ritme de tiktoker, la ja coneguda melodia dels més grans es fa feixuga i convida a la fugida cap a la pantalla tan plaent per a la hiperactivitat mancada d’atenció tan característica del nostre temps. Només els qui tenim una naturalesa narrativa i busquem històries en cada bocí de vida continuem escoltant els que es repeteixen com escoltàvem de petits els contes de fades. Els petits canvis que la persona va introduint en un relat ja conegut constitueixen pistes essencials sobre l’antiguitat dels anys previs a les penes i angoixes del món adult. 

“És culpa d’una política d’immigració irresponsable i una integració fallida”. Podrien semblar les declaracions de la consellera d’Educació per justificar els mals resultats educatius dels alumnes catalans a les proves PISA publicades aquesta setmana. Però són d’Ulf Kristersson, primer ministre suec, per parlar de les guerres entre bandes cada cop més habituals al país.

El pacte PSOE/Sumar reposa damunt d’un conjunt de projectes, entre els quals destaquen les mesures que amplien l’estat del benestar. Ara que la formació del nou govern és imminent, cal que ens preguntem què pot suposar el desenvolupament d’aquestes mesures, i si responen a les urgències que estan necessitant les nostres societats.

Hi ha dues cues a Madrid que ens poden donar senyals de com va la nostra economia. La primera, la de l’administració de loteria de Doña Manolita, que per Nadal superava qualsevol rècord històric després de la pandèmia. La segona, la que les últimes setmanes ha col·lapsat el Banc d’Espanya, de persones buscant invertir en lletres del Tresor. L'una, perseguint la inversió amb menys probabilitat que ens toqui, i l’altra, en la recerca d’un actiu segur però amb baix interès. Dues formes oposades de gastar els diners, però una mateixa passió popular.

El govern espanyol ha establert un ajut de 200 € per a les persones que estan en una situació econòmica de fragilitat arran dels augments de preus. És un exemple més del que en podríem dir política social personalitzada, és a dir, basada en ajuts condicionals al nivell de renda, modificada per circumstàncies personals o familiars.

Després de dos anys de pandèmia, una de les poques coses clares que emergeixen de l’experiència és que en les properes dècades haurem de dedicar més recursos a la sanitat pública.

En un article anterior sostenia que l’estat del benestar ha de tenir la mida de la butxaca del país. Hi ha qui es resisteix a acceptar-ho. El subjectivisme és habitual quan una limitació ens afecta directament. Tothom té clar que el nivell de la sanitat pública a Haití, posem per cas, no pot ser el mateix que el nostre. La raó? Ells són molt més pobres. Ara bé, aquest fet diferencial tan bàsic costa d'acceptar quan ens comparem amb França o Alemanya. És cert que la distància econòmica que ens separa dels països més avançats d’Europa no és enorme. Però cal acceptar-la, encara que sembli petita. Quan parlem de l’economia d’un país hauríem d’analitzar-la com la d’una economia familiar qualsevol –encara més quan el país no pot imprimir moneda–. No explicar a la gent aquesta realitat alimenta els populismes, tant els de dretes com els d’esquerres. És immoral exigir als governants que gastin allò que no ens podem permetre.

Una vegada més ha sigut la magnitud de la tragèdia i l'horror, que en aquest cas ha adoptat la forma d'una pandèmia d'abast mundial, la que ha sacsejat amb força l'imaginari social recordant-nos la importància de vetllar per aquells serveis essencials que donen significat i configuren l'estat del benestar, entès com a expressió d'uns valors que pel seu interès general s'han de defensar amb una vocació de permanència per sobre de qualsevol ideologia.

Comencem fent-nos preguntes fàcils i proposant respostes banals, i després ja mirarem sota la catifa. Per a què serveix pagar impostos? Doncs perquè d'aquesta manera es poden fer escoles, hospitals, etc. I qui els ha de pagar? Doncs tothom, en funció de la seva renda, progressivament: seria injust que una persona que guanya un milió d'euros l'any i una altra que només n'ingressa 10.000 paguessin un mateix percentatge de, per exemple, un 15 % del que tenen. Bé, suposo que amb aquest parell d'obvietats ja n'hi ha prou (repetir llocs comuns cansa). Si totes aquestes històries són tan òbvies i certes –i consti que podríem afegir dues dotzenes de preguntes i respostes semblants–, per què l'anomenat estat del benestar avui trontolla i demà, amb tota seguretat, ni tan sols serà viable? Heus aquí la pregunta que cal formular, si pot ser sense fer trampes a l'hora de respondre. El model suec, per exemple, va fer fallida als anys noranta, i avui ja no és la plàcida societat de Pippi Langstrump sinó un dels llocs d'Europa on l'extrema dreta avança més. Per tant, de fantasies, les justes.

No totes les herències són benvingudes. Quan una persona mor i deixa un llegat als seus hereus, poden rebutjar-lo si consideren que els deutes acumulats per la persona desapareguda superen els diners, els habitatges o el que sigui que els ha deixat el difunt. Els hereus, per tant, tenen l’opció de triar. És un detall important perquè, en cas contrari, es podrien arruïnar per unes decisions que no han pres ells.