La protagonista d'Ocàs i fascinació (Club Editor, 2024) no té nom i està sola al món. El dia que la propietària del pis on lloga una habitació li diu que té 48 hores per buscar-se un altre lloc s'adona que està condemnada a passar una temporada al carrer. Aquest és el punt de partida de la nova novel·la d'Eva Baltasar (Barcelona, 1978), que planteja al lector un món en què l'única sortida a l'ofec provocat pel capitalisme salvatge és la bogeria. Finalista al premi Booker l'any passat gràcies a la traducció anglesa de Boulder (2020), Baltasar continua instal·lada en una etapa creativa enlluernadora. La nova novel·la posarà a prova més d'un lector, però si s'esforça per anar més enllà d'una lectura estrictament realista, desxifrarà l'inquietant mètode de la protagonista per assolir la pau interior.

"Amic meu, com podem anar al bosc dels cedres? Aquest és un camí que no s’ha d’agafar, aquest és l’home que no s’ha de mirar", llegeix l'escriptora Eva Baltasar al telèfon. Aquesta cita del Poema de Gilgamesh (Adesiara), el llibre que recomana per a l'estiu, obrirà la seva pròxima novel·la, revela. La lectura la deixa pensativa. "És una invitació. Per a mi, el bosc és el paradís. Sents el perfum del Mediterrani delitós que et convida a un camí que no s'ha d'agafar i que crec que estem seguint tots i que pot acabar en precipici. Estem exhaurint els recursos del nostre hàbitat, som una espècie destructiva", diu l'autora de Permagel, Boulder i Mamut (Club Editor). Ella hi veu això, però, de fet, té "múltiples interpretacions": "Et pots fer els versos teus, mirar-t'hi a través. La poesia té això".

"Com és, estar amb una dona?", pregunta a la protagonista de Permagel (Club Editor) la seva germana, que havent entès que el que vol saber és com follen, respon amb una comparació amb Pollock: "Impulsiu i senzill com el dibuix d’un nen" però amb "la magnitud de vida concentrada en el procés".

I enhorabona també a Club Editor, Foyles i Julia Sanches, editorials en català i anglès i traductora de Boulder, respectivament. Algunes obvietats sobre l'excel·lent notícia que Boulder, d'Eva Baltasar, hagi estat finalista (shortlisted, diem ara, perquè es veu que ens falten anglicismes) de l'International Booker Prize. Primera: el fet d'haver arribat a formar part d'aquesta tria ja és, com deia la mateixa autora, un èxit en si mateix. Segona obvietat: el fet de no haver-se endut finalment el guardó no fa de Boulder una novel·la menys rellevant ni d'Eva Baltasar una autora menys important del que són (ho dic pels haters, un altre anglicisme, que mai falten). Tercera obvietat: el reconeixement internacional a una autora en català, com Eva Baltasar, és un èxit personal per a ella, però també un èxit col·lectiu per a la literatura catalana, que cal valorar.

La gala del Booker Internacional a Londres va ser "una gran festa", tot i que Eva Baltasar i la seva Boulder no s'emportessin el prestigiós guardó que s'atorga a novel·les traduïdes a l'anglès. "No guanyar el premi no ho va deslluir", afirma l'escriptora barcelonina, que diu que el fet d'arribar a l'última ronda de finalistes "ha donat molta visibilitat als escriptors catalans".

Eva Baltasar es queda a un pas de l’International Booker Prize. Ha sigut Time shelter, de Georgi Gospodinov, i no Boulder, la novel·la que s’ha endut el guardó aquest dimarts a l’Sky Garden de Londres, on l’escriptora barcelonina s’ha traslladat amb expectació amb la seva editora Maria Bohigas (Club Editor) per unir-se a la cerimònia juntament amb la traductora a l'anglès, la brasilera Julia Sanches.

Des que es va crear el premi Booker International el 2005, cap obra escrita en català havia estat mai escollida a la longlist. Boulder, d'Eva Baltasar, és la primera que ho aconsegueix. Publicada el març del 2020, la novel·la pot presumir de diverses fites: haver venut més de 20.000 exemplars només en català, haver guanyat el premi Òmnium de novel·la, haver estat traduïda a set llengües –entre les quals hi ha l'alemany, l'italià i el francès– i ser finalista del premi Les Inrockuptibles 2022.

Les expectatives d'aquest Sant Jordi són molt altes. És la diada del retorn a la normalitat després del parèntesi obligat a causa de la pandèmia, que es va obrir el març del 2020. Tornen les parades als carrers sense recintes perimetrats. La mascareta no serà obligatòria i les firmes de llibres no requeriran mesures de protecció extremes. L'ambient deixarà de fer olor de gel hidroalcohòlic i es deixarà impregnar, com abans, del perfum de les roses. La gran amenaça d'aquest 2022 no és diu covid, sinó la possibilitat de xàfecs a bona part de Catalunya, sobretot al matí i al migdia.

Ara que s’acosta el 8-M es parlarà de nosaltres. De la desigualtat que patim i de la violència que se’ns exerceix. S’ompliran taules rodones i tindrem, a tot estirar, un mes de protagonisme, tirant a relatiu perquè no sembli excessiu. Que després hi ha homes que s’enfaden. Continuen sent majoria en els àmbits de tot tipus de poder però encara protesten. És el que fan els mals hàbits. Que t’acaba semblant que la teva mirada és l’única possible. Sembla impossible, però és així. Nosaltres, de nosaltres, en parlem cada dia. Celebrem col·lectivament un èxit editorial com el de l’Eva Baltasar, que ha sabut mantenir una trilogia amb una expectació i un resultat extraordinaris. Acaba d’aparèixer el seu Mamut i amb qui ja se l’ha llegit voraçment comentem la jugada i el comparem amb els dos llibres anteriors, Permagel i Boulder. Decidim quin ens ha agradat més entre una tria impossible. És absurd. No competeixen entre ells, com tantes altres coses no haurien d’entrar en competició. És boníssima, la Baltasar. No és l’única. Però com més n’hi hagi, millor per a tothom. No cal fer un pòdium. Ni hauríem de reclamar un espai als homes com si el que hi ha no ens fos propi. Cal un lloc compartit. En igualtat de condicions. L’Eva Baltasar és boníssima perquè a través de la seva literatura ens porta a uns llocs incòmodes dels quals no volem sortir. Són llocs que reconeixem perquè els hem trepitjat d’alguna manera o altra, per més extrems que semblin. Ens remou diferent de com ho fan les escriptures més òbvies. La seva és breu. Concisa. És una de les seves grans virtuts. Escriu una manera d’estar al món que enganxa. Escriu el que li ve de gust sense fer concessions. Perquè estem envoltats de persones que en fan constantment, per les raons que sigui i totes comprensibles i sovint, inevitables. Perquè nosaltres mateixes segurament també en fem moltes més de les que voldríem. Sigui com sigui i com va dir la directora Carla Simón després de guanyar l’Ós d’Or de Berlín, les dones “som la meitat del món, hem d’explicar la meitat d’històries”. 

Una manera efectista de descriure Mamut, la nova novel·la d’Eva Baltasar, que tanca el tríptic encetat per Permagel i continuat amb Boulder, és dir-ne que és una versió feroç i brutalista de Thoreau. La protagonista és una dona lesbiana de vint-i-quatre anys que, de cop, decideix renunciar a la seva feina com a sociòloga becada que treballa amb “casals d’avis i residències de la tercera edat”, abandonar la ciutat i instal·lar-se a viure al camp. Thoreau va fugir als boscos a cercar-hi una vida menys deshumanitzada, a protegir-se dels efectes alienadors de la modernitat industrial i a fortificar la seva llibertat personal, i en canvi la protagonista i narradora de Mamut no sembla que tingui tan clar per què fa el que fa.

Quan Permagel (Club Editor) va arribar a les llibreries fa tot just quatre anys, Eva Baltasar (Barcelona, 1978) ja havia publicat una desena de poemaris. La novel·la va ser un dels fenòmens editorials de la temporada, amb més de 25.000 exemplars venuts només en català i traduïda a l'anglès, el francès i l'italià, entre altres llengües. Dos anys després, Baltasar va repetir l'èxit amb Boulder, que igual que la seva predecessora explicava una temporada decisiva i controvertida en la vida d'una dona. Mamut tanca aquest tríptic amb la història d'una jove doctoranda en sociologia que decideix marxar de Barcelona i instal·lar-se en una casa aïllada enmig de la muntanya, sense cap comoditat, amb la intenció de trobar una forma de vida que l'ompli. A més, la protagonista té l'aspiració de quedar prenyada.

Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà, i Boulder, d'Eva Baltasar, han sigut els llibres més venuts de ficció d'aquest Sant Jordi fins a última hora de la tarda a través del portal Llibreries Obertes. A continuació hi ha Guillem, de Núria Cadenes. Que no t'expliquin contes, de Natza Farré i Gala Pont, ocupa el quart lloc de la llista, i Gent normal, de Sally Rooney, el cinquè.

Club Editor ha viscut tres vides. La primera va començar el 1959, quan Joan Sales i Xavier Benguerel van fundar el seu projecte editorial propi, fins llavors vinculat a Aymà. La segona va arrencar el 1989, quan Núria Folch es va associar amb Columna, sis anys després de la mort del seu marit, Sales; l’editorial va passar a formar part de Planeta el 2001. L’artífex i ànima de l’última vida és Maria Bohigas (París, 1969), que va recuperar l’editorial del seu avi el 2005, primer associada amb Josep Cots, d’Edicions de 1984, i des del 2012 en solitari.

El 28è premi de novel·la Ciutat d'Alzira, dotat amb 16.000 euros, ha sigut per a 'Amics per sempre', de Lluís-Anton Baulenas, escriptor i col·laborador de l'ARA Llegim. Es tracta del relat d'un personatge que torna a la Barcelona preolímpica després de viure la guerra de l'antiga Iugoslàvia. L'eufòria dels seus conciutadans contrasta amb la crisi personal que pateix. 'Amics per sempre' és, també, una denúncia de la passivitat dels governs i de les institucions internacionals davant de la guerra dels Balcans i, per extensió, de qualsevol guerra.