Pedro Sánchez ha obert la porta a deixar la presidència del govern espanyol per la investigació que s'ha obert contra la seva dona. Podria sotmetre's a una qüestió de confiança –que no requereix majoria absoluta al Congrés i podria superar amb els seus socis–. Ara bé, què passa si fa un pas al costat? El president espanyol no pot cedir la presidència a dit, i només té dues alternatives possibles: que un altre candidat se sotmeti a un debat d'investidura o convocar eleccions.

Les eleccions generals celebrades aquest dijous al Pakistan han deixat el país en un estat de profunda incertesa, que pot accentuar encara més l'endèmica inestabilitat en què es viu. Si bé encara no ha acabat el recompte en 44 districtes, ja es pot avançar que els candidats independents que donaven suport a l'exprimer ministre Imran Khan, empresonat ara per corrupció i altres delictes, han trencat les expectatives i han aconseguit la majoria d'escons a l'assemblea.

“Hi ha desconcert, incredulitat i negació”. “Estan alterats, decebuts i molt callats; poques bromes, aquests dies”. “Estan en estat de xoc, no entenen res”. “Ha caigut una bomba nuclear”. “Estan flipant i molt fotuts”. “Estan atacats, tenien coll avall que sumarien o que els faltaria molt poc”. “Tenen una gran decepció i, a sobre, dependre de Puigdemont els mata”. 

L'idil·li de l'extrema dreta amb les urnes a l'estat espanyol va començar el 2018 a Andalusia. Apel·lant als que després han continuat sent els seus grans èxits (el nacionalisme espanyol, el combat contra la immigració irregular, contra l'independentisme, contra la memòria històrica i contra el feminisme) va assolir 12 diputats, gairebé 400.000 vots i la clau del canvi de govern. Va investir el llavors candidat del PP, Juanma Moreno Bonilla. Des d'aquell moment, cada cop que s'ha cridat els ciutadans a votar, Vox ha anat guanyant nous adeptes, fent forat especialment en els barris més pobres, als que arribava amb suposades solucions fàcils per resoldre problemes difícils.

El PP i Vox van assolir bona part del poder institucional al País Valencià en les eleccions d'ara fa dos mesos. Des de la presidència de la Generalitat, amb Carlos Mazón al capdavant i amb un extorero que exalta el franquisme de vicepresident, fins als ajuntaments de València, Castelló i Alacant, i també dues de les tres diputacions provincials, els pactes entre els populars i l'extrema dreta han germinat, amb l'extrema dreta dins o fora dels governs. I fruit d'aquests acords també han arribat titulars llampants que qüestionen la violència masclista, la memòria històrica o que carreguen contra l'ús del català.

La victòria del PSC és la del triomf del vot útil. Si, al capdavall, qualsevol elecció formula una pregunta als electors, la pregunta que la majoria de votants catalans van acabar contestant-se va ser quina era la millor manera de frenar el PP i Vox i la resposta va ser votar socialista. El PSC ha tornat a ofrenar noves glòries al PSOE i Salvador Illa ha fet un pas més en direcció a la Generalitat. Al Govern de Pere Aragonès se li complica la navegació.

El consol, no tan magre com podria semblar, és el desinflament del front de la dreta nacionalista espanyola per la banda més ultra. La davallada de Vox és severa, recorda la de Ciutadans i mostra que el vot que havia migrat cap al partit de Santiago Abascal comença a tornar cap allà d'on havia sortit, és a dir cap al PP. Recordem que el PP va també ple de negacionistes: del canvi climàtic, de la violència de gènere, de la diversitat nacional, de la pluralitat lingüística i cultural, etc. Per tant: un consol no desdenyable, sí, però d'alegria, més aviat cap ni una. Sobretot perquè els resultats auguren rebaixes (de discurs, de to, d'exigència) en els temes que acabem d'esmentar, també per part de l'esquerra.

Un club de futbol fa bé de no prendre partit. Això no evita que el futbol sigui inseparable de la política. Com tot, de fet. Els pericos sabem què són i què representen els qui es declaren “apolítics”. Ho són com ho era el dictador sanguinari que van patir els nostres pares: “Haga usted como yo y no se meta en política”. Un personatge més present que mai en aquestes eleccions, per cert. Perquè mai fins ara els seus hereus més purs i genuïns havien arribat a unes eleccions amb possibilitats de formar part del govern. És per això que avui em semblaria una frivolitat desaprofitar aquest espai d’opinió escrivint, només, de futbol. Diumenge hi ha molts drets en joc, drets individuals i drets col·lectius. I uns senyors que volen eliminar tots aquests drets en nom de la Pàtria i de la Llei Natural. Ho hem d’evitar.

La coalició Sumar Més s'ha compromès a triplicar el pressupost dedicat a la producció i l'autoconsum d'energies renovables, la lluita per a la conservació de la biodiversitat i mesures d'estalvi d'aigua i d'eficiència en la seva gestió, que ha de ser pública i directa. Es tracta d'una de les mesures urgents per combatre l'emergència climàtica.

Pedro Sánchez es jugava bona part de la campanya en el cara a cara, i el resultat no pot ser més agredolç per al candidat socialista. Després d’haver creat unes grans expectatives i haver renunciat a un cap de setmana de campanya per preparar el debat, Alberto Núñez Feijóo va resultar ser un oponent molt més dur del que potser esperava. Especialment en el primer bloc, l’econòmic, en què el líder gallec va aconseguir sembrar dubtes sobre el balanç econòmic triomfalista de Sánchez. “La primera cosa que faré quan arribi a la Moncloa serà veure quants fixos discontinus són, en realitat, demandants d’ocupació”, va proclamar.

La candidata del PSIB al Congrés dels Diputats i expresidenta del Govern, Francina Armengol, ha assegurat aquest dimarts que està "espantada amb la situació d'obscurantisme i la manca absoluta de transparència de què s'està pactant a les Balears". Així s'ha pronunciat a l'acte de presentació de les candidatures socialistes al Congrés i al Senat per a les eleccions generals del 23 de juliol, segons ha informat Europa Press. Sobre les negociacions entre el PP i Vox, Armengol considera que "han començat molt malament" i ha assegurat que mai no havia vist "res igual a la història democràtica de les Balears". "Sincerament, crec que no s'està pactant aquí, sinó a Madrid", ha afegit, a més de reiterar que és cap de llista al Congrés "per defensar amb força aquesta comunitat".

Dues qüestions prèvies per si l’amable –i alhora enrabiat– lector d’aquest article prefereix estalviar-se’l. La primera, tot i l’enorme mandra que em fa anar a votar a les eleccions espanyoles del 23-J, si no es torcen encara més les condicions, ho faré. La segona, a més de creure que l’abstenció està justificada, en comparteixo l’estat d’ànim i moltes de les raons que portaran molts independentistes a practicar-la. I, tanmateix, vull explicar les deu raons que a mi m’arrossegaran a votar.

Dels nou candidats a la presidència del Govern que van participar en el debat d'IB3, a partir del 23 de juliol només n'hi haurà tres d'asseguts en el Parlament: Marga Prohens (PP), Lluís Apesteguia (MÉS per Mallorca) i Josep Castells (Més per Menorca). Alguns, com Josep Melià (El Pi) i Antònia Jover (Unides Podem) s'han retirat de la primera línia política després de no sortir elegits, però Francina Armengol (PSIB) i Jorge Campos (Vox) faran el bot a Madrid, i encapçalaran les llistes dels seus partits per les Balears a les eleccions generals que va convocar Pedro Sánchez, després de la pèrdua territorial del PSOE el 28-M. Entre les comunitats que van perdre, les Illes.

Treure pit de la gestió econòmica de la legislatura i confiar que la ciutadania ho tingui en compte de cara a les eleccions generals del 23 de juliol. Aquesta és la bandera que la vicepresidenta primera i ministra d'Assumptes Econòmics, Nadia Calviño, ha tornat a desplegar aquest dilluns, en el marc de la primera jornada del Curs d'Estiu Santander organitzat per l'Associació de Periodistes d'Informació Econòmica (APIE).

Dissabte passat va acabar el dirty dancing políticament obscè de flirtejos, canvis de parella i allitaments discrets per a l’elecció dels nous alcaldes. Un espectacle de promiscuïtat descordada, fins i tot de prostitució política: sexe per cadires. De falta de fidelitat als principis i als compromisos. I tot, amb una manca de respecte a la voluntat dels electors, de qui es vulnera les preferències, i a una llei no escrita segons la qual es feia alcalde el més votat. Un mal exemple que sobretot va posar en circulació Ada Colau, primer guanyant Trias sota el paraigua de les clavegueres de l’Estat, fa quatre anys expulsant el vencedor Ernest Maragall amb el suport de la dreta extrema, anticatalana i racista de Manuel Valls, i ara faltant als seus compromisos, votant al costat del PP. Després de tot això, visca la Pepa.

En l’actual context electoral es detecten sectors i organitzacions dins de l’independentisme que estan fent bandera política del vot nul, del vot en blanc o de l’abstenció. D’altra banda, sabem que els motius o raons que impulsen alguns electors a aquests comportaments són molt variats, a vegades contradictoris, cosa que fa que resulti tècnicament difícil interpretar-los a posteriori. 

Sortia de votar. Un home gran, com jo, que suposo que porta uns mesos amb una pensió una mica més digna, explicava a dos companys que havia votat a qui, en cas de guanyar, ja no tornaria a augmentar-l'hi. A la nit, la meva dona torna d’estar present en un recompte: les tres persones joves que formaven la mesa (una d’elles amb divuit anys acabats de fer) expliquen que passen de votar. Just abans d’anar a dormir descobreixo que al bressol de Catalunya hi ha guanyat una persona que no vol la invasió i l’adulteració forana del país. L’endemà, faig a la presó una trobada educativa amb una cinquantena de persones recluses per parlar de com han de seguir educant els fills i filles que han quedat fora. Un jove que potser no té encara els trenta anys discuteix amb mi perquè “una tia del govern ha dit que els fills són de l’Estat”. Li proposo pensar com ajudar el seu des de la distància, però segueix: “És que a l’escola els adoctrinen”. No ha pogut votar, però em deixa molt clar a qui hauria votat...

1. Comprar. “Berlusconi va demostrar que tothom té un preu, que es pot comprar a tothom, que la realitat i la veritat depenen només de quant es vulgui gastar per canviar-les, reescriure-les i reinventar-les. A això cal afegir-hi la mentida i la idea d'impunitat”. Em sembla que aquestes paraules de l’escriptor italià Roberto Saviano (El País) descriuen de manera impecable el que significa Berlusconi. La pèrdua de la noció de límits, tot és possible, al que mana tot li està permès; i la banalització de la veritat: el que ell diu és el que val, per més que sigui una falsedat manifesta. És l’expressió del nihilisme, que li permet connectar sense escrúpols amb els governants més autoritaris. El condol de Putin és significatiu de l’aire de família que els apropa.

Que Nacho Martín Blanco fitxaria pel PP de cara a les eleccions del 23-J es donava per fet des que la setmana passada va anunciar que plegava de Ciutadans, on fins ara exercia de portaveu parlamentari i membre de la direcció estatal. Tal com va explicar l'ARA, els populars l'esperaven amb els braços oberts i, per això, va anunciar que deixava Cs. El que no estava tan clar, i que finalment es confirma aquest dilluns, era que l'exdirigent taronja seria el cap de llista dels populars per Barcelona a les eleccions generals. Un fitxatge avançat per La Vanguardia i que ha pogut confirmar l'ARA.