Quin és el secret per gaudir d’una vida llarga i saludable? L’àvia catalana supercentenària Maria Branyas, que fins que va morir l’agost passat era la persona més longeva del món, ho tenia clar: “ordre, tranquil·litat, bona connexió amb la família i els amics, el contacte amb la natura, l’estabilitat emocional, no tenir preocupacions, el penediment, ser positiu i allunyar-se de persones tòxiques”.

Angelina Torres Vallbona ja és la persona més gran tot l'Estat. La superàvia catalana va néixer el 18 de març de 1913 a Bellvís, al Pla d’Urgell, i ha aconseguit aquest honor als 111 anys, agafant el relleu de Piedad Loriente, que va morir a finals de novembre a Saragossa amb 113 anys.

En un món on la recerca de la longevitat ha estat una constant al llarg de la història, em va agradar llegir fa uns dies els resultats d’un estudi científic publicat aquest mes de juliol que acabem de liquidar. Les lletres de la conclusió de l’article s’il·luminaven soles en llegir-les: l'agraïment podria ser la clau per allargar la vida dels adults grans, en particular de les dones grans.

Les dones acostumen a viure més que els homes. De mitjana, un 5% més. A Catalunya les dones viuen 86 anys i els homes 80. Però aquesta diferència en l’esperança de vida en funció del sexe no és una qüestió exclusivament humana, sinó que també és present en moltes altres espècies animals, com els micos i els peixos. Aquesta coincidència havia portat a pensar que les diferències entre sexes podrien estar relacionades amb l’element més bàsic de la reproducció, les cèl·lules germinals, és a dir les que generen els òvuls i els espermatozous. Ara investigadors japonesos s’ha proposat explorar aquesta via –la que biològicament diferencia homes i dones– per trobar l’explicació a aquest misteri.

Va néixer quan encara faltaven set anys perquè esclatés la Primera Guerra Mundial, va viure la Guerra Civil Espanyola mentre entrava a la trentena i en va fer setanta l'any de les primeres eleccions democràtiques a l'Estat. Quatre dècades després, però, continua bufant espelmes i ho fa, des de l'any passat, amb el títol de la persona viva més gran del món. Maria Branyas Morera, nascuda a San Francisco el 4 de març del 1907 en una família de mare catalana i pare pamplonès, fa aquest dilluns 117 anys a la residència Santa Maria del Tura d'Olot, on viu des dels 92 anys. "Fins aquí he arribat", ha celebrat la Super Àvia Catalana, tal com s'autoanomena al seu perfil de la xarxa social X (@MariaBranyas112), que té més de 16.000 seguidors i que gestiona amb l'ajuda dels seus familiars. A Catalunya hi ha més de 2.500 persones centenàries, segons l'Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). D'aquestes, el 83,49% són dones i 124 tenen 105 o més anys

La catalana Maria Branyas Morera, que fa més de vint anys que viu en una residència d'Olot, s'ha convertit en les últimes hores en la persona més vella del món. Ja tenia el reconeixement de ser l'àvia més longeva d'Espanya i ara rep el títol mundial després que el Grup de Recerca Gerontològica, que depèn del grup Guinness World Records, hagi verificat la mort de Lucile Randon, la monja francesa de 118 anys que, fins ahir, encapçalava el rànquing.

Dilluns passat, la consellera Budó feia referència a la necessitat de revisar el sistema assistencial que afecta la gent gran. "Aquesta realitat ens ha de fer pensar que cal revisar el model i treballar-lo conjuntament amb una visió sanitària", afegia. Estic del tot d'acord en destacar una qüestió que, per desgràcia, les darreres setmanes s'ha fet dramàticament visible. Ha aflorat un fet que no constitueix una simple disfunció corregible amb mesures concretes, sinó un greu problema estructural que afecta una part cada cop més important de la població. La pretensió de solucionar-lo amb residències que siguin alhora hospitals tan equipats com els de debò no em sembla, per desgràcia, econòmicament viable, ni a nivell públic ni privat. Tampoc és viable, però, que una família normal i corrent, amb ingressos igualment normals i corrents, pugui assumir una despesa mensual de 3.000 euros per garantir la plaça d'una persona demenciada o amb una altra gran dependència. Es poden fer moltes millores, òbviament, i algunes no haurien d'haver esperat la situació límit que estem vivint. El problema de fons, tanmateix, és força més complex, i això passa tant a casa nostra com a la resta del món occidental. Ho subratllo perquè aquesta circumstància, la de les atencions a la gent gran, no es viu de la mateixa manera en unes cultures que en unes altres.