Si llegeixes, viuràs més. I no és una amenaça, sinó una evidència científica. Per ser exactes, viuràs un 20% més que les persones que no llegeixen, una xifra que es redueix lleugerament en els lectors de revistes i diaris, segons un estudi publicat a Social Science & Medicine, liderat per la Universitat de Michigan, que relaciona la lectura amb la longevitat i que ha fet un seguiment dels hàbits lectors de més de 3.600 persones de més de 50 anys als Estats Units durant 12 anys.

A la seu de l’Institut Guttmann de Badalona, a dalt de la serra, al costat de l’Hospital de Can Ruti, una desena de pacients que van amb cadira de rodes van treure els telèfons i van fer fotografies a l’equip que es preparava per anar a la Titan Desert, l’exigent cursa de ciclisme que creua el desert del Sàhara, al Marroc. Per primer cop, un equip de la Guttmann hi participarà. "És bonic veure com altres pacients miren el que poden arribar a fer gent que ha passat per moments complicats com ells", diu el doctor Alex del Arco, traumatòleg de l'Institut. Del Arco, que és un apassionat de l’esport, va participar el 2015 a la Titan Desert, i va afirmar que no hi tornaria després de passar-ho malament per una gastroenteritis. Ara hi tornarà ben acompanyat.

Miguel Planas té 31 anys i en fa quatre que no pot caminar ni respirar per si mateix. Fent una pirueta al gimnàs va patir un greu accident que li va causar una lesió medul·lar i va quedar tetraplègic de per vida. No es pot moure i requereix ventilació mecànica per sobreviure, és a dir, viu connectat a un respirador les 24 hores del dia. Els pacients que no tenen autonomia per respirar necessiten un marcapassos al diafragma que els ajuda a ser més independents i, en alguns casos, els permet prescindir de la ventilació mecànica. Però, fruit de l'accident, el Miguel tenia danyats els nervis frènics, que connecten l'espina dorsal i el diafragma, que són determinants per poder instal·lar aquest marcapassos. Durant quatre anys, per tant, ha hagut de dependre d'un aparell extern i si es desconnecta del respirador pot morir. Ara, per primera vegada a Europa i en una intervenció pionera, professionals de l'Institut Guttmann i de l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol li van reconstruir el nervi afectat amb l'objectiu de donar-li autonomia per respirar en un any.

La Vanessa, de 40 anys, sempre havia cregut que era poc hàbil amb les matemàtiques. Però amb l'ajuda de la seva mare, que era mestra, i del suport d'altres professors va acabar llicenciant-se en una carrera científica a la seva Colòmbia natal. No obstant, continua tenint dificultats amb els números. "Si em preguntes quan és 8 per 5, he de començar a multiplicar 8 per 1, 8 per 2... fins a arribar a 8 per 5. Busco les eines per arribar-hi. I en tot el que són problemes, raonament o simplement comptar amb més de dos decimals, em perdo", explica.

Guitarra en mà i primers acords: "Hola Clàudia, hola Roc". La Clàudia i el Roc responen. El Roc ho fa amb la mà i la Clàudia amb la veu. L'Anna Menén, musicoterapeuta, i l'Andrea Jiménez, logopeda, comencen sempre les sessions de musicoteràpia infantil saludant els petits pacients. La musicoteràpia és l'ús de la música i els seus elements –el ritme, la melodia, l'harmonia...– amb una finalitat terapèutica, i a l'Institut Guttmann la utilitzen per a la rehabilitació de pacients neurològics, tant adults com pediàtrics. Es poden treballar tant aspectes cognitius, de la parla i psicomotors com emocionals o de sociabilització, entre d'altres. "La idea és agafar un objectiu que no és musical i transformar-lo en música per treballar aquesta funció i que això reverteixi en la seva vida", explica Menén. I es pot usar com a eina rehabilitadora per a tota mena de pacients: amb afectació neurològica, persones amb demència, amb afàsia, amb trastorns del neurodesenvolupament, trastorns de consciència...

El 20% del tumor que havia reaparegut al cervell de Raúl González arrelava perillosament en una de les regions encarregades de la mobilitat de les extremitats esquerres. Era necessari extirpar el teixit anormal com més aviat millor, però fer-ho comportava assumir un alt risc de patir seqüeles que podrien arrabassar-li l'autonomia. "I jo tenia molt clar que no estava preparat per dependre d'algú altre la resta de la meva vida", recorda. A la consulta amb la neurocirurgiana de l'Hospital del Mar Gloria Villalba fins i tot va arribar a valorar la possibilitat de deixar per escrit que, si això passava, demanaria l'eutanàsia. No li va caldre. González és un dels catorze participants en l'assaig Prehabilita de l'Institut Guttmann, un programa pioner que fa servir neuroestimulació per preparar l'òrgan abans de la cirurgia i minimitzar-ne les seqüeles.

Ramon Milimelis porta una tireta al nas. Diu que durant la seva convalescència li han posat fins a tres màscares diferents d'oxigen. "Una era com un monstre i em va provocar aquesta ferida", afirma mentre s’abaixa la mascareta, que li tapa part de la cara, per mostrar l'apòsit. El Ramon és un dels pacients ingressats a l'Institut Guttmann, a Badalona, part de les instal·lacions del qual s'han reconvertit de la nit al dia en un hospital per a malalts de coronavirus.